CANTS DE L’ESPERIT

Et conec dintre meu

resseguint sendes de llum.

I la veu de l’aire és càlida de sol.

Trepitges arena d’alba

entre les fulles silents.

La veu incomparable de Maria Laffitte omple de llum la cambra on ara escric, com una alenada vivificant i acollidora fins esdevenir una màgica presència. Miro enfora cap a la balconada i el conjunt de plantes arrenglerades en els seus testos m’assemblen ara un petit i acollidor jardí. Malgrat estar submergides en la xafogosa quietud d’aquesta tarda d’estiu, la veu de Maria Laffita ho transforma tot en una lleugeresa d’àngels. El petit taronger japonès és ple de petites i oloroses flors blanques que contrasten amb el verd fosc de les seves fulles, i les malves, que tot i estant en test han assolit una alçada de dos metres i mig obren les seves últimes flors al capdamunt de la tija tot omplint-me de vitalitat i bellesa cada matí. En canvi les impatiens -l’alegria de la casa- mostren un esclat de color innocent i impertorbable, una exuberància sempre creixent, a condició, això sí, que no li falti el generós rec de cada capvespre.

No sé perquè però hi ha discos que tinc tendència a escoltar-los en certes condicions o estacions de l’any, i aquest que porta per títol Estimats poetes, cants de l’esperit, el tinc associat a les tranquil·les tardes d’estiu, quan l’esperit, alliberat  de les exigències professionals i amarat de la quietud de l’hora baixa pot enlairar-se lliurement tot cercant la bellesa que el nodreixi en aquests dies terribles en que un estat civilitzat pot matar criminalment centenars de civils innocents de l’altra banda de la frontera sense que la comunitat internacional es decideixi a fer res.

El sol que em desperta és com el teu bes

El vent, els núvols, les fulles que es gronxen

parlen de tu.

Els boscos, les flors, la remor de les ones d’espigues

cada dia són trossos del teu tresor.

Els poemes de Mercè Corretja enceten el recorregut poètic i musical d’aquest disc intimista editat per la discogràfica PICAP. Discos com aquest són un motiu d’esperança i no dubto a recomanar-lo a tothom. A més, és un disc ideal per escoltar relaxadament aquests dies de vacances. Un disc que ajuda a trobar-nos a nosaltres mateixos a través de la sensibilitat dels nostres poetes.

Pren amb les mans

càlides tiges de sol,

a l’hora blanca

en què res no és

i tot pot néixer;

Planta un somni al teu jardí,

i amb els ulls clucs

mossega les primeres fruites

de l’estiu.

A més dels fragments de Mercè Corretja que he transcrit hi trobareu en aquest cd poemes de Miquel Martí i Pol, Joan Maragall, Salvador Espriu, Mn. Cinto Verdaguer, J.V. Foix, Joan Oliver, Josep Carner i Salvat Papasseit. Són seixanta cinc minuts d’intensitat poètica i inspirada música a l’estil dels millors lieder dels compositors romàntics alemanys. La compositora i pianista Mercè Torrents penetra amb la seva música els replecs més profunds de l’ànima dels nostres poetes i assoleix una harmonia i una compenetració que ens aboca a les més altes emocions.

...Rosa boscana,

blanc gessamí,

feu d’eixa plana

vostre jardí.

Les cogullades

i el rossinyol,

vos fan albades

al sortir el sol...

Mn. Cinto ens evoca una època ja desapareguda, on la natura no solament ens era propera sinó que encara era la nostra llar, el nostre àmbit vital, d’on sorgien els nostres referents existencials, culturals i espirituals. Ara, si volem allunyar-nos de la roentor de l’asfalt necessitem el cotxe per fruir de la natura, o conformar-nos amb el parc Central o el parc del Migdia...

Aviat serà fosc.

Semblen més lentes

les hores, i, en silenci,

faig altre cop el vell recorregut

de mi a mi mateix...

Per pensar-te

no tanco els ulls, contemplo la bellesa

harmoniosa i dolça dels geranis.

Martí i Pol, tan planer, tan intimista, tan evocador, esdevé encara més serè en la veu neta i transparent de Maria Laffitte. Resulta paradoxal que es llegeixi tan poca poesia ara que la necessitem més que mai. Submergits com estem en l’alienació i la mediocritat dels valors consumistes, només la vivència poètica pot rescatar-nos vers móns de bellesa, de veritat i de sentit.

Estimats poetes, el disc que us estic comentant, ens ajuda a sortir d’aquest miratge sonàmbul. És una deu d’aigua fresca per a ànimes inconformistes assedegades de bellesa.

Publicat al Diari de Girona el 6 d’agost del 2006

EL COR, CENTRE DE LA VIDA

La polarització de la nostra cultura, la cultura de la modernitat, en el que s’ha anomenat l’ego-ment ha acabat monopolitzant per complet la nostra visió del món. La visió mental, racional i mercantil del món ha comportat, juntament amb l’establiment de l’era científica i tecnològica, la fragmentació de la psique humana i la seves expressions culturals, que en aquest procés ha anat reprimint totes les vivències i continguts del que en podríem anomenar el centre del cor.

Però això no es pot fer sense pagar-ne un preu molt alt, doncs el cor és el centre de la persona. Les antigues filosofies orientals insisteixen en el concepte de la saviesa del cor com a expressió d’allò més elevat que hi ha en el ser humà, una mena d’intel·ligència amorosa, d’ordre superior, que implica a més a més de la ment la totalitat del ser humà, i incomparablement més poderosa que la simple expressió d’una intel·ligència basada exclusivament en la ment concreta.

