EL VOL DE L’ÀGUILA

Feia dies que arrossegava aquell problema, i no hi veia l’entrellat. I el cas és que em cremava fins els replecs més profunds de la meva ànima, i em feia sentir bloquejat, fràgil i vulnerable. Instintivament em vaig allunyà dels meus espais quotidians i vaig buscar refugi en la profunditat del bosc, com si cerqués inconscientment una matriu fecunda i creativa que aportés una mica de llum i de consol al meu estat d’aflicció. Em vaig asseure al peu d’un roure centenari i vaig portar l’atenció a l’interior de mi mateix. Es va fer un silenci majestuós i càlid dins meu.

De sobte em vaig trobar al cim d'una alta muntanya; la vista davant meu era esplèndida, amb cadenes de muntanyes davant els meus ulls meravellats. L’aire era d’una puresa tal que en respirar sentia com una energia poderosa arribava a tots els punts del meu cos, com si els àtoms que conformen el meu organisme comencessin a vibrar a una freqüència diferent, més alta, i jo m’anés transformant en un ser eteri i  transparent. Tenia la sensació de trobar-me al sostre del món. Em vaig adonar que hi havia algunes àguiles en el cel compartint el meu espai visual. Es notava que algunes eren ben joves per la seva esvelta figura i una certa manca d'habilitat en el vol.

De l'altre costat d'on jo mirava en aquell moment vaig sentir el poderós batec d’ales d’una àguila que s’acostà fins a situar-se just damunt del meu cap tot dient-me: "Agafa’t en mi, sóc vella, però forta i hàbil en el vol". Així vaig fer-ho, em vaig agafar en les seves potes, que eren fortes i sòlides, i en aquell moment em va semblar que no hi havia lloc més segur per a mi. Vaig sentir amb molta vivesa la rugositat de la seva pell colrada pels anys i per mil aventures entre cingleres i vols, entre la terra i el cel. En un tres i no res estàvem volant en grans cercles pel damunt de les cadenes. Jo em trobava molt còmode, com si no fos pas la primera vegada que la meva amiga m’enlairés més enllà del temps i de l’esguard blau, com si tot allò ja em fos familiar. I va ser en aquest moment quan va succeir un dels fets més increïbles que mai hagi viscut: de sobte vaig sentir com les nostres ments, la de l'àliga i la meva es fusionaven i començaven a funcionar com una de sola. Havia desaparegut totalment qualsevol noció de tu i jo, i qualsevol sentiment de distinció, de separativitat, es va fer fonedís. Havíem esdevingut, més enllà de qualsevol concepte conegut, un sol ser. I això és el que pensàvem: Mira com s’esclareixen les coses i les situacions des d'aquesta privilegiada perspectiva. Val la pena remuntar-s'hi cada vegada que necessitem veure-hi més clar o que la confusió ens porti aflicció i sofriment.

El cel d'allà on volàvem era d'un blau delicat i estava serè; més enllà s'hi veien alguns núvols rodons, blancs, com de cotó fluix; la seva blancor tan lluminosa donava al paisatge aquella qualitat que només trobem quan ascendim a les altes muntanyes.

Mentre, i de forma misteriosa anava fluint en la meva consciència un coneixement nou, una nova percepció de les meves lluites i de les meves dificultats. Era com una destil·lació líquida i refrescant que m’arribava des del centre ocult d’on tot brolla i d’on tot és, i que no solament m’aportava el coneixement que necessitava en aquell moment sinó també una serena alegria, i el convenciment que cap dificultat és endebades i que cada una d’elles és, per més que l’ego es queixi i es resisteixi, una font de saviesa i de creixement.

Ara, tot volant en aquest cel puríssim, en aquest espai obert i lluminós vaig tornar a mirar els problemes i les angoixes que m’havien portat a buscar alguna resposta en la profunditat del bosc. I vaig sentir que sense haver desaparegut s’havien situat de forma diferent en l’esquema de la meva vida. La nova mirada que l’àguila m’havia aportat era l’expressió d’una renovació en la meva consciència, i aquells problemes que tan em pertorbaven havien perdut el seu poder d’angoixar-me. L’àguila des de la seva fortalesa sense opulència i des del seu poder sense agressivitat, m’havia aportat el que necessitava, una perspectiva i una visió suficientment àmplies per a poder ubicar els problemes en la seva justa mesura i per alliberar-me  de la ceguesa d’una excessiva identificació amb ells.

En el moment que tot això succeïa, quan tot s’esclaria dins meu, vaig tornar a sentir la meva pròpia consciència diferenciada de la consciència de l’àguila, i vaig saber que ella era una vella amiga. Ara, cada u de nosaltres havia de retornar al seu món, a la seva dimensió habitual. En acomiadar-se em va dir "-Recorda tot el que acabes de veure i de sentir. I sàpigues que sempre que em necessitis em trobaràs disposada a enlairar-te cel amunt, aquí on som, on la bellesa, la saviesa i la llum formen part de l'ànima d'aquest lloc ..."

 

Publicat al Diari de Girona el 15 d’agost del 2003