AMIGABLE  MENT

Cada dia que passa som més conscients de la importància de la ment, de la importància dels seus continguts i del seu estat en el benestar, la salut i el desplegament i expressió de les nostres habilitats i potencialitats. Podríem dir que la ment ha estat el gran descobriment de l’edat moderna. I allò que la cultura oriental, especialment la hindú i la xinesa ja sabien i plasmaren en una literatura tot sovint de caire sagrat, d’una forma poètica, bella i intuïtiva, ara Occident, gràcies als fundadors de la psicologia moderna com Freud i Jung a Europa i Williams James a Nord-Amèrica, ha formulat d’una manera científica i d’acord als patrons culturals i lingüístics del nostre temps.

La ment és la reina del cel i de l’infern. Ells, el cel i l’infern, son ben reals, però no son un lloc com ens explicaven puerilment les religions, sinó un estat de la ment, de la consciència. Un estat que vivim ara i aquí en funció dels continguts i la dinàmica de la nostra ment. L’infern dels estats d’angoixa i depressió i el cel dels estats de realització i plenitud personal, i també col·lectiva. Doncs també, tal com ens demostrà Jung, hi ha una ment col·lectiva que per bé que tot sovint rau en els nivells inconscients no per això deixa de condicionar-nos i afectar-nos, fins a expressar-se de vegades fatalment tal i com ha quedat demostrat en les greus psicopatologies col·lectives com ara la tragèdia del nazisme.

És clar que entre el cel i l’infern, entre la plenitud i el goig de la consciència autorealitzada i els estats extrems d’angoixa, tristesa i depressió, hi ha una gradació gairebé infinita de grisos, un purgatori existencial que és on sembla que estan instal·lades la majoria de les persones. Un purgatori que com una mena de balanceig entre moments de plenitud, o potser tan sols moments de plaer i satisfacció, i moments d’estrès i ansietat provocats per una dinàmica d’emocions o relacions destructives, o per un afany desmesurat per l’estatus o per qualsevol altra enganxament a valors que només ens aporten limitació i malestar, un purgatori que ens té atrapats en un moment de la història on paradoxalment tenim al nostre abast suficients coneixements per poder viure una vida plena d’harmonia i benestar material i psicològic.

El secret és a la ment. Aquest és el paradigma que hem d’integrar a les nostres vides si volem afrontar un procés de transformació vers una vida més plena i satisfactòria. El pare de la psicologia americana, el ja citat Williams James declarà a les acaballes del segle dinou: “El descobriment més important de la meva generació és que les persones poden canviar les seves vides canviant tan sols les seves actituds”.

Les actituds son la base i el fonament de les nostres accions, però acaben modelant igualment les nostres percepcions, el sentiment que tenim del món i de la nostra pròpia existència. Per això es parla tant avui de la importància d’una actitud positiva davant la vida. Si, tal com deia Buda, amb els nostres pensaments creem del món, ens adonem que la tasca més important que tenim davant nostre és fer-nos i ser els millors amics de nosaltres mateixos. Aquesta expressió, lluny de ser una frase feta, banal, veurem, si la meditem, que implica una profunda transformació. Alliberar-nos d’aquells continguts de la nostra ment que ens impedeixen una bona relació interior i assumir i integrar nous continguts que facin possible percebre la nostra ment com una bona amiga i aliada.

Els trets d’una veritable amistat son l’afecte, la confiança, el compromís i la lleialtat. Tots nosaltres ens hi sentim bé en la companyia d’un amic estimat. El diàleg hi és fructífer i els silencis plens de contingut i de bones vibracions. És bo preguntar-nos si tot això es compleix quan quedem a soles amb nosaltres mateixos, si son plaents i creatius els moments de solitud, si ens sentim còmodes mirant i sentint el que hi ha en el nostre interior. Si busquem una estona cada dia aquests moments d’intimitat interior, i si aquests moments ens aporten equilibri, harmonia, creativitat i autoacceptació. O si ben al contrari fugim de nosaltres com del diable i ens refugiem en distraccions, substàncies que alteren la consciència, o qualsevol tipus d’addiccions per tal d’evadir-nos del nostre infern particular.

Convertir la nostra ment en la nostra millor amiga i aliada demanda de nosaltres un procés de neteja, sanació i transformació, un procés de vegades feixuc i dolorós. Però per als valerosos disposats a afrontar aquesta alquímia interior el resultat és l’accés a una vida de plenitud, creativitat i amor. Perquè tal i com ens ho recordà Jesús: “El regne de Déu és dins vostre”.

Publicat al Dominical del Diari de Girona l’11 de desembre del 2005

perdonar per ser lliureS

És característic de la nostra cultura, dominada pel paradigma científic, oferir una nova visió sobre molts aspectes de la vida que fins fa uns anys estaven dominats o monopolitzats per la perspectiva religiosa de la vida. Si agafem els grans preceptes de les religions –els 10 Manaments per exemple en la tradició judeocristiana- hi podem reconèixer una ètica universal i una guia de vida moralment encomiable, però alhora també hi reconeixem, en molts d’aquests preceptes, un factor de salut i equilibri psicològic remarcable.

Un d’aquests principis que és precepte en totes les religions mundials i alhora factor de sanació que comencen a considerar i a integrar en la seva pràctica terapèutica alguns professionals de la salut mental és el perdó. Podríem definir el perdó com la decisió de renunciar a seguir mantenint en la nostra consciència el dolor i el ressentiment causat per un mal rebut d’una altra persona o fins i tot de nosaltres mateixos a través dels nostres errors. Aquest mal pot ser de naturalesa molt diversa, des de traumes infantils derivats de la interacció amb els pares, que inconscientment ens traspassen els seus propis traumes, mancances i limitacions, fins a les infidelitats i traïcions de parelles, amics o companys de treball.

