LA MÚSICA, PORTAL INTERDIMENSIONAL

 

Son les 9 del vespre. Acaba de marxar l’últim client. El tercer aquesta tarda. La seva lluita per alliberar-se de l’addicció al tabac és també la meva. Aquest client té dificultats especials relacionades amb un alt nivell d’estrès, i m’hi aboco intensament tot acompanyant-lo en el seu trànsit alliberador. Tinc la sensació que m’ha xuclat tota l’energia psíquica i em sento esgotat. M’assec al sofà i instintivament poso al lector de cd el concert per a violí n.3 de Mozart. Deixo que la música s’endinsi vers el meu interior no solament per l’oïda sinó també  pels porus de la pell, pels ossos, per les meves cèl·lules i la meva psique. Als pocs minuts sento que es desplega dins meu un nou horitzó, ampli i lluminós, que em fa respirar profundament des del ventre, des de l’abdomen. Una sensació de llibertat i benestar m’embolcalla, sento la música de Mozart arreu del meu cos i de la meva ment, és més, la sento com si fos meva, com si fos una part de mi plena d’energia que emergís de sobte a la superfície amb la potència d’una balena a l’oceà i s’emportés aquesta altra part cansada i debilitada. Han passat deu minuts i em sento recuperat, guarit del meu cansament, segur de mi mateix i amb tot el cabal d’energia recuperat.

El poder de la música ha estat reconegut i practicat des de fa milers d’anys. Utilitzat com a via per accedir a estats expandits de la consciència, com una forma d’entrar en contacte amb les esferes divines en els antics temples de l’Índia i Grècia, i també per la seva capacitat de sanar tant els mals de l’ànima com els del cos (si és que encara hi ha algú que pensa que son diferents). La música per la seva pròpia naturalesa és la més misteriosa de les arts. Per més que la sentim, que la gaudim, que la coneguem sempre hi ha quelcom del seu secret que se’ns escapa, que es fa fonedís quan sembla que l’anem a assolir. Quan hom està immers en l’experiència de l’audició musical les ales del cor es despleguen i s’eleven cap a regnes de llibertat i de llum. Des d’allà sentim la música com una vibració, un aroma, i tal vegada també com una remembrança de dimensions i vivències oblidades.

Walter Pater, professor universitari, assagista i crític d’art,  afirma que “tot art aspira constantment a tenir la condició de música”. Raoul Dufy, Paul Klee i Kandinsky confessaren la seva fascinació per la música, i pintors com Marc Chagall i Jackson Pollock escoltaven habitualment música per treballar. El mateix Chagall deia que el seu estil canviava quan escoltava Mozart.

A finals dels anys seixanta del segle passat en un monestir de benedictins del sud de França es va desfermà entre els monjos una estranya malaltia que els tenia postrats als seus llits sense que cap dels metges consultats pogués esclarir l’origen d’aquesta estranya malura que havia agafat l’aire d’una veritable epidèmia. En aquesta situació es demanà ajuda al cèlebre metge Alfred Tomatis, creador del sistema terapèutic en l’àrea de l’audició i el so que porta el seu nom. Després d’examinar-los i estudiar la seva norma de vida va descobrir la causa dels seus mals. Resulta que arran de les reformes del Concili Vaticà II, algunes de les quals foren fruit tant de la bona fe i la voluntat de popularitzar els ritus litúrgics com de la ignorància del poder i la naturalesa oculta de la música, l’abat va decretar que els monjos deixessin de cantar els cants gregorians que com era costum cantaven diverses vegades al dia i dediquessin aquests temps a tasques “més profitoses”. Tomatis va suggerir de seguida que tornessin a cantar gregorià, i amb aquesta simple mesura els setanta monjos malalts quedaren totalment restablerts en poques setmanes.

Per més que la cultura i els valors materialistes en els que estem immersos ens vulguin fer creure que res no hi ha més enllà dels consumisme i l’hedonisme, el cert és que tots els grans músics i també molts poetes i altres artistes ens han donat fe reiteradament de la realitat d’altres dimensions que han viscut com un estat de consciència ampliat, més subtil, d’alta freqüència, des d’on han esdevingut un receptacle, un calze on s’han destil·lat les grans obres que després han donat al món.

La música, com qualsevol expressió de la genuïna bellesa és la forma mitjançant la qual allò diví es revela davant nostre. I la bellesa, juntament amb l’amor i el coneixement formen el triangle màgic de la plenitud de l’esperit, des d’on es fa realitat el veritable sentit de la vida humana.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 9 de maig del 2004