Però no solament d’orient ens ve la reivindicació del centre del cor com a veritable camí de creixement i plenitud. El Dr. Alexander Lowen, metge psiquiatre, creador de la teràpia bioenergètica, sosté que qui ha de comandar la persona és el cor, i que el cervell i la ment s’han de limitar a executar les ordres que reben d’aquest. Ens caldrà doncs aprendre a escoltar-lo. De fet tots coneixem persones amb una extraordinària capacitat mental però amb greus mancances en altres nivells com ara en l’expressió dels seus sentiments o en la capacitat d’establir relacions càlides i amoroses.

El cor, a mig camí de les necessitats físiques i sexuals, i de les mentals i espirituals, és l’impulsor i catalitzador del conjunt de les nostres energies vitals, i és centre i essència alhora. És el centre de la vida, i la seva llei és l’amor. Dóna goig i felicitat a les nostres relacions íntimes, ens obre a una relació alegre i lúdica amb el món natural i amb tots els sers vius, i ens apropa a les altres persones amb calidesa i humanitat.

Per contra, la unilateralitat de la nostra cultura, amb el seu èmfasi obsessiu en el desenvolupament exclusivament mental, crea individus fragmentats i neuròtics amb una persistent i patològica tendència a la repressió, sigui una repressió de línia descendent, del cos i la sexualitat, amb tota la gamma d’emocions implícites, o bé una repressió de línia ascendent, dels nivells transpersonals o espirituals, negant-se l’individu a la vivència de les emocions elevades que comporta l’experiència profunda de la bellesa o l’obertura al sentit transcendent de la vida.

Pot semblar estrany que digui que la nostra cultura reprimeix la sexualitat, però per paradoxal que sembli així és. Es reprimeix la sexualitat quan se li nega la seva dimensió amorosa, on el plaer del cos està connectat amb emocions i sentiments que s’expressen espontàniament i lliurament en un encontre que integrant el joc eròtic i la genitalitat troba no obstant la seva plenitud en el reconeixement de la relació i unió de dues persones en la seva integritat, bellesa i profunditat.

Presentar la sexualitat com la simple descàrrega d’una pulsió física i com un valor absolut de llibertat és una falsedat pel que acabem de dir, i presentar-lo així al nostre jovent és privar-lo de la veritable experiència amorosa i també del veritable plaer, aquell que es dóna i es rep alliberat de l’egoisme i del temor de la pèrdua.

Tan patològica i malaltissa, doncs, ha estat la repressió que les religions cristianes han fomentat al llarg dels últims segles a través d’una moral sexual que anava en contra de la pròpia vida en tant que eros vital i expansiu, com la repressió de l’amor en la sexualitat actual que fomenta la nostra cultura amb els seus valors materialistes i, aquí també, consumistes.

Ens cal alimentar el cor amb l’aliment de la Bellesa, per tal que es manifesti amb accions belles en tots els àmbits de la nostra vida i en totes les nostres relacions, públiques i privades. Doncs no oblidem que si bé en el cor hi ha l’amor, també hi ha el temor, la ira, l’enveja, el recel i el ressentiment, i tota la gamma d’emocions negatives i destructives. Per això cal atendre i respondre a la crida d’una vida més plena que en un moment o altra sentim en el nostre cor. Aleshores tant els sentiments destructius com el desig exagerat de vivències sensorials es transmuten en anhel de bellesa i amor, de la mateixa manera que el coure es transmuta en or en el gresol de l’alquimista.

El desenvolupament harmònic de la persona inclou el desenvolupament per igual dels aspectes físic, emocional i mental. Cada un d’ells té una funció específica i fonamental a complir dins el conjunt de la persona. La connexió de tots ells amb el cor els donarà l’harmonia, l’alegria i l’expansió que son el signe d’una vida plena.

Publicat al Diari de Girona el 4 de juliol del 2004

AVIAT  SERÀS  MARE

Estimada Pilar: Aviat seràs mare. Bé, aviat vol dir d’aquí a set mesos. Quan encara no hi havia cap símptoma objectiu ja et vares començar a sentir diferent. A mi sempre m’ha captivat aquesta sensibilitat especial de l’ànima femenina. La ciència, tan masculina, s’afanya a dissenyar més i més aparells per saber de manera objectiva allò que amb la vostra sensibilitat i intuïció ja sabeu abans de fer-vos cap anàlisi. A més mostraves aquell altra símptoma que ja ha esdevingut tòpic: em refereixo a aquesta aura de magnetisme i bellesa que us embolcalla i us acompanya mentre dura l’embaràs, com si les més altes energies protectores de la vida davallessin del seu nivell etèric per a protegir de forma especial la nova llavor, elevant la taxa vibratòria del vostre cos i atansant-vos així a les potències creadores de l’univers.

Tu saps que tot el que té a veure amb l’embaràs s’ha investigat molt en els últims anys. I s’han fet descobriments extraordinaris. Per exemple la incidència que té l’actitud de la mare en el normal creixement de l’embrió. Una actitud amorosa, de positiva emoció, d’acolliment sense reserves, des del primer moment és la millor garantia de nens ben formats i ben nascuts. Això vol dir comprometre’s amb el nou ser sense condicions prèvies. Hi ha dones que es deixen arrossegar pels seus temors i fins que no tenen totes les anàlisis i proves mèdiques que asseguren una criatura ben formada adopten una actitud més aviat distant. Res més erroni perquè és precisament aquests primers moments els que necessiten de tota la participació i implicació de la futura mare.

