EL RITME DE LA VIDA

“Tot  està sotmès a un flux i un reflux, tot puja i baixa; la oscil·lació pendular es manifesta en totes les coses...”, així comença a explicar la filosofia hermètica a El Kybalió aquest principi universal al qual estan sotmeses totes les coses i totes les formes de vida. Des del més gran al més petit, des de galàxies, sols, móns, animals, vegetals, àtoms i energies, arreu hi veiem com el ritme modela la naturalesa de totes les coses en una cadència única que li és pròpia i singular. La naturalesa té el seu ritme tant en l’oscil·lació dels cicles naturals com en les cadenes de muntanyes i les ones del mar. Però també les obres humanes s’expressen en un ritme específic, igual un edifici com una obra artística. Algú es pot imaginar una obra musical o un poema sense el seu ritme? El ritme, en aquests casos, es pot expressar de forma extravertida, contundent, o per contra delicat i subtil. La mirada poètica pot penetrar significats ocults i vincular subjectivament ritmes ben diversos, com en aquesta prosa poètica del meu llibre “Gotes del Gran Oceà”: “Em deixo portar per l’atracció del mar i m’hi atanso lentament i amb dignitat. Aleshores em penetra el ritme de les ones, i mica en mica sento un sincronisme ocult entre el batec de la vida del mar i el batec de la vida que és en mi. Oh! quina alegria dóna al meu cor anhelant aquesta circumstància! l’esperit del mar i l’esperit humà reconeixent-se fraternalment i oferint-se l’un a l’altre presents d’amistat. Jo li ofereixo el sentiment més noble, el mot més bell, com la més alta creació humana. Ell, posa suaument en la meva mà una petxina blanca i em diu: -acosta-la a cau d’orella i et diré el secret del nostre amor.” El poeta rus Aleksandr Blok diu que la força creativa del ritme “aixeca la paraula sobre la cresta de la ona musical”.

També la nostra vida personal es veu profundament afectada pel ritme. Podríem dir que tots nosaltres tenim un ritme intern que idealment hauríem d’obeir si volem que el millor de nosaltres mateixos s’expressi de forma natural i espontània. Connectar amb el nostre ritme intern és connectar amb la nostra essència, amb el batec silenciós de la nostra ànima, aquell batec intern que s’expressa en el món exterior en forma de pensaments i accions creatives i harmonioses. Connectar amb el nostre ritme intern és sentir com allò que dóna sentit a la nostra vida flueix i es materialitza de forma clara, suau, sòlidament però sense grandiloqüències.

La vida actual imposa tot sovint un ritme que violenta la nostra naturalesa interna, creant una tensió i un desequilibri que és causa de tota mena de malestars i malalties físiques i psicològiques. L’estrès, aquesta epidèmia del nostre temps, és una de les conseqüències més dramàtiques del violentament sistemàtic del nostre ritme natural. Avui se sap com l’estrès afecta negativament el nostre sistema immunològic. Fa pocs dies la metgessa i oncòloga Natàlia Eres s’expressava d’aquesta manera en una entrevista a La Vanguardia: “Avanços recents en algunes disciplines com la neuropsicoimmunologia, ens parlen de l’existència de fenòmens de sincronització entre diversos ritmes existents en el nostre cos, com el ritme cardíac, les nostres ones cerebrals, la nostra respiració...; i com aquest acoblament de ritmes repercuteix en el correcte funcionament de tot el nostre ser”. Sembla evident, doncs, que anar contra el nostre ritme intern és anar contra el nostre benestar i contra la nostra salut, distorsiona el correcte funcionament del nostre organisme i bloqueja la nostra creativitat i capacitats cognitives.

Abans, el ritme de la vida era més pausat, lliscava suaument en el corrent imparable del temps, i el seu flux i reflux s’allargassava plàcidament dins la nostra historia personal, fent que poguéssim assaborir amb plena consciència cada moment de la vida. Avui si volem gaudir de les coses bones de la vida actual sense pagar un preu excessiu en estrès i malalties de tota mena és necessari re-connectar amb el nostre ritme intern i acoblar-hi la nostra vida quotidiana. Ens sentirem menys alienats, més íntegres i autèntics, i mica en mica un nou sabor i un nou aroma, una agradable sensació de benestar anirà penetrant els nostres pensaments, els nostres sentiments i els nostres actes.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 20 de febrer del 2005

DE L’INTEL·LECTE A LA INTUÏCIÓ

Devia tenir uns vint-i-cinc anys, o sia la meitat dels que tinc ara, quan en una llibreria em va cridar poderosament l’atenció un llibre amb el mateix títol d’aquest article “Del intelecto a la intuición” de l’escriptora anglo-americana Alice Bailey. En aquell temps havia començat a fer exercicis d’introspecció i meditació el primer resultat dels qual fou la descoberta d’un món interior d’una riquesa i d’una profunditat corprenedores. Un nou horitzó, vastíssim i lluminós es desplegà de sobte en la meva consciència, la qual cosa aportà una plenitud extraordinària a la meva vida, plenitud que, sabia, no la trobaria pas enlloc més que en aqueslls moments d’intimitat amb la meva ànima.