Les petites ofenses son fàcils de perdonar, però de vegades perdonar esdevé un acte gairebé heroic com podria ser perdonar a un terrorista que ha assassinat un familiar, o perdonar a uns pares que t’han negat l’amor i la protecció en la infantesa. Però quan decidim perdonar un nou horitzó es desplega en la nostra vida. Un horitzó de més llibertat, més llum –o sia més comprensió- i més poder personal. Al desprendre’ns del nostre ressentiment la nostra consciència s’expandeix, respirem una nova llibertat i sentim que som més nosaltres, doncs mentre conservem el mal i el sofriment rebut en el nostre cor restem encadenats a la persona que el va causar i d’aquesta manera ens mantenim en un estat d’alienació, o sia que una part de la nostra vida no és viscuda realment per nosaltres sinó que cada vegada que el ressentiment s’expressa en nosaltres és la persona que ens va fer mal la que en realitat viu en nosaltres a través del nostre ressentiment.

Les creences subjacents i a voltes inconscients que tenim sobre nosaltres mateixos i sobre la naturalesa humana cal buscar-les tot sovint en les nostres experiències infantils, en allò que el famós pediatre i psicoanalista anglès Donald Winnicott anomenava “entorn sustentador” i “confiança bàsica”, un entorn segur, càlid i acollidor que fa possible en l’infant una “continuïtat de ser”. Quan l’entorn esdevé emocionalment inestable o conflictiu l’infant se sent impel·lit a generar estratègies de supervivència que provoquen la pèrdua del contacte amb el seu nucli, amb la seva naturalesa essencial, quedant distorsionat o bloquejat el procés natural de creixement fins a fer-lo una criatura, i més endavant un adult, temorenca i amb una marcada tendència al ressentiment i al victimisme. Per això quan en la nostra vida adulta ens sentim estancats i bloquejats caldrà capbussar-nos dins nostre fins a desemmascarar els nostres traumes infantils per tal d’encarar-los i dissoldre’ls fins a recuperar aquella confiança bàsica en nosaltres mateixos i en el procés de la vida, podent evolucionar així vers allò que estem cridats a ser, la plena vivència i expressió de les nostres potencialitats i capacitats, dels nostres dons i talents. El perdó pot arribar a ser en aquest procés de sanació la pedra angular, l’instrument cabdal i insubstituïble.

El perdó també porta implícita la comprensió que la persona que ens ha causat el sofriment ho ha fet com a conseqüència de les seves pròpies limitacions, de la seva ignorància, i que possiblement també ho ha fet a causa d’un estat de pertorbació interior més que no pas per una clara voluntat de fer mal. Si podem mantenir la serenitat quan algú ens fa mal o ens ofèn , és possible que darrera la seva ofensa hi puguem descobrir el sofriment de la soledat, del desamor o del conflicte interior.

La religió ens exhorta a perdonar per tal de ser millors persones i viure un estat moral elevat. La psicologia ens mostra que perdonant sanem velles ferides i assolim una més gran llibertat interior i contacte amb el nostre jo més profund. Gràcies a aquest nou estat guanyem també confiança en nosaltres mateixos, coratge, alegria, serenitat i capacitat d’estimar i ser feliços.

Publicat al Dominical del Diari de Girona l’1 de febrer del 2004

INSPIRACIÓ I CREATIVITAT

La musa, o més ben dit les muses, divinitats gregues del cant i de la dansa, filles de Zeus, invocades pels poetes de Grècia i Roma, han arribat fins a nosaltres amb aquell alè romàntic i un xic nostàlgic de les coses més antigues. La cultura popular encara les té vives en el record i tots hem sentit més d’una vegada el comentari d’algun creador esperant o comentant el flux inspiratiu de les muses.

La inspiració sempre ha anat lligada a poetes i escriptors, a pintors i també molt especialment als compositors musicals. Quan parlem d’inspiració tots sabem de què parlem perquè d’una o altra manera hem gaudit en moments determinats d’aquell estat especial de consciència en la que tenim accés a una nova percepció de les coses, de la vida. És quan la sensibilitat s’acreix i s’obren portes insospitades, portals daurats que ens donen accés a una nova llum, a una plenitud insospitada, a una rauxa creativa que ens permet reflectir un bocí dels mons dels déus aquí a baix, a la terra. De vegades hom ho viu com una exaltació emocional que encén un foc nou dins la consciència, d’altres és com si caigués un vel dels ulls i mirant el de sempre veiéssim, no obstant, allò que mai no havíem vist. En realitat si quelcom defineix l’artista és justament això, que veu allò que la resta dels mortals no veu, i així a través de la seva obra ajuda als altres a accedir també a nous mons, a noves realitats i a noves percepcions.

La filosofia hermètica sosté que la inspiració és el resultat d’una especial integració psicològica i que només quan els aspectes físic, emocional i mental de la persona estan en harmonia, tècnicament en diu alineats, li és possible a la consciència mitjançant aquesta autoexpansió, accedir a nivells de creativitat inexhaurible, com si connectéssim amb la font de tota creativitat.

És clar que actualment alguns creadors més intel·lectuals rebutgen la vigència d’aquests conceptes segurament per les reminiscències místiques i religioses que contenen. No oblidem que, segons les diverses doctrines religioses, fou Déu qui inspirà els llibres sagrats de les religions que coneixem. No obstant aquestes persones que rebutgen el terme inspiració no els fa res parlar de creativitat puix que consideren un terme més actual. En realitat és fàcil veure que ens referim a la mateixa capacitat humana, o al mateix procés si ho contemplem de forma més dinàmica.