Recordo ara fa uns dies quan el teu home, en Josep, va venir tot excitat a explicar-nos com en l’ecografia ja semblava que s’endevinava el caparronet del vostre fill. I els ulls se li tornaren especialment brillants en explicar com, a través dels aparells, ja se sentia bategar aquell minúscul cor. L’ànima jovenívola i transparent del teu home no podia contenir per a ell sol tanta alegria i anava amunt i avall buscant companys i amics per a compartir la seva gaubança, immensa i fins arrauxada. Segur que ara t’amanyaga el ventre d’una forma especial. Demana-li que ho faci, i demana-li també que mentre amanyaga aquesta part del teu cos convertit ara en altar sagrat de la vida parli també amb el vostre fill i li faci arribar, també físicament, la seva alegria tan expansiva.

Et vaig comentar que he estat uns anys estudiant i investigant el tema de les regressions terapèutiques, o sia recular la consciència mitjançant tècniques hipnòtiques fins a la vida fetal i fins i tot més enrere... I jo mateix em vaig sotmetre fa anys a experimentació amb l’investigador i escriptor francès Patrick Drouot, amb resultats sorprenents i enormement enriquidors. Ara en faig remembrança per evocar el tema tan debatut en certs cercles de quin moment l’ànima pren possessió del fetus. Els catòlics defensen que des del mateix moment de la concepció una nova ànima es vincula ja al nou ser. Deu ser, com tantes altres qüestions de la religió, una qüestió de fe. Jo ara voldria comentar-te els resultats d’una investigació portada a terme per la psicòloga nord-americana  Helen Wambach qui amb tècniques de regressió hipnòtica va fer reviure la vida fetal a set-centes cinquanta persones amb uns resultats d’allò més interessants: el 89 per cent manifestaren que no varen formar part del fetus o no varen relacionar-se amb ell fins als sis mesos de vida fetal, i fins i tot aleshores digueren estar dins i fora del cos fetal, o sia que sembla ser que la vinculació de l’ànima amb el cos que li ha de servir d’instrument en la nova vida es produeix de forma progressiva. També és interessant les manifestacions de gairebé tots els reculats en el sentit d’haver sentit de forma definida les emocions de llurs mares abans i durant el naixement. Ja veus que no serà pas endebades tot l’amor que li donis des d’ara al teu fillet.

Et desitjo, estimada Pilar, que l’embaràs sigui una experiència plena a vessar d’alegria, bellesa i plenitud personal tant per a tu com per al teu company.

Publicat al Diari de Girona el 23 de juliol del 2006

TRANSFORMAR EL MÓN

Des de fa alguns anys son moltes les persones arreu del món que senten que la humanitat està en una cruïlla, que s’està acabant  -o ja s’ha acabat- una etapa en el devenir històric i evolutiu i és a punt d’obrir-se -o ja s’ha obert- la portalada que ha de donar accés a una nova humanitat, a una nova manera de viure la nostra condició humana. En realitat els símptomes, els senyals que anuncien aquest canvi son prou evidents per a qui els vulgui veure. Uns pel costat negatiu, d’altres pel positiu.

Alguns analistes situen el primer senyal d’aquest canvi d’era en l’explosió de la bomba atòmica a Hirosima el 6 d’agost del 1945. Allà la humanitat s’enfrontà a la més terrible de les realitats possibles, la desaparició de l’espècie humana i de la vida en el planeta a causa de la seva agressivitat. Ja res tornaria a ser igual, doncs el fantasma de l’autodestrucció planaria per sempre més damunt nostre. En haver encarnat el poder de la deessa Kali, la deessa destructora en el panteó de les divinitats hindús, el ser humà s’enfrontava a una dramàtica disjuntiva: la destrucció o un salt evolutiu que signifiqués una transformació en les relacions personals i col·lectives, i la creació d’uns mecanismes i institucions internacionals que fossin capaces de contenir l’agressivitat humana per tal que no s’arribés mai a l’extrem de l’autodestrucció.

Més de seixanta després d’aquella tragèdia la guerra i la violència segueixen imposant el seu domini a molts indrets del planeta. La dramàtica situació dels palestins, la violència a diferents llocs d’Àfrica, i la guerra d’Iraq, basada en mentides que han intentat endebades ocultar l’afany imperialista del govern nord-americà, una guerra inútil que ha destruït de forma ignominiosa un país d’una cultura mil·lenària i esplèndida. Una guerra on els morts civils ja ningú es veu en cor de comptabilitzar des de que fa mesos ja excedien dels cent mil.

Aquests dies és tema de portada i de conversa l’escalfament del planeta. Una cultura, la nostra, orientada en exclusiva al gaudi material i a l’explotació sense límits dels recursos naturals és obvi que ens havia de dur a un carreró sense sortida. Ja hi som. Fa uns mesos la premsa va publicar un informe on posava en evidència que si tots els habitants del planeta consumissin com els països del primer món es necessitarien quatre planetes com la terra per abastir-los. I ara què?

La nostra cultura i la nostra forma de viure és una expressió diàfana dels valors de l’ego, semblaria que d’ençà que el consumisme i el materialisme s’han erigit com a valors predominants estem en caiguda lliure vers el món més dens possible. Destrucció salvatge de boscos i selves, mars enverinats, desaparició definitiva d’espècies animals. Granges de producció animal que son una autèntica salvatjada, autèntics camps de concentració per a milions d’animals als que sotmetem a una agonia infame. Hem maltractat la vida del planeta en totes les seves manifestacions, i ara el planeta es comença a queixar doncs la seva capacitat de regeneració està al límit, però la nostra ambició i afany depredador continuen sense límits.