Aquelles vivències, que foren l’inici d’una recerca que ha marcat tota la meva vida, aviat posaren en evidència, no obstant, que pertanyia a aquesta part de la humanitat, la occidental,  que no en té prou en viure experiències expansives i lluminoses sinó que també necessita comprendre-les racionalment i conceptualment. Per això en aquell moment aquell llibre vingué a calmar la meva ment assedegada de comprensió intel·lectual. Segurament que un hindú n’hagués tingut prou amb la pròpia experiència i la seva ment, menys ansiosa, hagués continuat la seva recerca únicament en l’aprofundiment de la seva vivència interior.

La meva pròpia experiència en la meditació em posà en contacte amb nivells no habituals de la consciència que em feren comprendre ben aviat que la ment tenia la capacitat natural d’anar molt més enllà del nivell racional. Alhora que anava desenvolupant aquesta nova habilitat i s’anava estabilitzant per mitjà de la pràctica també confrontava la realitat d’una cultura, la nostra, que si més no en els àmbits acadèmics negava o menystenia la realitat de les dimensions espirituals de la consciència humana, o com s’anomena ara en la nova psicologia, dels nivells transpersonals de la consciència.

Amb el temps vaig anar sabent, òbviament, algunes coses més. Per exemple, que cada sentit té una contrapart subtil que va més enllà de la realitat física i que per tant la ciència, segons els protocols d’investigació actuals, difícilment pot arribar a copsar. La visió etèrica, per exemple, que dóna la capacitat de percebre el camp energètic que envolta tots els sers vius, o l’extensió del tacte vers nivells més subtils que permet percebre l’estat d’equilibri o desequilibri  dels centres energètics  del cos humà coneguts, en una expressió que ens ve d’orient, com a xacres i que es corresponen amb les glàndules del sistema endocrí.

També val a dir, no obstant, que amb la nova visió de la realitat que està desplegant la física quàntica, s’ha de ser un cartesià molt obtús per pensar que tota la realitat existent és la que ens ofereix la limitadíssima percepció dels cinc sentits, que tal com han dit molts filòsofs i poetes més aviat cal veure’ls com cinc petites finestres en la presó del nostre cos.

Radiació gamma, raigs x, ultravioleta, infraroigs, ones de la radiodifusió, telefonia, energia elèctrica, ultrasons, infrasons, etc. estem envoltats per un mar d’energies que malgrat estar més enllà de la percepció dels sentits els estem utilitzant diàriament per mil usos diferents. La pràctica introspectiva i meditativa el que fa es dotar-nos d’una finesa i una subtilesa en la nostra percepció que ens permet anar una mica més enllà de la percepció habitual. A nivell mental ens permet traspassar el limitat àmbit de la ment mecànica i racional que tot i essent tant important per desenvolupar-nos en la vida no exhaureix les possibilitats ni representa la totalitat de la ment. La ment abstracta, filosòfica, intuïtiva i espiritual és el regal de la vida per a tots aquells qui saben abstreure’s per un temps del brogit del món i s’endinsen vers el seu interior seguint un anhel, un impuls que tard o d’hora els portarà justament a trobar-se amb el tresor de la intuïció.

Anhel i intuïció son dos pilars fonamentals del nostre creixement interior. Per l’anhel, que reconeixem com una crida interior, iniciem un moviment que ens porta a explorar nous territoris de la nostra consciència. Potser en l’inici d’aquest moviment no sabem encara què cerquem ni cap on ens adrecem. Però el propi moviment, la pròpia dinàmica de l’exploració interior va despertant i desenvolupant en nosaltres la capacitat de la intuïció, un nou instrument de percepció i coneixement que ens farà partícips de la grandesa del ser humà i de tot el creat.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 25 d’abril del 2004