Potser sí que podríem considerar la inspiració com aquell primer esclat que converteix la consciència en receptora de quelcom nou, i després la creativitat com aquella habilitat per organitzar els propis recursos de pensament i d’acció, d’emoció i d’intuïció, d’iniciativa i agosarament, per tal de crear quelcom que estigui en ressonància amb la inspiració rebuda. La psicologia actual ha esmerçat molts esforços per esbrinar-ne els secrets, els mecanismes ocults que fan que una persona expressi aquesta riquesa creativa en diversos àmbits de la seva vida.

Paradoxalment la creativitat pot sorgir en moments d’integració com els que esmentàvem, moments exultants de plenitud, escassos i fugissers, o també en moments d’extrem sofriment i solitud. El que sembla clar és que difícilment sorgirà en la quotidianitat mediocre, en la normativa massificadora. La inspiració, o la creativitat, és el premi que els déus reserven per als agosarats, per als que no renuncien a la lucidesa, per als rebels que es mantenen fidels a ells mateixos.

Totes les tècniques que s’han desenvolupat actualment per potenciar la creativitat personal insisteixen en aquests aspectes. Descobrir i ser fidel a la pròpia singularitat, conrear una curiositat sempre renovada, i ser capaç de traspassar els límits dels valors convencionals, tot sovint mediocres i alienadors.

Tenint en compte tot això no és difícil imaginar que les persones inspirades i creatives seguiran sent, com fins ara, més aviat escasses.

Publicat al Diari de Girona el 13 d’abril del 2008

PRIMAVERA

La força i la tendresa, l'alegria de la vida que desperta; verdeja l'horitzó i s'eixamplen els carrers de la ciutat; la llum ens surt fins pels ulls. La primavera, realment és l'estació de l'alegria, de la renovació, del miracle. Els vells anhels tornen a reviure, i una nova energia, poderosa i ingènua, abraça tota forma de vida. És l'inici d'un nou cicle, després de l'hivern en que la vida, en el món vegetal, s'ha retirat i una mort aparent s'apodera de boscos i jardins.

A casa, mentre sego l'herba per primera vegada aquest any, veig el pit-roig saltironejar per entre els arbusts i les plantes baixes. Canta el seu cant delicat i boscà; aviat se n'anirà nord enllà a la recerca de temperatures més fresques i de sotabosc per a poder construir el seu niu. És aquest un ocell amb un encant especial. Delicat de cos com tots els insectívors, pintat de carbassa el pit, no mostra gaire temor als humans, malgrat que es manté sempre a una distància prudencial. Recordo que fa alguns anys vaig aconseguir seduir-ne un a base de gramaroles, o cucs de la farina,  i ens vàrem arribar a fer tan amics que quan el sentia cantar de lluny li feia un xiulet i venia a buscar-me a la mà una gramarola que li tenia per a ell. En arribar els primers calors se n'anà a criar com ja he comentat. Passaren els mesos i arribà l'hivern. Un dia que estava esporgant un roser sento cantar un pit-roig. Serà ell? Vaig córrer a buscar una gramarola i vaig fer-li el xiulet de costum. La meva alegria fou immensa quan, com un colibrí, batent les ales, s'aturà per damunt la meva mà i agafà delicadament però amb entusiasme la gramarola que li oferia. Aquesta relació tan bucòlica durà alguns hiverns fins que vaig deixar de criar gramaroles. Aquest diumenge, mentre segava l'herba i el pit-roig no parava d'anar amunt i avall del jardí no he pogut deixar de preguntar-me si seria el meu amic de tants anys.

En la ciutat, on els espais públics es dissenyen avui dia de manera que no calgui gaire manteniment per part dels ajuntaments, els jardins i les zones verdes són escasses i el ciment excessiu. Les anomenades places dures, tan fredes a l'hivern i tan roentes a l'estiu, imposen la seva presència arreu, i el ciutadà en no tenir contacte i relació amb el món natural també perd en gran mesura tota la gamma de sensacions i percepcions estètiques, espirituals i energètiques que dóna aquesta relació en primavera.

Però el que sí que podem fer és passejar pels camps i endinsar-nos en els boscos. A mi els camps en primavera, amb l'herba nova que punteja amb el seu verd delicat, em dóna un serè optimisme, una esperança especial en la vida, una alegria íntima i perdurable, una emoció positiva i tranquil.la. Com un mar encalmat m'és repòs per a la mirada i una invitació a anar enllà, bosc endins. Recordo ara fa un parell d'anys que vàrem anar amb uns amics a veure uns roures centenaris, en un bosc més enllà d'Oix. Eren uns roures venerables, de proporcions impressionants. Vaig seure a terra recolzant l'esquena en un d'ells i tal com faig altres vegades vaig obrir-me a una comunicació amb aquell arbre. Al cap de poca estona vaig sentir un calfred, com una energia elèctrica que m'anava amunt i avall de l'espinada i tot el bosc agafà un caràcter sagrat i s'il.luminà amb una llum especial. Varen ser uns moments màgics, i també l'evidència que la relació del ser humà amb la naturalesa pot ser de moltes formes diferents, però qualsevulla que sigui l'experiència subjectiva d'aquesta relació sempre ens aporta alegria i equilibri físic i psicològic.

M'agrada agafar un terrós de terra en la primavera humida i lluminosa, i sentir el seu batec incontenible quan se m’esberla a les mans en mil trossos de vida.

