ESCOLTAR

És una facultat tan humana que donem per suposat que la utilitzem plenament, i de forma adequada. La considerem tan natural i innata que potser pensem que no té massa sentit escriure sobre aquest tema. Doncs, qui està disposat a acceptar, d’entrada, que no escolta, que no escolta allò adient o que no escolta prou?

Escoltar, a diferència del simple sentir, és un acte que involucra tota la persona, tota la consciència, és la matèria primera de la comunicació i de la conversa, aquest do extraordinari que tenim els humans. La veritable conversa  és aquella on a través d’una escolta activa tots els partícips s’hi senten implicats  i ens permet descobrir dels altres contertulians valors humans que difícilment surten si no hi ha aquella escolta reposada, càlida i oberta. De vegades encetem una conversa d’aquest tipus amb persones amb qui fins aleshores tan sols havíem tingut contactes superficials i de sobte descobrim afinitats insospitades, inquietuds compartides, nous punts de vista que ens amplien el propi horitzó i ens fan veure la importància de recuperar aquests espais de comunicació amplis i tranquils, potser una mica a l’estil d’abans, quan l’estrès i l’afany productiu encara no tenia atrapades les persones.

Avui dia entaular aquest tipus de converses disteses, gratuïtes, és un autèntic regal. És un estat de predisposició a escoltar sense condicions ni idees prèvies, una obertura cap a l’altre. Un aturar per un temps la roda dels compromisos i les obligacions immediates i construir plegats un espai afable on les idees flueixen espontànies i s’integren harmoniosament amb les idees de l’altre. Aquest tipus de relacions ens enriqueixen i ens aporten benestar i un sentit d’amistat i d’humanitat que situen les relacions humanes en el seu nivell més noble.

Però l’acte d’escoltar s’endinsa també en altres dimensions i magnituds. Podríem considerar que hi ha una escolta horitzontal i una escolta vertical. Per escoltar la naturalesa, amb els seus infinits i variats sons, “la remor suau i el sospir de les branques”, citant el poeta nord-americà Longfellow ens cal una escolta amarada de sensibilitat que pugui penetrar les regions subtils de la matèria i de la vida, i una comunió del nostre ser més íntim amb l’ànima de la natura. Aquesta escolta horitzontal no inclou només els boscos, els rius i el paisatge sinó també els animals que hi habiten, aquests amics que tantes coses ens ensenyen si ens hi apropem amb simpatia i respecte. I escoltar també la necessitat i el sofriment del món tot responent-t’hi amb solidaritat i lluita per la justícia i la pau.

En l’escolta vertical ens podem considerar ubicats al centre de la intersecció dels pals d’aquesta creu simbòlica. Des d’aquest centre escoltem el nostre cos, ell ens parla constantment, de les seves necessitats, de les seves alegries, queixant-se també dels nostres abusos i maltractaments quan l’enverinem amb tabac, alcohol, cocaïna o excés de menjar. L’escoltem? L’atenem? També ens parla el nostre subconscient, amb impulsos, compulsions, temors, cal parar l’orella, afinar la percepció, activar el testimoni intern per tal de reconèixer la veritable naturalesa i abast d’aquestes manifestacions, buscant la integració i harmonització d’aquestes energies perquè elles ens parlen per transmetre’ns un missatge concret: d’on ve aquest temor? Què passa si el miro cara a cara en comptes de negar-lo, de reprimir-lo, de fugir de mi mateix? O, perquè reacciono sempre igual davant de certes situacions quan en realitat voldria actuar d’una manera més serena i equànime?

I si a baix hi ha el subconscient a dalt hi ha el supraconscient. També el nostre cor ens parla amb les seves alegries i les seves penes, i sobretot amb els seus anhels, aquesta contrapart lluminosa del desig o el desig de coses elevades si voleu dir-ne així, doncs els anhels del cor son la veu de l’ànima que ens crida una vegada i una altra a una vida més plena, amorosa i autèntica, una vida alliberada de banalitats, de petits egoismes, de petites alienacions, una crida a no vendre’ns l’ànima a trossos per petits i efímers plaers que ens encadenen a una vida petita i mediocre.

Amics lectors, considereu que això d’escoltar és tan evident i elemental que no calia parlar-ne? Que no val la pena reflexionar-hi? Que no obre cap porta? Que no eixampla cap horitzó?

Publicat al Diari de Girona el 27 de maig del 2007