MORIR, I TORNAR

Fa 25 anys que el psiquiatre nord-americà Raymond Moody va sacsejà moltes consciències amb el seu llibre sobre la vida després de la mort. En realitat no digué o no trobà res que no estes ja escrit des de feia segles o mil·lenis en alguns llibres sagrats de la humanitat o en les obres dels grans filòsofs. En l’obra de Plató per exemple trobem grans similituds amb les troballes del Dr. Moody. També les trobem en el Llibre Tibetà dels Morts, una mena de manual per passar a l’altra costat escrit per lames tibetans el segle vuitè A.C.  Més proper a nosaltres Emmanuel Swedenborg, el famós filòsof i místic suec que a partir del 1747 va començar a escriure sobre les seves anades i vingudes pels móns espirituals i corroborà fil per randa tot el que expliquen els qui retornen de la seva experiència de quasi-mort. En l’obra de Moody, no obstant hi ha una diferència cabdal per a la mentalitat actual: el seus llibres han estat el resultat d’una extensa investigació científica.

La investigació científica ha fet possible els grans avenços del segle vint en tots els camps de coneixement. Malgrat que és un camí tot just encetat les seves aportacions han estat extraordinàries en la física i en la medicina, en la carrera espacial i en les comunicacions, en la psicologia i les ciències humanes. La ciència, tots ho sabem, és el gran mite del nostre temps, i la seva influència i poder de convicció ha desplaçat altres poders mil·lenaris com ara la religió.

La investigació portada a terme per científics acadèmicament qualificats ha anat estenent la seva àrea d'acció fins els límits del que és susceptible de ser-hi aplicat el mètode científic. La curiositat humana, fonament de la nostra intel·ligència, i la necessitat de trobar respostes que calmessin el delit de coneixement sobre els grans temes com l'origen de la vida, o la mort, és el que ha impulsat a alguns científics a dissenyar programes d'investigació que podessin aportar una mica de llum a aquests grans misteris de l'existència.

La possibilitat de la vida després de la mort ha estat un dels camps que s'ha beneficiat del que diem. Després del Dr. Moody s’han publicat els resultats d’altres científics que no han fet sinó confirmar i ampliar les conclusions del llibre Vida després de la vida, amb la seva investigació sobre persones declarades clínicament mortes i que havien retornat a la vida.

Ara gairebé tots nosaltres coneixem el que expliquen els milers de persones que han passat pel que s'anomena una experiència propera a la mort: sentir-se fora del cos, un sobtat brunzit i el túnel vers el final del qual se senten empesos i on hi ha la llum... allà un ser lluminós, una mena de funcionari celestial pel que sembla, però cordial i amorós et repassa la llibreta, sense escanyar, i junts repasseu i feu balanç de la vida que s'acaba d'extingir. Igualment, moltes persones que han passat per aquesta experiència relaten com els van a rebre persones estimades, familiars o amics,  que han mort abans. És clar que tots els que ho expliquen és perquè han tornat, bé perquè el mecanisme, el cos, es podia recuperar, bé perquè a més a més aquest ser de llum els ha donat l'opció de continuar vers el misteri post-mortem o tornar a la vida quan la persona en qüestió tenia llaços magnètics molt forts aquí a la terra com ara fills per criar, etc.

De la narració d'aquests tipus d'experiència semblen derivar-se vàries realitats:

1er. Que hi ha una moral universal que regula els cicles d'existència. Per exemple hi ha documentats varis suïcidis d'adolescents que el ser de llum els va deixar anar una amorosa reprimenda i els va fer veure que la vida és un privilegi que cal aprofitar.

2on Que el més important d'aquesta vida, tal com sostenen la majoria de les religions, és l'amor, la compassió i la solidaritat vers tota forma vivent sense exclusió, i també el coneixement assolit. 

3er. Que la vida en aquest planeta és una mena d'escola per tal d'experimentar i assolir habilitat en l'expressió de l'amor.

4rt. Que el conjunt de les experiències de mort clínica semblen reforçar la hipòtesi del renaixement o reencarnació la qual forma part de les creences religioses de la meitat o més de la població mundial.

L'existència humana pot esdevenir ben banal si no integrem el misteri de la vida i de la mort en la nostra consciència i la nostra reflexió. Per això val la pena seguir els esforços d'aquests científics capdavanters que treballen per aportar una nova llum i una nova comprensió en la nostra vida.

