LECTURES ORIENTALS: ELS UPANISHADS

 

Seguint les lectures de la tradició oriental que varem encetar en l’últim article d’ara fa quinze dies amb la presentació i comentari del Dhammapada, text fonamental del budisme, i pensant que el temps de vacances és un bon moment per endinsar-se en els textos fonamentals d’altres cultures i tradicions espirituals, avui parlaré dels Upanishads, que formen part de la literatura sagrada de l’Índia.

Contràriament a altres tradicions religioses i espirituals, no hi ha un fundador de l’hinduisme. La seva filosofia prové dels ensenyaments dels antics savis, anomenats rishis. D’ells provenen els Vedes, mot sànscrit que vol dir saviesa i que és la més antiga literatura religiosa de l’Índia. Segons la tradició la divinitat revelà oralment als rishis el conjunt dels escrits vèdics. La seva lectura ens revela que foren escrits per savis i poetes altament realitzats des del punt de vista literari i espiritual. Un dels més coneguts, el Rig Veda, probablement fou escrit entre el 2000 i el 1500 AC. Altres ho foren posteriorment, entre els 800 i els 400 AC.

Més tard altres rishis varen enriquir els Vedes amb els seus propis comentaris, fruit de llurs meditacions i realització espiritual. Son aquests comentaris que porten el nom d’Upanishads, i donada la seva importància han assolit la categoria d’obra pròpia, de forma semblant a com el Bhagavad Gita, que forma part de la monumental obra Mahabarata, el poema èpic-espiritual més extens de la humanitat, és conegut i publicat com a obra independent.

Tant és així que en els Upanishads hom hi troba el nucli de la filosofia vedanta. Tracten sobre el significat i la naturalesa de l’univers i presenten la divinitat com una realitat absoluta o principi còsmic anomenat Brahman (l’Absolut). Exploren en les més diverses direccions el contingut metafísic de la revelació vedanta. En general son textos breus escrits en prosa, per bé que alguns intercalen també alguns versos.

Els Upanishads foren coneguts a Europa i a occident a través d’una primera traducció al llatí feta per Anqueil Duperron el 1802, que fou publicada a París. Aquets “Himalaies de l’ànima” com també se’ls ha qualificat, feren exclamar al filòsof alemany Schopenhauer: “Llegir-los ha estat el consol de la meva vida i ho serà de la meva mort”.

Els poetes i savis que escriviren els Upanishads ens mostren que només una elevació del pensament i de l’emoció, i després una experiència interior que ens porti més enllà de la ment i del món sensorial, de l’irreal maia, ens pot fer conèixer la Realitat última, Brahma, a través de la unió amb ell. Quan ens elevem al millor de nosaltres mateixos, quan ens submergim en la nostre essència és quan esdevenim u amb Brahman, i tot coneixement ens és revelat, car som aquest coneixement. Per això el savi de l’Upanishad que ha dissolt tots els vels de l’ego i ha realitzat la consciència de la unitat diu simplement: “Jo sóc Ell”. o encara més: “Qui coneix Déu esdevé Déu” com diu el Mundaka Upanishad.

Aquesta no-dualitat que és el testimoni últim de tot el Vedanta i dels Upanishads en particular queda reflectit en aquests versos del Mahanarayana Upanishad: “Transcendint tots els mons, tots els éssers, ultrapassant l’espai i els límits del cel, Senyor de tot el que és, el primogènit de la veritat, a través de si mateix, en si mateix, ha arribat a si mateix”. O També en aquestes paraules de l’Isha Upanishad: “en aquell que ha reconegut l’univers en el centre mateix del seu jo, i a si mateix en el cor de l’univers... en aquest espai del cor, idèntic als espais eterns...”

Igual que després trobarem en d’altres tradicions espirituals, com ara els sufís, el savi dels Upanishads que ha atès la realitat última, el misteri del qual “les paraules se’n tornen perquè no poden arribar-hi” ens insisteix una vegada i una altra que Brahman, la realitat que tot ho transcendeix, cal buscar-la en el cor: “Tan immens com l’espai de fora, ho és aquest espai interior al cor: allà es troben tots els mons, el cel i la terra, el foc i el vent, el sol, les estrelles, la lluna i els llamps, tot...” I també en aquest testimoni, definitiu i corprenedor, igualment del Chandogya Upanishad que es converteix en una crida sublim per a tot sincer buscador: “Sí, aquesta llum que ultrapassa el firmament, que brilla transcendint-ho tot, més enllà dels mons més llunyans, sí, aquesta llum és la mateixa que brilla en el cor de l’home”

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 24 de juliol del 2005