Hem creat un món gris, estressat i violent. Un món sense bellesa. Allunyats,  esqueixats de la bellesa del món natural i de la bellesa del nostre interior. 

El nostre equipament psicològic actual es mostra insuficient per donar resposta als reptes del nostre temps, per fer el salt qualitatiu que la situació actual demana de nosaltres. Quan les ideologies polítiques han fracassat en la recerca d’un món millor, queda clar que l’únic actiu que ens queda son les persones, que hem de transformar les consciències si realment aspirem a un món que tingui possibilitats de futur. No hi ha altre camí, el món som nosaltres, el portem dins, i és dins nostre on cal buscar la sortida del laberint, incorporant, integrant nous trets i noves habilitats psicològiques, emocionals, mentals i espirituals que ens permetin encetar una era on la justícia porti a la pau, la vivència de la bellesa a la plenitud, la solidaritat a la fraternitat, i la diversitat a l’alegria de compartir-la.

Vet aquí doncs que hem arribat al kilòmetre zero, a nosaltres mateixos, i ens adonem que la feina és immensa. Potser res no ens vindrà regalat, però en l’alegria del treball s’hi entreveu la nova albada que desitgem i visualitzem.

Publicat al Diari de Girona el 15 d’abril del 2007

ENAMORATS DE LA TECNOLOGIA

Ho deia fa unes setmanes l'escriptor i filòsof Raimon Panikkar en una entrevista. Ens hem enamorat de la tecnologia. El nostre segle és i serà el de l'explosió tecnològica. La tecnologia ens ha seduït irremissiblement i, en un encanteri irreductible, ha fascinat les nostres consciències i ha capgirat de passada la nostra forma de viure i relacionar-nos.

La tecnologia encaixa bé en el món dual que ha construït el ser humà. L'hem utilitzada per a salvar milers i milers de vides, per viatjar pels espais siderals, per a fer instantània la comunicació planetària. Gràcies a ella ha canviat la nostra percepció del planeta, que l'hem fet petit gràcies a la facilitat i rapidesa dels mitjans de transport que la tecnologia ha fet possible. Sense el desenvolupament actual de la tecnologia seria impensable el concepte del poble global que s'està imposant en la nova civilització emergent.

Vist des de l'altra costat, no obstant, la tecnologia també ha servit per materialitzar els impulsos més foscos i destructius del ser humà. La bomba atòmica, les armes químiques i d'altres de destrucció massiva. Els aparells de tortura electrònics i fórmules químiques destructives utilitzades contra persones i animals, de vegades amb el falç pretext de la investigació, la degradació continuada del medi ambient, ens han de fer reflexionar sobre els límits que hem d'imposar a la investigació científica i tecnològica sinó volem veure’ns abocats a un remolí imparable de destrucció.

La tecnologia ens fascina perquè ens fa la vida més fàcil i hi introdueix elements de motivació i passió. Gràcies a la tecnologia han nascut noves professions i també noves formes d'expressió artística, com ara la fotografia o el disseny per ordinador que compten amb milions de seguidors arreu del món. Tot això és positiu i engrescador sempre que no confonguem el fi amb el mitjà.

Penso per exemple en un meu amic gran afeccionat a la fotografia. Es llegeix totes les revistes del sector i està més ben informat que molts professionals. Coneix en detall les prestacions dels últims models de càmeres que surten al mercat, sempre vol estar a la última, exigència que l'obliga a canviar els equips cada vegada més sovint. Li agrada ensenyar-los i parlar de altes performances dels últims models que ha comprat. Tot això està molt bé sinó fos que només que no tira més de quinze rodets a l'any. Està clar que aquest meu amic més que un afeccionat a la fotografia és un afeccionat a les càmeres fotogràfiques. Ha caigut en el parany fascinador de la tecnologia.

Quan la tecnologia deixa de ser un mitjà i es converteix en un fi per ella mateixa esdevé un perillós miratge que bloqueja el seu ús positiu i creatiu. Perquè la tecnologia ha d'estar al servei del creixement personal i del progrés col·lectiu. A nivell personal ens forneix múltiples eines formatives, lúdiques i culturals. També ens facilita la vida quotidiana amb els seus múltiples extris. A nivell social i col·lectiu posa al nostra abast els enormes avenços científics en els camps de la cultura, l'educació, la medicina, l'economia, etc. sempre i quan el propòsit de la seva utilització sigui el benestar i el progrés real dels ciutadans.

Ens hem enamorat de la tecnologia. I ja sabem que alguns dels trets de l'enamorament son l'exaltació, la fascinació i la manca d'objectivitat en la percepció de l'objecte del nostre amor, estat que, al capdavall, ens incapacita per a la reflexió ponderada i equànime. I així, mentre no ens recuperem d'aquesta afecció passatgera els objectes tecnològics ens atrapen una vegada i un altre.

Publicat al Diari de Girona el 14 de maig del 1997

OPTIMISME INTEL·LIGENT

  

Que l’existència humana és en el seu conjunt una experiència subjectiva, i que per tant cada u de nosaltres hi té molt a fer en tot allò que te a veure amb al seu benestar psicològic amb les seves actituds, amb els valors que assumeix prioritàriament com a motor de la seva vida, amb la forma com interpreta llurs circumstàncies i vivències existencials, etc. son conceptes reiteratius en els meus articles donada la importància que dono a tots ells com a ingredients d’una viva plena i feliç.