Publicat al Diari de Girona el març del 1995

ÀNIMES ABSENTS

-Vaig a veure el pare a la residència, vols venir? Em diu la Dolors. –Anem. I enfilem cap el Puig d’en Roca on te el pare ingressat ja fa alguns anys a causa de l’alzheimer. Entrem en una sala gran on en cada un de la mitja dotzena de llits jauen homes amb els cossos cansats i vells, i aparentment absents en major o menor grau. La Dolors va directe cap el llit del fons a l’esquerra que és on hi té el pare, un home vell, prim, amb la massa muscular esmicolada a causa de tants anys d’inactivitat física. Respon al perfil de persona afectada d’alzheimer, amb la mirada perduda i la consciència extraviada ves a saber per quins viaranys, per quines dimensions incomprensibles pels qui com nosaltres, normals i amb salut, restem atrapats en la densitat del nostre món tridimensional.

Des del moment en que la Dolors s’adreça alegre al seu pare tot dient-li: -Hola maco, què fas? es produeix un miracle que desafia la visió mèdica d’aquesta malaltia. Els ulls d’aquest home amb el cos eixut, sec, cansat i vell adquireixen una lluminositat i una vida que desborda qualsevol expectativa. La Dolors, amorosa i extravertida l’acarona amb tot el cor fins que les seves mirades es troben en unes coordenades de consciència on no existeix malaltia ni sofriment, restriccions ni absències, sinó tan sols el desplegament d’un amor immens i ple.

L’amor i la tendresa d’una filla fan que l’ànima d’aquest home es faci present durant l’estona que dura la visita. Jo observo corprès com, més enllà de les aparences, s’estableix una comunicació de cor a cor, d’ànima a ànima, una comunicació aparentment impossible, tal vegada negada pels metges, i en canvi tan real, tan intensa, tan satisfactòria, tan planera, tan íntima i tan profunda que jo, com a observador només puc percebre la intensa bellesa i emoció d’aquesta escena. I la llum que els embolcalla com una benedicció, una benedicció reservada als privilegiats de l’amor.

La Dolors el besa, i ell amb dificultat li busca la galta i amb una evident manca de control muscular treu la llengua i també la besa. Prova d’articular alguna paraula. Els seus ulls reflecteixen una profunda emoció i un profund amor per la seva filla. Després, en un moment donat, s’adona de la meva presència i gira l’esguard vers mi tot preguntant-me amb la mirada: “I tu, qui ets? –Sóc un amic de la Dolors, li dic de viva veu, i tot seguit li poso una mà al front durant uns instants i després m’hi atanso i el beso. Em torna a mirar, aquesta vegada amb més presència. En la seva mirada neta i transparent hi ha una tendresa desconeguda, aquella que es fa present quan son les ànimes les que es miren i es comuniquen. Sento que m’accepta en aquests moments tan especials d’intimitat amb la seva estimada filla.

En sortir de la residència li comento a la Dolors les meves percepcions i em diu que ella ho viu de la mateixa manera i que és molt conscient de la relació que estableixen el seu pare i ella. Això a pesar que, segons els metges, aquest home no sent res ni s’adona de res. Li dic que la medecina moderna necessita recuperar allò que ha perdut sense perdre allò que ha obtingut, i li comento que afortunadament està sorgint una nova generació de metges que a més de saber interpretar ressonàncies magnètiques, analítiques i proves diverses també aprenen a percebre espais de realitat i comunicació subtils i a vegades no aparents en la seva relació amb els pacients, fins i tot en pacients tant dramàticament disminuïts en la seva percepció i expressió com els malalts d’alzheimer.

Em venen a la memòria els treballs publicats pel Dr. Leonard Laskow, metge nord-americà que ha investigat els efectes de l’amor en els processos curatius. I si bé no es pot parlar de curació en el cas de l’alzheimer, sí que la seva visió ens pot ajudar a entendre la comunicació de la Dolors amb el seu pare, una comunicació que desafia la visió mèdica ortodoxa. El Dr. Laskow veu l’amor en termes de ressonància. Segons ell, quan comencem a ressonar afectivament amb una altra persona i les ones d’energia de cada una vibren a la mateixa freqüència el resultat és una ressonància acoblada. Així, podem experimentar una profunda connexió amb aquesta persona. És, diu el Dr. Laskow, com si una comunicació silenciosa aportés una entesa i una comunicació més enllà de l’intercanvi verbal, i això és possible perquè aquesta comunicació s’estableix a un nivell energètic.

Perquè l’amor no solament dissol barreres, sinó que estableix ponts de comunicació allà on només sembla haver-hi abismes insalvables.

Publicat al Diari de Girona el desembre del 2003

M’AGRADA-NO M’AGRADA

En l’últim l’article d’ara fa quinze dies parlava de la importància de viure una vida amb sentit, de trobar i comprometre’ns amb el nostre sentit de la vida en tant que ell és el fonament d’una existència plena i feliç. Gairebé com una extensió natural dels conceptes expressats en aquell article voldria reflexionar avui sobre una manera de viure la vida que és alhora una actitud, un principi que genera estratègies existencials ben definides, i una forma d’ubicar-se en el devenir de la pròpia vida. En l’antiguitat fou Patanjali, el savi i filòsof hindú que visqué  sobre l’any 200 a.C. i que escrigué els Aforismes del ioga qui definí amb claredat la naturalesa del plaer i el dolor, i el desig i la repulsió, i en la nostra època Freud, el fundador de la psicoanàlisi defensà el principi del plaer en tant que principi hedonista: l’afany per obtenir plaer i evitar el dolor.

En podríem dir, parlant col·loquialment, el “m’agrada-no m’agrada”. Per poc que ens fixem com viuen la generalitat de les persones ens adonarem que viuen, treballen, lluiten i moren sense sortir d’aquest espai estret i limitat de la consciència que en diem el m’agrada-no m’agrada. El m’agrada-no m’agrada, doncs, com a actitud existencial de base afecta a tots els espais i nivells de la vida de la persona que s’hi adhereix, que fonamenta en ella els seus desitjos, decisions i accions.

