EL GENET I EL CARRUATGE
Se’l
veia nerviós i insegur. El carruatge no obstant estava ben dissenyat, construït
amb cura, era de proporcions adequades, sòlid, i amb els eixos de les rodes ben
engreixinats. Estava dotat a més a més d’una bellesa remarcable en les seves
formes. Essent doncs un carruatge amb tots els atributs i condicions per
transitar amb èxit per qualsevol camí que volgués o necessités, el genet no
se’n sortia. Agafava les brides amb inseguretat i tirava ara d’un costat ara de
l’altra sense cap lògica, tant que els cavalls s’anaven posant també nerviosos,
fins al punt que uns tiraven en una direcció i altres volien tombar cap a
l’altre, i finalment acabaven agafant el camí equivocat, no el camí per on
realment volia anar el genet.
S’ha
utilitzat tot sovint imatges com aquesta per representar la consciència humana,
l’estructura psicològica que ens serveix d’instrument per viure la vida, tot
experimentant, creixent i fent via pel camí de la vida. El genet és òbviament
el jo, el carruatge el conjunt de la persona, el seu cos físic, però també
l’emocional i el mental. I els cavalls aquells continguts del subconscient que
anomenem subpersonalitats, petits egos, aspectes remarcables de nosaltres
mateixos, energies ben definides que ens habiten, ens condicionen, ens fan
sentir d’una forma determinada, i ens impulsen a actuar en un sentit o un altre.
El jo està dotat de dues principals funcions, que son la consciència i la
voluntat, però aquestes i la pròpia acció que se’n deriva queden molt
condicionats per les subpersonalitats, doncs mentre que no formin part d’un ego
ben integrat son com entitats semiautònomes i contradictòries entre elles que,
igual que els cavalls del carruatge, cada una farà la guerra pel seu costat, o
es faran la guerra entre elles, convertint la ment humana en un autèntic camp
de batalla tot submergint la persona en els diferents estats neuròtics tan propis
de la nostra cultura i de la nostra època.
Aquesta
multiplicitat interior, aquesta multitud que ens habita, se sobreposen al jo
real a través de les diverses màscares que ens posem fins arribar a suplantar-lo
mentre romanen en escena. Les màscares professionals solen ser de les més
poderoses gràcies a la forta identificació que s’estableix, al llarg temps que
“ens ocupen” i la importància que tenen en tant que font d’ingressos, de
prestigi, d’èxit, etc. El llenguatge revela fàcilment quan una subpersonalitat
ha suplantat la veritable identitat d’una persona, doncs per exemple no és el
mateix fer de metge, de venedor, de funcionari que “ser” metge, venedor,
funcionari, etc.
Les
subpersonalitats neuròtiques son aspectes de la nostra psique, sexualitat inclosa,
que malden per expressar-se però que han estat reprimides. Passen a formar part
del que s’anomena l’ombra, i mentre que no s’integrin totalment en la vida de
la persona, tot portant-les a la superfície de la consciència i donant-li
expressió adequada, poden ser molt pertorbadores, provocant sofriment i
ofuscant densament la veritable identitat, el veritable jo de la persona.
També
hi podem trobar les subpersonalitats addictives, com ara el jo fumador, el jo
ludòpata, el jo alcohòlic, etc. Aquests son autèntics enemics i el seu efecte
damunt la persona és devastador, doncs anul·len una de les funcions bàsiques
del jo, com és la voluntat i la capacitat de decidir. El seu efecte és semblant
al d’una possessió doncs alienen de tal manera la persona del seu jo veritable
que “l’obliguen” a actuar contra ella mateixa en activitats autodestructius
tant per a la salut física com mental. L’únic camí de sanació és desprendre’s
totalment d’aquestes energies, d’aquests jos per tal de recuperar el poder i
l’equilibri personal que han estat robant a la persona.
Pel que
fa a les altres subpersonalitats, cal identificar-les i integrar-les en un
conjunt dinàmic que funcioni amb sinèrgia i harmonia. Fer-les conscients i
posar-les a treballar totes d’acord als interessos reals del jo. I quins son
aquests? Aquells que donen sentit i plenitud a la vida. En el procés de fer
conscient l’inconscient, citant Jung, la persona recupera totalment aquest
sentit, aquesta motivació essencial de la seva vida, aquesta raó de ser
primordial que com un sol interior el guiarà per camins de plenitud i de
joioses aventures. Finalment genet, carruatge i cavalls hauran recuperat la
sintonia perduda.
Publicat al Diari de Girona el 14 d’octubre de 2007