Publicat al Diari de Girona el 4 de gener del 2003

EROS I TÀNATOS

La vida i la mort, però també l’ordre i el caos, la creació i la destrucció, les forces que aglutinen i les que destrueixen, l’amor i l’odi, o l’amor i la por, la bellesa i la lletjor, la pau i la guerra. Eros i Tànatos, pulsions primàries descrites per Freud com a components oposats que formen part de la naturalesa humana. Així en la seva coneguda obra El malestar en la cultura hi llegim: “Eros tradueix amb major claredat el nucli de la seva essència, llur propòsit de fondre varis sers en un de sol”. Però més endavant ens adverteix de l’existència de Tànatos, aquesta altra pulsió antagònica: “A més d’Eros hi hauria un instint de mort; els fenòmens vitals podrien ser explicats per la interacció i l’antagonisme d’ambdós”. Podríem resumir la visió freudiana d’aquests dos principis novament amb aquestes seves paraules: “L’home doncs no és pas una criatura tendre i necessitada d’amor, que tan sols gosaria defensar-se si fos atacat, sinó que pel contrari, és un ser entre quines disposicions instintives també cal incloure-hi una bona porció d’agressivitat”.

No fou pas Freud, no obstant, el primer en plantejar aquesta dramàtica dualitat en l’univers psíquic de l’ànima humana. El filòsof presocràtic Empèdocles, al segle V aC, ja plantejà que hi ha dos principis suprems a l’univers: l’Amor o Eros, i l’odi o Neikos. L’amor uneix i l’odi separa. Tot i essent principis oposats, estan no obstant vinculats en una circularitat cíclica i infinita.  Tres segles abans, el poeta grec Hesíode ens parla d’Eros com la força originària i creadora del món, “el més bell d’entre els déus immortals”.

Aquests dos principis ens poden ajudar a comprendre molts dels comportaments humans. Ampliant lliurement aquest concepte veiem com Eros i Tànatos interactuen i s’expressen constantment en la vida humana, tant a nivell personal com col·lectiu. A nivell personal veiem Tànatos en l’agressivitat, subjacent o manifesta, de les relacions interpersonals, en el treball, en la família, etc. Qualsevol relació de poder està dominada per aquest principi. També podem veure Tànatos, en tant que força disgregativa, alimentant la por a estimar i a ser estimat en les persones que temen estimar i comprometre’s en la vida afectiva. Una pulsió inconscient que els domina i els subjuga fa que es desconnectin dels seus sentiments i s’allunyin compulsivament de l’amor quan la vida els dóna el do més preuat. Eros, l’amor, la bellesa, la sexualitat, en tant que potència primordial paradoxalment els atemoreix en estar polaritzats per la força aïllacionista de Tànatos. Només un treball psicològic que els porti a identificar i desprendre’s d’aquests patrons limitadors que bloqueja el seu creixement i la seva plenitud personal els portarà a connectar feliçment amb la vivència de l’amor, l’alegria, la sensualitat i l’expansió vital d’Eros.

Eros i Tànatos també els veiem en les nostres eleccions emocionals i intel·lectuals, en com nodrim el nostre cor i la nostra ment, la nostra sensibilitat i la nostra intel·ligència. Per exemple en quina música escollim per als nostres moments de gaudi, en quines pel·lícules deixem que ens commoguin, en quins llibres alimentaran la nostra ment. Tot sovint veiem Tànatos en plena i opulenta expressió quan anant pel carrer ens sentim eixordats per un cotxe finestres avall amb una música profundament violenta i disgregativa,  i a tot volum.

Un altre nivell, el col·lectiu, social i polític, ens porta a contemplar la història de la humanitat de forma encara més dramàtica pel que fa a l’alternança i dialèctica d’aquests dos principis. Eros es manifesta en la pròpia essència de l’evolució, i com a força unitiva i integradora la veiem cohesionant de forma consistent grups, cultures i nacions en unitats cada vegada més grans i mantenint cada assoliment en aquest sentit. En cap moment de la història humana com ara s’ha fet tan evident aquest principi cohesionador i solidari a nivell planetari. Però igualment mai com ara la lluita d’Eros i Tànatos ha esdevingut tan esfereïdora: La ciència, el gran paradigma de la nostra actual civilització és tant font de vida, progrés, salut i benestar, com font de destrucció, caos i mort. El vòrtex més tràgic del que diem és l’energia atòmica capaç d’aniquilar la vida sobre el planeta i alhora també capaç de generar múltiples aplicacions i tecnologies en el camp de la salut i el benestar.