Òbviament no estic pas dient que no puguem fer coses simplement perquè ens agraden. Desgraciats de nosaltres sinó! Més aviat em refereixo a la importància d’integrar el principi del plaer i el dolor  amb altres dimensions de la consciència, per exemple integrar el m’agrada-no m’agrada amb aquest altre nivell de la consciència on hi ha anhels i motivacions d’ordre més elevat i sofisticat, més inclosiu, com ara el bé, l’afecte, la responsabilitat i l’amor a la veritat.

L’actitud del  m’agrada-no m’agrada és un component fonamental del nivell de l’ego, el nivell on s’expressen els impulsos més simples de la persona. Per tant la persona que es mou només pel m’agrada-no m’agrada està pràcticament posseïda per impulsos com l’egoisme, la vanitat, l’afany de poder i de manipulació, l’orgull, etc. Tenint en compte que estant polaritzat en exclusiva en aquest nivell ignora o reprimeix forçosament els altres nivells de la seva consciència podem dir que és una persona profundament alienada, que no és realment ella, doncs la veritat i la realitat de la seva persona és molt més que aquesta part de la consciència que en diem l’ego, ego-ment o personalitat. És més, la persona “posseïda” pels valors de l’ego viu en realitat en i pel nivell més simple, reduït i efímer del seu ser.

És fàcil doncs entendre que una vida el fonament i la base de la qual és únicament el m’agrada-no m’agrada és una vida que no dóna gaire de si, una vida que es perd el millor d’ella mateixa, una vida al capdavall malaguanyada doncs d’alguna manera és una vida que ha negligit, que ha ofegat l’anhel natural que tots portem dins d’una vida plena i realitzada, una vida compromesa en trobar i expressar tots els nivells de la consciència i de la vida.

Podem considerar que per damunt del plaer, en una octava superior, en una volta més elevada de l’espiral, hi ha el goig, un estat de felicitat interior que a diferència del plaer que està subjecte, aferrat a circumstàncies i situacions externes i sensorials específiques, i porta en el seu nucli el seu oposat, el sofriment, sofriment pel temor a la pròpia pèrdua del plaer, a la pèrdua de les possessions, a la pèrdua de l’estatus, etc., el goig, aquest estat d’inefable felicitat no solament no depèn de factors externs a un mateix sinó que hom hi té accés justament quan s’allibera dels condicionaments externs, de les circumstàncies exteriors i recupera un estat d’integració i unicitat interior. En aquest estat hi ha equanimitat i llibertat. Equanimitat perquè alliberats de l’aferrament i miratges del món sensorial recuperem la capacitat de veure  les coses tal com son, sense l’afegit de sentiments d’atracció o repulsió. Llibertat perquè havent traspassat el món de les falses il·lusions i vanes fantasies, alliberats de l’enganxament al plaer ens desprenem de tots els agregats que formen part d’aquest nivell: el desig incontrolat, la por, l’ambició, el ressentiment, l’agressivitat, l’odi, etc. i en conseqüència les nostres accions son una expressió lúcida i espontània d’aquest estat de llibertat i unicitat, de contacte interior, accions per tant motivades i il·luminades per l’amor, la bellesa i la veritat.

Publicat al Diari de Girona el 18 de setembre del 2005

NADAL, LA SUBVERSIÓ D’UN MITE

Hi ha històries, tant en la nostra vida personal com en la col·lectiva que estan revestides d’una força especial. A través d’aquestes històries i de la seva significació ens expliquem els fets que considerem importants en la nostra vida. Son metàfores poderoses que ens permeten ubicar-nos i explicar-nos la nostra vida i el nostre món. Són els mites. És el ric substrat que nodreix la nostra vida psíquica i espiritual. Sense ells la vida personal i col·lectiva perdria aquella força misteriosa i màgica i esdevindria grisa i vulnerable.

Tots els enamorats recorden aquells signes especials que forniren i donaren una dimensió gairebé transcendent al seu encontre. Sobre aquests signes, que només tenen valor per a ells, construïren el seu mite amorós. Per a ells aquests signes tingueren un valor de predeterminació, de destí, irreductible. “-Recordes, carinyo, aquell dinar previ a la conferència al qual ens varen convidar? I la nostra primera mirada farcida d’aquella emoció tan especial? I com va succeir aquell fet, i l’altre, que ens indicaven clarament que estàvem predestinats l’un a l’altre?” Quan les parelles obliden o deixen d’actualitzar el seu mite amorós, el seu amor va perdent la potència original i la seva significació especial, i la relació va perdent força en la mateixa proporció que el mite va quedant llunyà i afeblit, engolit en una racionalització anèmica i reduccionista.

També les civilitzacions i els pobles fonamenten gran part de la seva vida psíquica i espiritual en poderosos mites fundacionals que omplen de sentit llur naixement i esdevenir històric. Plató considerava el mite com una forma d’expressar certes veritats que escapen al pur raonament. El mite de sant Jordi i el dragó, o del naixement de la bandera catalana amb quatre barres de sang en son un clar exemple dels mites que alimenten el nostre inconscient col·lectiu.