El propi concepte de felicitat és prou abstracte i variable en el temps i circumstàncies com per poder-ne fer una definició universal justament perquè està condicionada per aquesta subjectivitat a la que al·ludíem. Allò que fa feliç a una persona, a una altra la deixa indiferent o fins i tot la fa desgraciada. Per a un la felicitat té a veure amb el gaudi dels sentits i les possessions materials. Són les persones orientades al tenir. Altres, contràriament troben la felicitat i la plenitud en la seva pròpia consciència de creixement com a persones tal com comentàvem fa uns dies. Troben la plenitud de la vida en el coneixement, l’experiència artística, la recerca intel·lectual, en les emocions elevades, etc. Son les persones orientades al ser. I per bé que podem identificar factors de felicitat més o menys universals com ara la salut, una professió que ens ompli, una vida amorosa que ens aporti intimitat i satisfacció, una situació econòmica desfogada, unes amistats que donin sentit al nostre jo social, etc., el cert és que trobarem persones que gaudint de tot això no acaben de sentir-se mai satisfetes, i en canvi d’altres que estant mancades en més o menys grau d’aquests factors les veiem somrients i optimistes, palesament felices.

Jo advoco com a factor de felicitat per un optimisme intel·ligent. Un optimisme basat tant en la raó i l’anàlisi com en factors subjectius, no racionals i fins i tot espirituals. Un optimisme allunyat tant de la banalitat i la inconsistència de molts llibres d’autoajuda propiciats per la cultura consumista nord-americana, com d’un estoïcisme que negui els plaers i satisfaccions de la vida i del món actual.

L’optimisme intel·ligent es basa en unes premisses senzilles i elementals que conformen no obstant un tot coherent, ple d’energia i vitalitat. Primerament en el reconeixement que la vida humana té un sentit, i que aquest sentit en tant que factor essencial de la nostra existència roman sempre en nosaltres, en els millors i en els pitjors moments de la nostra vida. Un sentit que podem percebre amb nitidesa en certs moments, i podem perdre dolorosament en d'altres, però que més enllà d’aquesta dialèctica interior roman subjacentment com una certesa i una fe essencial en la vida, com una força que mai, passi el que passi, podrem perdre ni mai ningú ens podrà prendre.

Aquest sentiment íntim del sentit de la vida, de la nostra vida personal, fa que prenguem consciència de la nostra responsabilitat, en el sentit que dèiem en l’últim article de l’habilitat de respondre a la vida, als seus reptes i a les seves demandes. Demandes que, siguin quines siguin, estaran sempre orientades al nostre creixement com a persones i amb un sentit de finalitat, la finalitat de la plenitud en el desenvolupament i expressió de les nostres capacitats. Capacitats físiques, emocionals-sensitives, mentals i espirituals. Assumir la responsabilitat de la nostra vida inclou tenir especial cura de la nostra vida psíquica, de quins pensaments negatius deixem que entrin dins nostre sense cap reflexió o de  quines emocions destructives deixem que ens posseeixin sense cap autocontrol. Aquesta és l’habilitat de respondre positivament a la vida, i és aquí on intervé l’optimisme intel·ligent sobre la base de que les expectatives que creem en la nostra ment tendeixen a complir-se, tal com va quedar palès fa uns anys amb unes investigacions realitzades amb tots els protocols científics als Estats Units. Semblaria com si una força invisible es posés en marxa per tal de fer realitat les expectatives que creem dins nostre, tant si aquestes expectatives son positives com negatives, creatives com destructives.

L’optimisme intel·ligent es, al capdavall, el reconeixement que la força de l’evolució, que tot ho abraça, fa d’aquest univers i d’aquest planeta un lloc acollidor i apropiat per a la vida que hem vingut a experimentar. Es basa en que en el cor de cada persona i de cada ser viu hi rau una espurna de la vida universal que compartim i que ens agermana, i que malgrat l’atzarosa història humana la crida i l’impuls a la plenitud és una constant, una realitat suprema que la viurem i la realitzarem en nosaltres en la mesura que la reconeguem, la integrem i ens hi lliurem.

Publicat al Diari de Girona l’1 d’agost del 2004

DE SOBTE UN RAIG DE SOL!

Viganella és un poblet dels Alps italians que no arriba als 200 habitants. No és que sigui un poble trist, però ha estat fins ara i des de la seva fundació 1217 amb una certa malenconia durant tres mesos l’any, exactament des de l’onze de novembre al 2 de febrer, doncs durant tot aquest temps d’hivern el sol no arribava al poble. Els seus habitants havien assumit amb resignació aquesta circumstància motivada per la seva situació geogràfica, al estar el poble ubicat en una vall. Any rere any, amb fatídica puntualitat, en arribar l’onze de novembre el sol desapareixia durant vuitanta quatre dies rere una muntanya de 1.600 metres d’alçada, i el poble quedava en una penombra grisa i melangiosa. La temperatura baixava en picat, i tot el poble entrava en una mena d’hibernació.