De la mateixa manera que plantejàvem la sanació a nivell personal, també a nivell col·lectiu és urgent identificar i desemmascarar les pulsions tanàtiques de les nacions i potències que pertorben actualment de forma perillosa la pau de la humanitat. Cal sanar el cos de la humanitat tot alliberant-la de la por, i també de les ànsies de poder i de domini. Cal donar una oportunitat perquè Eros “el més bell d’entre els déus immortals” regni tant en els nostres cors com en el planeta per a la felicitat i l’harmonia de tots els sers vius.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 17 d’octubre del 2004

LES PREGUNTES QUE ENS FEM

Fa centenars de milers d’anys aquell primat espavilat encetava un procés que el portaria a diferenciar-se definitivament de les espècies afins, un procés que no sabem encara si fou provocat per intervenció d’una intel·ligència creadora que anomenem Déu o tal vegada per intervenció de sers extraplanetaris o extradimensionals que implementaren en aquelles privilegiades criatures noves capacitats mitjançant alguna mutació genètica que els ascendia a la categoria d’homínids, capacitats que requeririen no obstant per a la seva plena expressió milers o milions d’anys. Algunes d’aquestes capacitats ja les coneixem ara doncs les hem anat desenvolupant i formen part de l’actiu de la humanitat actual, d’altres son intuïdes i d’altres encara resten desconegudes però de ben segur aniran emergint en la consciència humana si som a temps de parar la barbàrie i el caos actuals promoguts pels poderosos del món, i assumir d’una vegada i plenament la nostra condició humana en camí vers aquest punt omega que descrivia Teilhard de Chardin. I ara mirant enrere contemplem el camí recorregut i ens adonem que un dels recursos que hem utilitzat en el camí evolutiu per arribar fins aquí ha estat la nostra capacitat per formular preguntes que fossin un estímul, un trampolí que ens fes anar més enllà en el camí del coneixement i en l’aplicació d’aquest coneixement.

Sigui quan l’home primitiu sortia de la cova en plena nit i contemplava extasiat i intrigat els milers de punts lluminosos que omplien el cel i es començà a fer preguntes sobre l’univers, o sigui quan els antics Rishis o savis de l’Índia començaren a exhortar el cultiu de la mirada vers l’interior d’un mateix com a camí de coneixement, el capbussament en la pròpia consciència com a forma de trobar les respostes als grans enigmes de la vida, o sigui quan el científic actual es planteja les més sofisticades hipòtesis dins l’àmbit de la física quàntica, és obvi que aquesta capacitat humana de fer-se preguntes ha estat un dels estímuls, un dels motors més poderosos en el seu camí evolutiu.

Els grans filòsofs ho han estat justament per la qualitat de les preguntes que es formularen. Més enllà d’ells hi trobem els profetes i grans savis que han donat respostes a algunes d’aquestes preguntes. Curiosament algunes respostes donades en un context tan distant com el profètic troben avui constatació en l’àmbit científic, encara que aquest fet ens passa tot sovint desapercebut. Quan per exemple Jesús diu: “el regne de Déu és dins vostre”, o sia la plenitud, la felicitat, l’amor, la saviesa, etc. ens està indicant tal i com ell mateix explicita en l’evangeli de Lluc que el regne de Déu no és un lloc, tal i com s’ha entestat en fer creure el dogma catòlic per tal de tenir ben atemorits i controlats als seus fidels, sinó un estat de consciència. És el mateix que ens diu la psicologia actual, el cel i l’infern son la plenitud i un sentit elevat de la vida, o la psicosis, la neurosis, l’esquizofrènia, la depressió, etc. sofriments que tant turmenten la humanitat actual. El budisme sosté que tota la realitat és creada per la ment i la consciència, la mateixa conclusió que ha arribat la física quàntica per la via de l’experimentació científica.

Quan Albert Einstein era un nen es preguntava: “Què passaria si muntés en la meva bicicleta a la velocitat de la llum i encengués el far? S’encendria? Quasi que es torna boig fent-se aquesta pregunta durant anys, però gràcies al seu atreviment i a la seva persistència arribà a la teoria de la relativitat, que canvià totalment la nostra percepció del que és la realitat.

Si fins l’època actual les grans preguntes filosòfiques i metafísiques clàssiques com ara don venim, què hi fem aquí, on anem, hi ha vida després de la mort, existeix Déu, etc. eren el fonament d’una vida compromesa amb el coneixement, ara estem indefugiblement obligats a afegir-hi  al nostre “catàleg“ preguntes de l’àmbit científic com ara quina és la naturalesa última de la matèria, de què està compost el cosmos, hi ha vida fora de la terra, la ment té poder sobre la matèria, estem tots els humans units en el nivell de l’inconscient col·lectiu, etc.