També en l’origen de les religions hi trobem el mite en forma de narració extraordinària que ens parla de l’establiment d’una nova forma de relació entre Déu –o els déus- i la humanitat. El mite del naixement virginal de Jesús –igual que ja fou anteriorment el de Buda, Krishna i Horus- ens evoca un fet sobrenatural, extraordinari, que marca l’inici d’un nou cicle en la història humana, de la possibilitat d’una nova consciència en el si de la humanitat. El mite sempre és refulgent, commovedor, i té el poder de sacsejar els cors i les consciències. Mircea Eliade deia que els mites son molt persistents perquè contenen maneres de ser i actuar que son rellevants per a nosaltres. Comuniquen una història dels temps primordials que poden il·luminar les recerques del present. El mite del Nadal ha conservat la seva força primigènia fins l’adveniment de la era moderna on en comptes d’extingir-se ha estat subvertit i manipulat per la dinàmica materialista i consumista. Però aquesta subversió del sentit original i primigeni del mite de Nadal està creant un malestar evident en moltes persones que se senten fastiguejades per aquesta pèrdua de sentit espiritual i al·legòric d’una de les festes més entranyables de la nostra tradició cultural i religiosa.

Per un costat el mite nadalenc és encara ben viu en l’inconscient col·lectiu i segueix marcant el ritme del cicle anual del solstici d’hivern, però la seva expressió actual, orientada exclusivament al consum compulsiu, al deure de fer obsequis de forma forçada i convencional, i a l’excés d’ingesta d’aliments, és font de frustració al trair el seu sentit original, simbòlic i transformador.

El Nadal en tant que invitació i crida interior a deixar que en l’espai del nostre cor neixi el nen diví –força còsmica creadora- com a germen de potencialitat de tot allò que malda per ser encarnat i expressat en el nou cicle que comença és enormement evocador, amb un gran poder per actualitzar i fer realitat en la nostra vida els nous impulsos existencials que reclamen fer-se presents en la nostra vida. Però en comptes de comprometre’ns amb aquesta crida de creixement i realització personal ens fem l’orni i omplim la nostra buidor existencial amb tecs excessius i compres compulsives.

Les llegendes i narracions mítiques han captivat i estimulat la imaginació humana en el transcurs del temps, i filòsofs i científics malden per esbrinar el secret d’aquesta atracció. És obvi que a través dels mites intentem resoldre els misteris de la vida i de l’univers, i ells ens aporten un sentiment de connexió, de consciència i de sensibilitat que dóna sentit i profunditat a la nostra vida. D’alguna manera son llànties que il·luminen la nostra comprensió, i renunciar al seu missatge simbòlic és renunciar a una part de la nostra comprensió i creativitat.

Publicat al Diari de Girona el 28 de desembre del 2003

“JO SÓC AIXÍ”

En el procés de maduració de la persona arriba un moment en que hom pren plena consciència de la seva pròpia identitat, quan en dir “jo” s’identifica amb la pròpia consciència i amb una sèrie de trets que el caracteritzen. La personalitat, com sabem es va bastint a través d’un procés que comença en la primera infància, quan el nen o la nena veuen el món únicament a través del seu ego incipient, en una etapa en que totes les coses i el món sencer giren al seu voltant i en funció de les seves necessitats. D’aquest egocentrisme natural i inevitable sempre en queda, en l’edat adulta, una part més o menys important segons sigui la maduració psicològica i espiritual de cada persona.

En la persona adulta, doncs, hi podem veure per un costat una estructura física, emocional i mental sòlida, una consciència de si mateix clara i diàfana. Podríem veure la personalitat com l’instrument de la consciència individual per experimentar i créixer en aquest món. Ja en dir experimentar i créixer estem donant la idea d’un procés dinàmic, mai acabat del tot. Es fonamental tenir clara consciència d’aquests dos conceptes en parlar de la persona. Per un costat una personalitat completa, capaç i ben equipada i per altre costat la realitat d’aquest procés dinàmic que ens empeny a seguir creixent com a persones fins l’últim dia de la nostra vida. 

Aquest últim concepte, el del creixement personal continuat,  malauradament no està incorporat en l’actitud i la voluntat de moltes persones per la senzilla raó que poques reben o han rebut en la seva joventut una formació en aquest sentit. Fins ara s’ha emfatitzat molt en l’educació del primer concepte, el d’assolir una personalitat completa, una bona formació acadèmica, humana, etc., però semblaria que un cop arribat a aquest punt el procés ja hagués culminat, la persona ja pogués aturar-se o si més no anar al ralentí. Tots coneixem persones que han estat esplèndides en la primera etapa de la seva vida, i després, quan justament un nivell d’experiència considerable els ha enriquit i els ha fet més capaços, entren en una mena de somort, de vagància crònica.

Per això quan en una conversa sentim que algú diu “jo sóc així” si bé és obvi que està expressant una identificació amb una sèrie de trets que el defineixen també sol ser l’expressió d’una actitud de tancament o de justificació.  Les persones amb les que ens relacionem són el millor mirall de la nostra forma de ser. La parella, els amics i companys de treball ens fan arribar constantment informació molt útil pel que fa a les parts de nosaltres mateixos que caldria millorar si volem ser persones més completes, afectuoses i harmonioses. Fixeu-vos que no estic dient que les altres persones ens hagin de canviar sinó que ens fan veure que per arribar a ser la persona que en realitat volem ser caldrà modificar aspectes de nosaltres mateixos. La primera dificultat és creure que realment podem canviar actituds bàsiques de la nostra personalitat, creure que realment podem transformar-nos en una persona millor. Potser ens ajudaria a assolir la fe i el valor necessaris el fet d’acostumar-nos a veure la vida humana com un procés continu, que per més que tingui alts i baixos forma en realitat una línia ascendent pel que fa a la incorporació i integració en nosaltres d’aquells valors que ens fan més i més humans. 

Si ens acostumem a veure la vida d’aquesta manera assolirem dues coses interessants al mateix temps: per una banda una acceptació profunda i optimista de nosaltres mateixos tal com som, i de l’altra aquesta disposició al millorament personal i al canvi en aquells aspectes que el nostre propi interior ens estigui reclamant. 