Però heus aquí que gairebé vuit-cents anys després un personatge que sembla sorgit de les fantàstiques narracions mitològiques de l’antiguitat es proposa quelcom reservat als déus: -“Voteu-me d’alcalde i us donaré la llum” “Voteu-me d’alcalde i us inundaré de sol la plaça del poble durant tot l’hivern”, qui així parlà fou Pierfranco Midali, un vehí ex-ferroviari. Lògicament els veïns més assenyats i benpensants de Viganella el prengueren per boig, d’altres per un somiatruites amb una gran capacitat imaginativa. Però somiatruites o no Midali ha demostrat que coneixia el secret de qualsevol acte creatiu: Tota obra humana, des de la més humil a la més grandiosa, comença per un pensament sostingut amb determinació. Des de les piràmides d’Egipte a les malaguanyades Torres bessones, o la Sagrada Família de Barcelona, totes varen començar amb un pensament en les ments dels seus arquitectes. Un pensament que germinà i anar agafant forma fins a expressar-se en el món físic. Aquesta és la llei de la creació i així s’han creat igualment els grans sistemes filosòfics, polítics i religiosos.

“Farem instal·lar miralls gegants dalt la muntanya que reflecteixin els raigs del sol damunt del poble”. Va aconseguir que el votessin per alcalde, i amb la força de les idees fecundes i poderoses es va dedicar a recórrer tot el país per tal de buscar finançament per la seva brillant idea. Set anys va trigar en aconseguir dels estament oficials i d’alguns empresaris els noranta nou mil euros que costava el seu projecte.

Finalment un matí fred i boirós de finals de novembre d’enguany aparegué a l’horitzó un helicòpter portant un gran mirall de vuit metres d’amplada per cinc d’alçada. Onze tones i 40 metres quadrats de mirall. El somni d’un home que s’atreví a imaginar l’impossible començava a fer-se realitat. Un ordinador connectat al mirall el feia girar seguint el sol per tal d’enviar el seu reflex, la seva llum i el seu escalf damunt la plaça del poble. El diumenge passat un miler de persones, els veïns del poble més centenars vingudes d’arreu del món, aplaudiren emocionades quan els primers raigs del sol inundaren els seus rostres. “Faci’s la llum”, Pierfranco Midali, l’alcalde, es devia sentir com un déu mític que havia salvat el seu poble de les tenebres i els havia retornat la llum immemorial, aquella que només els déus tenen la capacitat de fer arribar, com un regal del cel, a les criatures humanes.

La notícia té una gran càrrega simbòlica, i és una metàfora perfecte de com ens hem de conduir en la nostra vida personal en moments de dificultats, quan sembla que la vida ens dóna l’esquena i no veiem sortida a la nostra situació. Moments en que les circumstàncies ens aclaparen i tot esdevé fosc i incert. En la història del poble de Viganella i del seu alcalde Pierfranco Midali hi han tots els ingredients d’una història arquetípica: la foscor, la llum -o sia la plenitud, la felicitat, el sentit de la vida- aparentment inabastable, el visionari-heroi interior -aquest que sapiguem o no portem tots dintre- capaç de visualitzar una nova situació i amb el poder primigeni dels déus vèncer el poder de les tenebres, i en un sublim acte creador ser capaç d’exclamar: “faci’s la llum”, o sia el poder de crear una nova situació en la vida on els anhels més íntims i la realitat tangible estiguin en harmonia.

Viganella s’ha guanyat el títol de poble de la llum. Tant de bo cada u de nosaltres al igual que l’alcalde  Midali comprenguem que el ser humà sempre és més gran que el seu problema.. Bon Nadal, amics lectors.

Publicat al Diari de Girona el 24 de desembre del 2006

SOROLL

La nostra vida, tal com la coneixem, és plena se sons. Els múltiples i variats sons de la naturalesa, amb la remor dels arbres que tant gaudim quan caminem pel bosc, l’aigua que llisca suaument pel llit del riu, o el cant dels ocells de les nostres contrades com el discret i encantador pit-roig que ara a l’hivern trobem arreu, rodonet i confiat, o el rossinyol que d’aquí a un mes o mes i mig tornarà de la seva migració africana i ens delectarà tant de dia com de nit amb el seu cant variat i melodiós. O la remor de les ones del mar que acaba embolcallant-nos amb el seu ritme compassat tot relaxant-nos i revitalitzant-nos. Els sons de la naturalesa harmonitzen les nostres energies internes i ens aporten salut i benestar.

És clar que vist des de la nostra actual vida urbana tot això pot semblar un conte de fades o una fantasia llunyana, doncs la ciutat ha convertit els sons en sorolls agressius que pertorben la oïda fins a irritar el sistema nerviós i convertir-se en una contaminació crònica del nostre entorn. L’estat espanyol té el trist privilegi d’ocupar el segon lloc, darrera el Japó, en el rànking de països més sorollosos del planeta. Es calcula que un 70% del ciutadans de l’estat pateixen nivells de soroll per damunt dels 65 decibels que és el llindar a partir del qual els científics consideren perjudicial per a la salut. Els més de 100 decibels que es poden mesurar en sales de festa, bars i cinemes, l’ús abusiu dels reproductors mp3, el soroll constant de cotxes i motos, i els 60 o 70 decibels a dintre les cases quan se sobreposa el so de la televisió al d’algun altre electrodomèstic fa, tot plegat, que visquem en un entorn acústicament molt agressiu que acaba generant estrès, mal de cap, taquicàrdia, irritabilitat, tensió muscular, trastorn del son, deteriorament del sistema immunològic i malestar en general.

Semblaria doncs que el soroll és el preu inevitable del progrés però en realitat és una companyia ingrata que atenta directament contra qualsevol noció de progrés, puix que no hi ha progrés sense benestar. El soroll és més aviat un abús i un mal ús dels ingredients que conformen la nostra civilització. No produeix residus, més aviat ens converteix a nosaltres en residus. Hi ha lleis que limiten el soroll de cotxes i motos, però tot i això continuen havent-t’hi motos amb un nivell de soroll inadmissible, ràdios de cotxes a tot volum i bocinades sense justificació.

