FINS QUE EL DIVORCI ENS SEPARI

Segons que llegeixo avui a la premsa (dimarts passat per al lector) cada tres minuts i mig es produeix una ruptura familiar a l’Estat espanyol, unes quatre-centes cada dia. En els primers sis mesos d’enguany més de setanta mil matrimonis han decidit trencar el seu vincle afectiu i separar-se. Si es manté la mitjana, cent quaranta mil parelles que en el seu dia es varen enamorar, s’estimaren i decidiren fundar una família se separaran segurament enemistats i amb poques ganes de tornar-se a veure.

Aparentment és un fracàs, cent quaranta mil fracassos en un any arreu de l’Estat, un bon percentatge, per cert, a Catalunya. Segons aquest informe hi ha dos grups que sobresurten, o sia que més se separen, els que fa menys de cinc anys que estan casats, i els que en fa més de vint, dada que ens marca dos grups ben diferenciats.

Del primer grup seria interessant saber quants se separen amb un any o menys de casats, perquè aquesta sí que es podria considerar que ha estat una unió fallida, tot i que en una visió més profunda caldria obviar aquest concepte, ja que no hi ha experiència fallida si se’n treu la corresponent lliçó o si ho voleu dir amb altres paraules, si se’n treu la saviesa que porta implícita tota experiència humana.

Probablement trobaríem alguns factors comuns com a causa d’aquestes ruptures primerenques, factors propis de la cultura urbana actual com ara l’extrem individualisme en el que s’educa les noves generacions. Aquest individualisme punyent, solitari i neuròtic en tant que factor disgregador del jo –puix que impossibilita la realització del jo grupal– fa a les persones rígides i inflexibles i les aboca inevitablement a una lluita d’egos que com un corc va destruint per dintre l’amor, la comunicació i el desig d’intimitat.

Les ànimes se separen i deixen d’estimar-se, possiblement abans d’hora i sense haver culminat en el si de la parella l’etapa existencial que els calia viure en comú. Mirat globalment no podem deixar de percebre una immaduresa psicològica que els fa molt vulnerables enfront dels conflictes que inevitablement ha d’afrontar qualsevol parella i que formen part del procés de creixement i de consolidació de la pròpia parella com a tal i de cada integrant en tant que persona. També en l’estat d’immaduresa psicològica hi ha una tendència a associar diferència amb conflicte, o sia transformar qualsevol diferència de criteri en un conflicte que dificulta la relació i allunya els integrants de la parella. La seqüència seria aquesta: diferència=conflicte, conflicte=separació. O sia que les diferències normals i lògiques entre persones adultes són per a les persones immadures motiu de separació.

L’altre grup que esmenta l’estudi és el de les parelles que se separen després de vint anys o més de vida en comú. Aquesta és una situació completament diferent a la del primer grup. Solen ser parelles que han culminat un llarg procés personal, afectiu, social i familiar. Tal vegada amb fills ja crescuts la relació de parella entra en un estat d’atonia que els fa replantejar la seva relació. Encara que la crisi sembli que sorgeix de sobte, en realitat s’ha estat covant durant molt de temps. És molt important per a aquestes parelles entendre la clau psicològica del moment que estant vivint, ja que els permetrà encarar la separació d’una forma menys traumàtica, sense retrets ni ressentiments que no tenen base ni fonament.

L’experiència vital i existencial d’una vida humana actual equival a diverses vides de les de fa uns segles. La corba gràfica del seu creixement psicològic, de les habilitats adquirides, de la intensitat de les experiències viscudes s’enlaira en picat si ho comparem amb el que era una vida humana de fa tan sols dos o tres segles, o d'un segle en zones rurals. Això fa que és molt fàcil que una parella que en un moment concret de la seva vida percebi amb intensitat una comunió d’interessos vitals i espirituals, al cap d’uns anys se n’adonin que s’han distanciat de tal manera que la seva unió ha perdut el sentit i la força seminal que hi va haver en el seu inici.

Podríem dir, per fer-ho més entenedor, que una vida humana de fa un segle o dos equival tan sols a una etapa de la vida d’avui dia, i en la vida d’una persona actualment es comencen i s’acaben diferents etapes, dins del procés de canvi continu que comporta la vida. Comprenent que això és així també es comprèn amb més facilitat que els integrants d’una parella, en el seu procés de creixement personal en el transcurs del temps, en un moment donat s’adonin que ja no compateixen valors essencials que havien estat el fonament de la seva unió, ja que cada u s’ha anat endinsant i transitant per camins diferents i progressivament allunyats. Quin retret es poden fer els components d’una parella en veure que s’han anat distanciant justament per ésser fidels al que sentien dins seu? Si s’entén bé això i poden renunciar a l’egoisme se separaran com a bons amics celebrant mútuament tot allò que s’han aportat mútuament en la seva vida en comú.

Separar-se i estimar-se. Aquesta és la clau d’aquelles parelles que havent culminat una etapa important de la seva vida en comú senten que necessiten encetar nous camins i tal vegada noves relacions no com a conseqüència de cap fracàs sinó com una demanda del seu interior, o com un nou repte en la seva vida.

Publicat al Diari de Girona el 9 de novembre del 2008