Arribats a aquest punt sembla clar que el “jo sóc així” no és més que un prejudici sense fonament que cal superar, un bloqueig que s’ha de dissoldre si realment volem esdevenir la mena de persona que ens pertoca a cada moment de la nostra vida.

 Publicat al Diari de Girona el 6 de maig del 2001

LA VIDA QUE VIVIM

Un dels trets més remarcables dels últims anys ha estat el canvi radical de valors tant en la nostra societat com en la nostra vida personal. Tot i que es veia a venir, l'impacte ha estat com el d'un huracà que ha enderrocat i esmicolat en el no res molts dels valors que informaven les nostres relacions, les nostres accions, les nostres expectatives, les nostres actituds, la nostra manera de veure i de viure la vida.

Aquest procés de transformació de valors en la que està immersa la societat occidental és d'una complexitat tal que és inútil  apropar-s´hi des d'una perspectiva unidimensional, o dit d'una altra manera des d'una postura que no sigui multidisciplinar. La psicologia, la sociologia, les ciències socials, econòmiques i polítiques, totes elles són necessàries si volem comprendre  les incerteses i les esperances, les angoixes i les motivacions del moment present.

No obstant això voldria reflexionar avui sobre un dels trets que més em crida l'atenció de tot aquest procés. Em refereixo a l'establiment del consumisme com a valor prominent de la nostra societat, no tant com a resultat o conseqüència del materialisme imperant sinó més aviat com a símptoma d'una pertorbació en la consciència humana en les nostres societats urbanes. Reduir l'existència humana al guany material i al consum com a fites prioritàries és el símptoma d'una profunda desorientació i fragmentació del ser humà, que ha optat per inhibir, ignorar o rebutjar altres nivells d'experiència, renunciant a una vida de plenitud a canvi del plat de llenties -tal vegada llenties d'or- que representa una vida viscuda segons els valors a l'ús.

El nivell espiritual és considerat des de Jung i altres psicòlegs contemporanis con un nivell constitutiu del ser humà, tant com ho poden ser el nivell físic, l'emocional i el mental. La seva repressió és l'origen de moltes pertorbacions i desequilibris psicològics, puix que representa la repressió i negació d'una part de nosaltres mateixos. La meva experiència com a organitzador i participant en grups de treball sobre creixement personal m'ha fet arribar a la conclusió que la negació de la vivència espiritual ve determinada per dos factors molt definits: la reacció i el prejudici. Lamentablement les generacions adultes han estat molt perjudicades, violentades i interferides en el seu creixement psicològic normal pels valors religiosos tal com eren viscuts i imposats fins fa poc. D'això ja se n´ha investigat i parlat prou i no cal aprofundir-hi aquí. La religió ha estat viscuda per molta gent com una tirania, i això ha motivat una reacció de rebuig a tot el que fos espiritual. És una reacció que hem de considerar sana però no per això exempta d'efectes secundaris indesitjables, com aquestes medecines que t'arreglen una cosa i te n'espatllen un altre. Perquè ja sabem que les reaccions es produeixen sota la Llei del pèndul, i ara no solament ens hem situat a l'altre extrem sinó el que és més greu hem donat status de realitat a una confusió fatal: la confusió entre religió i espiritualitat.

La religió, tal com ens ha demostrat la història, tant pot ser una forma de viure l'espiritualitat, com l'enemiga o, tal com deia un místic cristià, la matadora de l'espiritualitat. Perquè si bé l'espiritualitat pot incloure les expressions religioses, l'espiritualitat és molt més que la religió. Podem considerar l'espiritualitat com la part de la vida que inclou allò més bell, allò més sensible, allò més creatiu. Les emocions elevades, la poesia, la música, totes les arts que penetren el signe i el símbol, que van més enllà del merament tangible, que ens obren la percepció a noves realitats, a noves emocions, a noves sensibilitats. Podríem veure l'espiritualitat com una perllongació natural de la nostra experiència física, vers mons més subtils. Si és una perllongació vol dir que no és una oposició ni un àmbit antitètic al físic, i que la suposada elecció entre el món material i el món espiritual és una perversió conceptual que alimenta la confusió i impedeix la integració del tangible amb l'intangible, del material amb l'espiritual, puix quan es viu la vida amb amplitud d'horitzons totes aquestes categories s’esvaeixen, i emergeix la consciència de totalitat, de vinculació i de solidaritat amb totes les formes de vida.

A més de la reacció hem parlat del prejudici com a factor de negació de l'experiència espiritual en la nostra vida. Efectivament el prejudici que la vida espiritual va contra la "modernitat" o contra els valors "progressistes" ha fet forat per raons òbvies en amplis sectors de la societat. Però aquestes creences no solament son falses sinó que com tot prejudici son un enquistament en l'estructura psicològica de la persona que actuen com un bloqueig i l'impedeixen el seu normal i complet desenvolupament.

Semblaria que havent començat parlant del consumisme ens n´hem anat de tema. No; calia esbrinar d'on venia aquesta desorientació i aquesta fragmentació de la que parlàvem, per poder comprendre el consumisme com a símptoma. Perquè quan hom viu l'espiritualitat natural de la vida, amb la mateixa naturalitat i alegria amb que, per exemple,  fa l'amor amb la persona que estima, o amb la mateixa motivació amb que es lliura a un projecte professional que l’il·lusiona, el consumisme com a valor es dissol en una escala de valors equilibrada i vital. Perquè aleshores ja no cal abandonar-se a un consum compulsiu i permanentment insatisfet que compensi la misèria, la banalitat i l'angoixa d'una existència esquinçada en el més íntim del seu si.