Més incomprensible resulta el soroll a dintre les cases, on cada ú pot crear, si vol, un espai tranquil i silenciós. Les llars haurien de ser un oasi de pau i de sons agradables que no es convertissin mai en sorolls. Menys televisió, més música i més silenci per tal de crear un entorn on per un costat ens puguem recuperar de les agressions dels sorolls exteriors i per altra puguem retrobar-nos, en el silenci, amb nosaltres mateixos. Doncs igual que hi han sorolls exteriors també n’hi han dins nostre, en la nostra ment. El silenci interior ens posa en contacte amb les dimensions profundes del ser i del coneixement. És matriu fecunda per a la creativitat, l’harmonia i la salut. És també guia segura a través del que s’ha anomenat la veu del silenci, un coneixement que està més enllà de les paraules i dels conceptes. És en el silenci calm on s’expressa la intuïció i trobem les respostes que cerquem. També és en el silenci on s’amanseixen les terbolenques aigües dels nostres neguits i dels nostres fantasmes interiors, i ens retrobem a nosaltres mateixos en un estat de pau i serenor.

Quan sentim que el soroll, exterior i interior, ens ofega i ens constreny, el silenci ens retorna la dignitat, la comprensió i l’acceptació de nosaltres mateixos, doncs en ell trobem les claus del nostre present, la veu que ens indica el proper pas a donar, o que ens indica el camí del cim de la muntanya de la nostra realització, o tal vegada la veu que ens mostra la sortida del laberint en el que ens trobem, perduts i desorientats.

És cert que el silenci també pot fer por, puix que ens obre de bat a bat les portes del subconscient i fa que ens enfrontem amb aquella part de nosaltres que no volem veure, que hem reprimit o negat. Però quan ens decidim a ventilar el soterrani de la nostra consciència ens sentim alleugerits d’antigues pors, sofriments o rancors que ja no necessitem mantenir dins nostre. Aleshores el silenci interior esdevé una llum alegre com el sol de primavera que ens fa respirar fons i ens ajuda a viure la vida amb plenitud.

Publicat al Diari de Girona el 6 de març del 2005

EL GENET I EL CARRUATGE

Se’l veia nerviós i insegur. El carruatge no obstant estava ben dissenyat, construït amb cura, era de proporcions adequades, sòlid, i amb els eixos de les rodes ben engreixinats. Estava dotat a més a més d’una bellesa remarcable en les seves formes. Essent doncs un carruatge amb tots els atributs i condicions per transitar amb èxit per qualsevol camí que volgués o necessités, el genet no se’n sortia. Agafava les brides amb inseguretat i tirava ara d’un costat ara de l’altra sense cap lògica, tant que els cavalls s’anaven posant també nerviosos, fins al punt que uns tiraven en una direcció i altres volien tombar cap a l’altre, i finalment acabaven agafant el camí equivocat, no el camí per on realment volia anar el genet.

S’ha utilitzat tot sovint imatges com aquesta per representar la consciència humana, l’estructura psicològica que ens serveix d’instrument per viure la vida, tot experimentant, creixent i fent via pel camí de la vida. El genet és òbviament el jo, el carruatge el conjunt de la persona, el seu cos físic, però també l’emocional i el mental. I els cavalls aquells continguts del subconscient que anomenem subpersonalitats, petits egos, aspectes remarcables de nosaltres mateixos, energies ben definides que ens habiten, ens condicionen, ens fan sentir d’una forma determinada, i ens impulsen a actuar en un sentit o un altre. El jo està dotat de dues principals funcions, que son la consciència i la voluntat, però aquestes i la pròpia acció que se’n deriva queden molt condicionats per les subpersonalitats, doncs mentre que no formin part d’un ego ben integrat son com entitats semiautònomes i contradictòries entre elles que, igual que els cavalls del carruatge, cada una farà la guerra pel seu costat, o es faran la guerra entre elles, convertint la ment humana en un autèntic camp de batalla tot submergint la persona en els diferents estats neuròtics tan propis de la nostra cultura i de la nostra època.

Aquesta multiplicitat interior, aquesta multitud que ens habita, se sobreposen al jo real a través de les diverses màscares que ens posem fins arribar a suplantar-lo mentre romanen en escena. Les màscares professionals solen ser de les més poderoses gràcies a la forta identificació que s’estableix, al llarg temps que “ens ocupen” i la importància que tenen en tant que font d’ingressos, de prestigi, d’èxit, etc. El llenguatge revela fàcilment quan una subpersonalitat ha suplantat la veritable identitat d’una persona, doncs per exemple no és el mateix fer de metge, de venedor, de funcionari que “ser” metge, venedor, funcionari, etc.

Les subpersonalitats neuròtiques son aspectes de la nostra psique, sexualitat inclosa, que malden per expressar-se però que han estat reprimides. Passen a formar part del que s’anomena l’ombra, i mentre que no s’integrin totalment en la vida de la persona, tot portant-les a la superfície de la consciència i donant-li expressió adequada, poden ser molt pertorbadores, provocant sofriment i ofuscant densament la veritable identitat, el veritable jo de la persona.

