RECUPERAR LA INNOCÈNCIA

Ens diu el mite que en l’albada de la humanitat, l’home i la dona vivien en un paradís envoltats de fruits i delectances que donaven plenitud natural i instintiva a les seves vides. No coneixien l’ambició ni el desig, puix que la llei natural regulava la seva existència. Tampoc no coneixien la mort, doncs no albiraven ni temien el futur. En la seva pacífica nuesa vivien un present acompanyats d’amistosos animals, esplèndida vegetació, i brolls d’aigua transparent i refrescant. Fou l’edat de la innocència.

Com prou bé sabem, aquest estat celestial aviat s’acabà, i amb la mítica caiguda va començar veritablement la història de l’home, que amb l’expulsió del paradís se situa en l’espai i el temps, i trepitja per primera vegada l’escenari del món. Coneix el bé i el mal, i esdevé auto-conscient. Ja mai més tornaria a parlar amb el seu creador cara a cara, doncs la seva nuesa esdevindria tabú i signe d’impuresa. Deixaria de viure amb harmonia amb el món natural per passar a dominar-lo i explotar-lo. En endavant mataria animals per alimentar-se, i en la seva sobrevinguda agressivitat arribaria fins a matar el seu germà.

El ròssec d’aquest mite el portem en el nostre inconscient, i sura en la nostra consciència en moments que voldríem recuperar aquella innocència. De vegades els infants, amb la seva espontaneïtat, la seva alegria i els seus acudits lliures encara de les pressions de les normes dels adults, ens evoquen aquella frescor d’esperit que voldríem fer compatible amb el coneixement, amb la capacitat intel·lectual, i amb la cultura, en un món dominat per l’ambició i l’egoisme.

Sí, perquè hem creat una cultura que ens aporta coneixement de les coses materials, però ignorància dels mons i els valors espirituals com la bellesa, la sensibilitat, les relacions harmonioses entre nosaltres i amb el món natural. Hem esdevingut un ser humà fragmentat, i d’aquesta fragmentació neix l’angoixa i el malestar psicològic que com una epidèmia estén la seva malèfica alenada per tota la cultura occidental. Els elevats índexs de consum d’ansiolítics son un signe visible d’aquesta ansietat que com líquid verinós s’ha esmicolat per tots els doblecs de la nostra psique i de la nostra societat.

Per altra banda és obvi que el ser humà no ha d’evocar els seus mites per caure en una malenconia i una regressió patològiques, sinó per interrogar-se com, en la seva evolució ascendent, en una volta més elevada de l’espiral, pot integrar valors com una nova innocència en la seva mirada i en les seves relacions, que aporti una nova plenitud i un nou benestar a la seva vida. Perquè la innocència de la que parlem no és pas quelcom fofo i pueril, sinó que és aquella frescor d’esperit, aquell sentit del bé plenament assumit, aquella renúncia conscient a l’egoisme i la maldat, aquell deixar anar el carregós farcell dels prejudicis, aquella actitud de simpatia vers l’altra sigui qui sigui i vingui d’on vingui.

La innocència de la que parlem té a veure amb la mirada poètica, amb el cultiu de la sensibilitat, amb aquell estat de consciència que ens permet percebre les petites coses de la vida, plenes de significat i de bellesa.

Fa anys vaig llegir en un llibre de Mabel Collins, Luz en el Sendero, aquestes paraules: “Creix com creix la flor, inconscientment”. Vaig pensar que si meditéssim i seguíssim el profund significat d’aquesta frase aleshores la nostra ànima estaria en primavera tots els dies de la nostra vida.

 

Publicat al Diari de Girona el 29 de maig del 1999