Publicat al Diari de Girona a l’octubre del 1994

EL RESCAT DE LA PRINCESA

Ell estava sumit en una gran desesperança. Havia recorregut mil camins i guanyat mil batalles en la seva vida, però ara, assegut en aquella cruïlla de camins en la profunditat del bosc se sentia sol i abatut. Gairebé havia oblidat el seu noble llinatge i dubtava de poder assolir alguna vegada la possessió del seu reialme tal i com estava escrit en antics manuscrits. En aquell moment de la seva vida, quan aparentment semblava que ho tenia tot, se n’adonà que res no tenia a menys que no rescatés la princesa, la seva princesa que restava segrestada pel dragó al castell del cim de la muntanya. El seu lament era profund i sincer però tanmateix no li aportava pas cap ajuda ni esclariment: -Com arribaré a tu princesa meva? Hi va haver un temps que no sabia on buscar-te i ni tan sols et trobava a faltar. Em semblava que ho tenia tot sense tu, però ara en la teva absència em sento morir. -Com arribaré a tu princesa estimada? Sense tu el meu reialme és tan sols un miratge, i estant privat de la teva bellesa mai no podrà assolir el coneixement i l’amor. -Cerco amb frisança d’arribar a tu per mil camins diferents, però en tots ells ensopego amb els fantasmes de la por i em sento defallir. -Com t’alliberaré eterna Beatriu, essència extraviada de mi mateix? Oh tu, la més bella de les criatures de Déu. La resplendor de la teva bellesa única i sublim oculta i conté el coneixement de tots els mons i de tots els éssers.

Atrapat com estava en la confusió i el sofriment no s’adonà fins que el tingué gairebé a tocar que un home vell a qui envoltava una aura de dignitat s’havia anat atansant pel camí del nord. Es miraren de fit i fit i una corrent de simpatia s’establí al moment entre els dos. Ell va saber a l’instant que era el Savi. Feia molts anys s’havia presentat en la seva vida en moments crucials, però ja l’havia oblidat.

El Savi s’assegué al seu costat i li parlà d’aquesta manera: -No et lamentis d’aquest moment i dóna gràcies per haver estat despertat pel sofriment de l’absència i l’agonia de la separació. Mira al teu voltant i veu com la majoria resten somnolents, i malgrat el seu lamentable estat pensen que llur trista condició és tota la felicitat a la que poden aspirar. Ara vols alliberar la princesa i et dols de la teva impotència sense adonar-te que has estat tu mateix qui l’ha lliurada al dragó a causa l’enviliment del teu ego. -I com podré anar fins al castell i vèncer al dragó si com dius l’ego és el que m’impedeix tal acció, preguntà ell. I el Savi digué: -retira’t dins la cova del teu cor i ves-te desprenent de tots els agregats que han fet del teu ego el teu enemic doncs has de saber que allò que t’envileix és allò que un cop transformat t’ha d’ennoblir. -I com ho faré? I el Savi digué: -Dins del teu cor hi ha dues torxes de foc, una és la torxa de l’anhel, l’altra és la torxa de la intuïció. Agafa’n una en cada mà i ves cremant tots els agregats que han fet del teu ego el teu enemic. No t’espanti el sofriment, accepta’l i traspassa’l perquè al capdavall ell és també una vana il·lusió doncs el teu jo veritable és incombustible. Quan t’hagis purificat i transformat veuràs que tens dues cames noves, doncs en una hauràs incorporat l’anhel i en l’altra la intuïció. Equipat d’aquesta manera endinsa’t encara més enllà en l’espai del teu cor fins que trobis un altar de pedra com la de les antigues esglésies romàniques. Al seu damunt, en el seu centre hi trobaràs un calze que conté vi, és el vi dels herois. Pren-ne fins l’última gota i deixa’t embriagar pels seus ocults poders. Només en aquest nou estat podràs adonar-te que damunt l’altar també hi ha una espasa de foc. És l’espasa flamígera de l’amor. Pren-la, perquè l’amor, juntament amb l’anhel i la intuïció son els tres vèrtexs de força que configuren el triangle sagrat sense el qual la teva aventura estaria abocada al fracàs. Entra dins aquest triangle i situa’t en el seu centre exacte. Sent els teus peus sòlidament arrelats a la terra i alça els teus braços vers l’espai infinit amb l’espasa fermament agafada amb la teva mà dreta. En aquest moment sentiràs un lleu ressò dins teu que s’anirà concretant en un mot clar i definit. Fes-lo teu doncs és la teva paraula de poder. Emet-la com una poderosa vibració in crescendo fins que el poder de la seva vibració faci esclatar un tro en el cel i el seu llampec davalli fins l’espasa flamígera i et penetri per tota la columna vertebral. En aquest moment hauràs estat investit amb el coratge i el poder dels déus. Ara, fill meu, estàs preparat per enfrontar-te amb el dragó i alliberar la princesa.

-Ves, doncs, valent guerrer, ves ferm i alegre vers l’última batalla, t’acompanyen en la teva gesta tots els astres del cel, i els àngels del Senyor tenen llurs trompetes a punt per tal que ressoni per tot l’univers l’exultació del retorn de l’últim pelegrí. Ves, allibera i uneix-te amb la teva estimada. Converteix-te amb l’heroi solar que estàs cridat a ser i pren possessió del teu reialme. Beneit siguis tu que has escoltat la crida i has respost amb entusiasme. Tots nosaltres, des de la princesa fins jo mateix estem pendents de tu i estem amb tu...”.  I baixant la veu fins al punt de fer-la inaudible el Savi encara digué aquestes últimes paraules: “Ves, puix ja falta poc perquè sàpigues que tots nosaltres, fins i tot el dragó,  no som sinó tu”.

Publicat al Diari de Girona el mes d’octubre del 2003