SOROLL
La nostra vida, tal com la coneixem, és plena se sons. Els múltiples i
variats sons de la naturalesa, amb la remor dels arbres que tant gaudim quan
caminem pel bosc, l’aigua que llisca suaument pel llit del riu, o el cant dels ocells
de les nostres contrades com el discret i encantador pit-roig que ara a
l’hivern trobem arreu, rodonet i confiat, o el rossinyol que d’aquí a un mes o
mes i mig tornarà de la seva migració africana i ens delectarà tant de dia com
de nit amb el seu cant variat i melodiós. O la remor de les ones del mar que
acaba embolcallant-nos amb el seu ritme compassat tot relaxant-nos i
revitalitzant-nos. Els sons de la naturalesa harmonitzen les nostres energies
internes i ens aporten salut i benestar.
És clar que vist des de la nostra actual vida urbana tot això pot semblar
un conte de fades o una fantasia llunyana, doncs la ciutat ha convertit els
sons en sorolls agressius que pertorben la oïda fins a irritar el sistema
nerviós i convertir-se en una contaminació crònica del nostre entorn.
L’estat espanyol té el trist privilegi d’ocupar el segon lloc, darrera el Japó,
en el rànking de països més sorollosos del planeta. Es calcula que un 70% del
ciutadans de l’estat pateixen nivells de soroll per damunt dels 65 decibels que
és el llindar a partir del qual els científics consideren perjudicial per a la
salut. Els més de 100 decibels que es poden mesurar en sales de festa, bars i
cinemes, l’ús abusiu dels reproductors mp3, el soroll constant de cotxes i
motos, i els 60 o 70 decibels a dintre les cases quan se sobreposa el so de la
televisió al d’algun altre electrodomèstic fa, tot plegat, que visquem en un
entorn acústicament molt agressiu que acaba generant estrès, mal de cap, taquicàrdia,
irritabilitat, tensió muscular, trastorn del son, deteriorament del sistema immunològic
i malestar en general.
Semblaria doncs que el soroll és el preu inevitable del progrés però en
realitat és una companyia ingrata que atenta directament contra qualsevol noció
de progrés, puix que no hi ha progrés sense benestar. El soroll és més aviat un
abús i un mal ús dels ingredients que conformen la nostra civilització. No
produeix residus, més aviat ens converteix a nosaltres en residus. Hi ha lleis
que limiten el soroll de cotxes i motos, però tot i això continuen havent-t’hi
motos amb un nivell de soroll inadmissible, ràdios de cotxes a tot volum i
bocinades sense justificació.
Més incomprensible resulta el soroll a dintre les cases, on cada ú pot
crear, si vol, un espai tranquil i silenciós. Les llars haurien de ser un oasi
de pau i de sons agradables que no es convertissin mai en sorolls. Menys
televisió, més música i més silenci per tal de crear un entorn on per un costat
ens puguem recuperar de les agressions dels sorolls exteriors i per altra
puguem retrobar-nos, en el silenci, amb nosaltres mateixos. Doncs igual que hi
han sorolls exteriors també n’hi han dins nostre, en la nostra ment. El silenci
interior ens posa en contacte amb les dimensions profundes del ser i del
coneixement. És matriu fecunda per a la creativitat, l’harmonia i la salut. És
també guia segura a través del que s’ha anomenat la veu del silenci, un
coneixement que està més enllà de les paraules i dels conceptes. És en el
silenci calm on s’expressa la intuïció i trobem les respostes que cerquem.
També és en el silenci on s’amanseixen les terbolenques aigües dels nostres
neguits i dels nostres fantasmes interiors, i ens retrobem a nosaltres mateixos
en un estat de pau i serenor.
Quan sentim que el soroll, exterior i interior, ens ofega i ens constreny,
el silenci ens retorna la dignitat, la comprensió i l’acceptació de nosaltres
mateixos, doncs en ell trobem les claus del nostre present, la veu que ens
indica el proper pas a donar, o que ens indica el camí del cim de la muntanya
de la nostra realització, o tal vegada la veu que ens mostra la sortida del
laberint en el que ens trobem, perduts i desorientats.
És cert que el silenci també pot fer por, puix que ens obre de bat a bat
les portes del subconscient i fa que ens enfrontem amb aquella part de
nosaltres que no volem veure, que hem reprimit o negat. Però quan ens
decidim a ventilar el soterrani de la nostra consciència ens sentim alleugerits
d’antigues pors, sofriments o rancors que ja no necessitem mantenir dins
nostre. Aleshores el silenci interior esdevé una llum alegre com el sol de
primavera que ens fa respirar fons i ens ajuda a viure la vida amb plenitud.
Publicat al Diari de
Girona el 6 de març del 2005