També hi podem trobar les subpersonalitats addictives, com ara el jo fumador, el jo ludòpata, el jo alcohòlic, etc. Aquests son autèntics enemics i el seu efecte damunt la persona és devastador, doncs anul·len una de les funcions bàsiques del jo, com és la voluntat i la capacitat de decidir. El seu efecte és semblant al d’una possessió doncs alienen de tal manera la persona del seu jo veritable que “l’obliguen” a actuar contra ella mateixa en activitats autodestructius tant per a la salut física com mental. L’únic camí de sanació és desprendre’s totalment d’aquestes energies, d’aquests jos per tal de recuperar el poder i l’equilibri personal que han estat robant a la persona.

Pel que fa a les altres subpersonalitats, cal identificar-les i integrar-les en un conjunt dinàmic que funcioni amb sinèrgia i harmonia. Fer-les conscients i posar-les a treballar totes d’acord als interessos reals del jo. I quins son aquests? Aquells que donen sentit i plenitud a la vida. En el procés de fer conscient l’inconscient, citant Jung, la persona recupera totalment aquest sentit, aquesta motivació essencial de la seva vida, aquesta raó de ser primordial que com un sol interior el guiarà per camins de plenitud i de joioses aventures. Finalment genet, carruatge i cavalls hauran recuperat la sintonia perduda.

Publicat al Diari de Girona el 14 d’octubre de 2007

EL NODRIMENT DE L’ÀNIMA

Mai com ara ens havíem preocupat tant de la nostra alimentació. Congressos internacionals, programes de televisió, dossiers a les revistes, etc. son el signe de la importància que li donem. I així, mentre una gran part de la població mundial està mancada de la quantitat necessària d’aliments, en l'anomenat món desenvolupat les investigacions científiques s’han divulgat fins a l’extrem de formar part del nostre bagatge cultural. Grasses (ai les grasses!), hidrats de carboni, Omega 3, etc. formen part de les nostres converses quotidianes, i tothom més qui menys té una opinió formada en aquest tema.

Si contemplem no obstant el ser humà en la seva globalitat haurem de donar per bones les paraules que no només de pa viu l’home, que no és suficient aportar a l’organisme les substàncies nutritives i energètiques que li son necessàries sinó que cal nodrir igualment les altres parts que constitueixen el conjunt de la persona: les emocions, la ment, el conjunt de la consciència, l’ànima en definitiva. Podríem expressar-nos també dient que igual que alimentem el cos físic també cal alimentar adequadament el cos emocional, el cos mental i el cos espiritual. Ara ja sabem prou bé que un nodriment inadequat del cos emocional que l’alteri i el desequilibri acabarà afectant tot el “sistema”, la ment s’omplirà de neguit i acabarà essent una nòria descontrolada de pensaments obsessius, i finalment aquest desequilibri acabarà “precipitant-se” en el cos físic en multitud de patologies de les que diem que tenen un origen psicosomàtic.

Vivim en una societat sobreestimulada a tots nivells, la publicitat ens vol convèncer que per ser feliços necessitem comprar un munt de coses inútils més enllà de les necessitats raonables de benestar i confort. Els grans magatzems s’inventen diades sagrades -que si el dia de la mare, que si el del pare, que si el dels enamorats...- pet tal de satisfer la seva infinita cobdícia, i tant les inventades com les més tradicionals acaben per crear una “programació” de la nostra vida i activitats que tot sovint seguim per pura inèrcia. Sembla evident que algú intenta contínuament decidir per nosaltres. Ara hem celebrat la diada de sant Jordi, i és una bona ocasió per reflexionar sobre quin llibre o llibres finalment hem comprat, qui n’hagi comprat. La tradició és lloable, per suposat. Però també és un bon moment per preguntar-nos si hem comprat el llibre o llibres induïts simplement per la publicitat, sense cap reflexió. Ens hem conformat amb un llibre facilet, dels autors  anomenats mediàtics per la simple fascinació o popularitat televisiva de l’autor? Hem aprofitat per comprar poesia, que elevi la nostra visió a la dimensió de la bellesa i eixampli la nostra consciència, o tal vegada assaig o narrativa de qualitat que ens aporti coneixement i plaer estètic?

Les alteracions i dolències emocionals creixen com l’escuma en la nostra societat. Acumulació d’estrès, relacions sentimentals fallides o insatisfactòries, ansietat per l’estatus, per la generació de falses expectatives en molts aspectes de la vida, etc. fan que tot sovint la persona es senti atrapada en un laberint quina sortida se li fa impossible de trobar. Però si reflexionem una mica ens adonarem que la major part dels nostres desequilibris emocionals son provocats per una confusió en els valors sobre els que fonamentem l’existència o per una manca de sentit de la nostra vida.

La millor prevenció a tots aquests sofriments és una bona “alimentació” de les nostres emocions i de la nostra ment. No cal convertir-se en filòsof o místic per tenir una vida emocional rica i equilibrada, i cada u pot fer els ajustaments pràctics en la seva vida per tal que aquesta sigui una font d’alegria i de benestar interior. Per exemple entre veure una pel·lícula farcida de violència o cercar la companyia d’un bon llibre o un bon disc hi ha un abisme pel que fa a la qualitat i conseqüències d’una o altra elecció. O tal vegada algú pot pensar que el cos i la ment poden descansar i recuperar-se després  d’haver-se sotmès a la tortura d’una pel·lícula plena de violència just abans d’anar a dormir? Cultivar la sensibilitat, el sentit de la bellesa, compartir amb altres persones pràctiques o activitats culturals, socials i espirituals que aportin una dimensió més àmplia de l’existència, una consciència més plena i integral, farà que el dia a dia s’enriqueixi constantment i la vida personal vagi assolint equilibri, benestar i alegria tant en la vida interior com en les relacions.

Publicat al Diari de Girona el 29 d’abril de 2007