Fer-nos preguntes atrevides, provocadores, al llindar del límit establert per la cultura, explorant noves regions en la geografia de la nostra ment és una manera de convertir una vida gris i alienada en una existència estimulant, sàvia i divertida. Qüestionant les veritats rebudes, les suposicions assumides acríticament, l’automatisme dels nostres pensaments i els nostres actes eixamplarem la nostra consciència fins regions insospitades i ja no ens preguntarem mai més quin sentit té la nostra vida.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 7 de gener de 2007

ENTRE EL CEL I LA TERRA

La tardor, com una dama silenciosa va imposant lentament el seu domini arreu. Els capvespres son frescos i el cel es tenyeix d’un roig suau i acollidor a l’hora baixa, quan el sol es retira mandrosament. La nova estació te la força tranquil·la d’un procés que culmina. En la tardor hi ha serenor i plenitud. Queden enrere tant l’aclaparadora i extravertida xafogor de l’estiu com els esclats primaverals, quan la vida desperta alegre i impulsiva després de la quietud espectral de l’hivern quan el roser és com mort i les fulles caigudes es tornen fang.

Estic al despatx de casa escrivint aquestes ratlles a l’ordinador i miro la figura del Buda que tinc davant, ell em somriu amb un somriure íntim i una mica enigmàtic. En l’expressió del seu rostre roman el secret de la seva infinita pau. La columna de fum que s’enlaira cap amunt des de la barra d’encens dibuixa mentre puja sinuoses formes que acaben convertint-se en àngels de llum que dansen per a mi en aquesta cambra esdevinguda, gràcies a la seva presència, un paradís complet i rodó. Ja res no desitjo doncs sé que ho tinc tot. El temps llisca suau tot amollant-se al ritme tranquil d’aquest moment privilegiat. Miro enfora i hi veig el mateix paisatge que a dins doncs les bellíssimes fulles ocres i daurades que cauen silents dels arbres acaben dansant la mateixa dansa que els àngels que m’envolten.

Hi ha veritats que només poden ser revelades quan el fora i els dins esdevenen u. Torno a mirar la imatge del Buda, ell segueix impertorbable en la seva serenitat, però el seu somriure en canvi ha deixat de ser enigmàtic. Reposo la meva mirada en la seva i així sé que hi ha un lloc on totes les fatigues humanes troben consol, on totes les preguntes que angoixen la ment troben resposta, i on els grans ideals que sempre han inspirat els homes i les dones més avançats de la família humana com la Bellesa, el Coneixement i l’Amor (així, en majúscules) més enllà de ser un mite en el petit i encerclat àmbit  de la ment, son una realitat viva, encara més son la mateixa Vida que vibra en cada àtom de substància, i que ens conforma en la nostra realitat última i definitiva. No, no som simples productes de l’evolució biològica abocats a la decrepitud, la mort i el no-res. No, no som criatures llançades a la línia del temps cruel que com un tràgic forat negre acaba devorant tota forma de vida. Som una manifestació específica de la vida que sempre ha sigut i sempre serà, una part insubstituïble d’aquest cosmos que ens acull i del qual formem part.

El cel, com la felicitat, no cal buscar-lo, no cal perseguir-lo perquè ells son simplement el resultat d’una vida viscuda amb autenticitat, sentit i compromís. En una època com la nostra caracteritzada justament per la pèrdua progressiva del sentit de la vida, per l’augment alarmant dels índexs de depressió, i per la confusió generalitzada pel que fa a quins valors han de sustentar, motivar i il·luminar la pròpia vida, cal proclamar amb veu ben alta que no és en absolut necessari ni inevitable passar per aquest sofriment, que la major part del sofriment humà es conseqüència de la nostra ignorància i dels nostres errors, i també de la nostra negligència en no voler atendre les demandes de la nostra ànima de viure una vida en harmonia amb els valors elevats, eterns i perdurables que tots coneixem.

“L’ànima crida permanentment al seu reflex, la personalitat” transcrivia jo mateix en l’últim article d’ara fa quinze dies tot citant el mestre espiritual conegut com El Tibetà. L’ànima ens crida permanentment i cal  parar l’orella amb sensibilitat i obertura de cor i d’aquesta manera escoltar aquella veu que només parla en el silenci de la ment, aquella veu clara però subtil que pel sol fet d’escoltar-la ja ens omple d’alegria, ja guareix la major part de les ferides del nostre cor i ja ens dóna la capacitat de crear, de donar forma a allò que omplirà de sentit cada moment de la nostra vida.

El Buda que tinc al davant em segueix transmetent una serena alegria, i els àngels que omplen de llum la cambra on escric no solament segueixen dansant amb la seves presències subtils sinó que també omplen l’espai d’una música d’una bellesa indescriptible. M’inspiren una vida plena de bondat i harmonia, ells, gràcils germans experimentats en el camí de l’evolució.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 26 de novembre del 2006

ESCOLTAR

És una facultat tan humana que donem per suposat que la utilitzem plenament, i de forma adequada. La considerem tan natural i innata que potser pensem que no té massa sentit escriure sobre aquest tema. Doncs, qui està disposat a acceptar, d’entrada, que no escolta, que no escolta allò adient o que no escolta prou?

Escoltar, a diferència del simple sentir, és un acte que involucra tota la persona, tota la consciència, és la matèria primera de la comunicació i de la conversa, aquest do extraordinari que tenim els humans. La veritable conversa  és aquella on a través d’una escolta activa tots els partícips s’hi senten implicats  i ens permet descobrir dels altres contertulians valors humans que difícilment surten si no hi ha aquella escolta reposada, càlida i oberta. De vegades encetem una conversa d’aquest tipus amb persones amb qui fins aleshores tan sols havíem tingut contactes superficials i de sobte descobrim afinitats insospitades, inquietuds compartides, nous punts de vista que ens amplien el propi horitzó i ens fan veure la importància de recuperar aquests espais de comunicació amplis i tranquils, potser una mica a l’estil d’abans, quan l’estrès i l’afany productiu encara no tenia atrapades les persones.

Avui dia entaular aquest tipus de converses disteses, gratuïtes, és un autèntic regal. És un estat de predisposició a escoltar sense condicions ni idees prèvies, una obertura cap a l’altre. Un aturar per un temps la roda dels compromisos i les obligacions immediates i construir plegats un espai afable on les idees flueixen espontànies i s’integren harmoniosament amb les idees de l’altre. Aquest tipus de relacions ens enriqueixen i ens aporten benestar i un sentit d’amistat i d’humanitat que situen les relacions humanes en el seu nivell més noble.

Però l’acte d’escoltar s’endinsa també en altres dimensions i magnituds. Podríem considerar que hi ha una escolta horitzontal i una escolta vertical. Per escoltar la naturalesa, amb els seus infinits i variats sons, “la remor suau i el sospir de les branques”, citant el poeta nord-americà Longfellow ens cal una escolta amarada de sensibilitat que pugui penetrar les regions subtils de la matèria i de la vida, i una comunió del nostre ser més íntim amb l’ànima de la natura. Aquesta escolta horitzontal no inclou només els boscos, els rius i el paisatge sinó també els animals que hi habiten, aquests amics que tantes coses ens ensenyen si ens hi apropem amb simpatia i respecte. I escoltar també la necessitat i el sofriment del món tot responent-t’hi amb solidaritat i lluita per la justícia i la pau.

En l’escolta vertical ens podem considerar ubicats al centre de la intersecció dels pals d’aquesta creu simbòlica. Des d’aquest centre escoltem el nostre cos, ell ens parla constantment, de les seves necessitats, de les seves alegries, queixant-se també dels nostres abusos i maltractaments quan l’enverinem amb tabac, alcohol, cocaïna o excés de menjar. L’escoltem? L’atenem? També ens parla el nostre subconscient, amb impulsos, compulsions, temors, cal parar l’orella, afinar la percepció, activar el testimoni intern per tal de reconèixer la veritable naturalesa i abast d’aquestes manifestacions, buscant la integració i harmonització d’aquestes energies perquè elles ens parlen per transmetre’ns un missatge concret: d’on ve aquest temor? Què passa si el miro cara a cara en comptes de negar-lo, de reprimir-lo, de fugir de mi mateix? O, perquè reacciono sempre igual davant de certes situacions quan en realitat voldria actuar d’una manera més serena i equànime?

I si a baix hi ha el subconscient a dalt hi ha el supraconscient. També el nostre cor ens parla amb les seves alegries i les seves penes, i sobretot amb els seus anhels, aquesta contrapart lluminosa del desig o el desig de coses elevades si voleu dir-ne així, doncs els anhels del cor son la veu de l’ànima que ens crida una vegada i una altra a una vida més plena, amorosa i autèntica, una vida alliberada de banalitats, de petits egoismes, de petites alienacions, una crida a no vendre’ns l’ànima a trossos per petits i efímers plaers que ens encadenen a una vida petita i mediocre.

Amics lectors, considereu que això d’escoltar és tan evident i elemental que no calia parlar-ne? Que no val la pena reflexionar-hi? Que no obre cap porta? Que no eixampla cap horitzó?

Publicat al Diari de Girona el 27 de maig del 2007

ELS  POLÍTICS  QUE  NECESSITEM

El cas Roldán va suposar un punt d'inflexió en la vida política espanyola. Molts vàrem tenir la sensació que a partir d'aleshores ja res no tornaria a ser igual. El mirall s'havia esberlat en mil trossos i ja no era possible recomposar-lo. D'aleshores ençà a la societat ja no li seria possible emmirallar-se en els seus polítics, i l'ombra de la sospita planejaria en endavant sobre la classe política. Tinguérem la sensació que des d'aleshores els polítics ens haurien de demostrar la seva honradesa. Que un bandit, estafador i mafiós com Roldán pogués arribar on va arribar havent donat d'antuvi mostres del seu baix nivell moral i ètic va resultar profundament desmoralitzador per la societat. Si a sobre hi afegim que això passava amb l'esquerra (o la suposada esquerra) al poder de qui pensàvem que l'ètica i l'honradesa es donàven per suposats s'entendrà que el trauma va ser total i, mirat ara amb perspectiva, podem afirmar que encara no ens n'hem sortit.

El desprestigi de la classe política ens aboca a la necessitat de reflexionar amb veu alta sobre quins trets valorem especialment en els polítics, com creiem que s´han de comportar,  i ho farem sabent que algunes de les coses que direm son tan elementals que potser no caldria ni recordar-les. Pensem que sí, que cal recordar-les.

Veiem al polític com un autèntic demòcrata. Amb això volem dir, més que l'assumpció de l'aspecte formal de la democràcia, la sensibilitat a les demandes dels ciutadans, al saber escoltar tot mantenint un feedback fluïd amb la societat. Sovint tenim la sensació, quan els veiem batussar-se per no res, per les seves petites batalletes, que l'allunyament i la incomunicació dels polítics amb la societat és un mal endèmic de difícil solució. Perquè un dels trets més negatius que observem en els polítics és el seu sectarisme, quelcom que no s'adiu gens amb el temps actual, d'obertura i flexibilitat en les actituds i en les relacions. El menyspreu, i fins i tot l'odi, que pot arribar a sentir un polític envers un altre és quelcom que fa posar la pell de gallina a qui no es mogui en aquest context, més si tenim en compte que l'antipatia més gran l'arriben a sentir no pas per l'adversari polític sinó per companys del propi partit. Qui no ho ha viscut no se'n pot fer el càrrec.

Acceptar qualsevol iniciativa política que sigui bona per a la societat independentment de si la presenta el propi partit o els adversaris. Treballar en equip encara que això suposi no capitalitzar personalment el resultat del treball. Viure l'activitat política amb una autèntica vocació de servei, defugint en tot moment la temptació de servir-se d'ella com un mitjà d'enriquiment personal. Això vol dir persones amb un alt nivell de desenvolupament ètic. Que no opti per la política com a sortida a una vida professional fracassada. Que es prepari a fons pel seu treball; que tingui una sòlida base ideològica i humanista,  essent quelcom més que un element de la mecànica burocràtica de vot parlamentari, tot aportant les seves idees personals i el fruit de les seves investigacions al partit al qual pertany. Que no acapari càrrecs; que comprengui que l'acaparació va contra el mateix concepte de participació, fonament de la democràcia. Que tingui una fe profunda i un entusiasme sincer per la seva tasca, essent capaç de visualitzar a llarg termini el resultat del seu treball; que defugi del cinisme per més il.lustrat que aquest pugui ser. Que sigui un autèntic defensor de la llibertat, sense la qual cap actuació política es justifica.

Als polítics catalans, a més a més, els demanaríem que sapiguen combinar la defensa legítima dels interessos nacionals amb un sentit d'interdependència internacional, treballant per la fraternitat i la solidaritat mundial, i superant idees falsament antitètiques que els adversaris de la realitat nacional catalana tot sovint ens volen vendre.

Igual que en la vida personal, també en la vida social la clau del progrés i el benestar és la integració, aquesta complexa sinergia i complicitat implícita entre tots els agents socials. Complicitat que inclou la diversitat i el conflicte, la paradoxa i la incertesa a voltes, però que el nivell de desenvolupament i civisme sap integrar harmònicament donant com a resultat una societat avançada, diversa, coherent i orgullosa de la seva llibertat i la seva responsabilitat.

Publicat al Diari de Girona el 22 de novembre del 1994

L’AMOR HO ÉS TOT

Si haguéssim de buscar un punt de confluència entre els grans moviments filosòfics i espirituals, un nexe d’unió que hagi inspirat, il·luminat i motivat positivament la vida de milions de persones, i si haguéssim de buscar una vivència humana que per ella mateixa justifiqués i expliqués la nostra més profunda humanitat, aquest nexe seria sense cap mena de dubte l’energia i la vivència de l’amor, la capacitat que tenim els humans d’expressar d’una forma singular les mil expressions d’aquest sentiment -que també és voluntat- i que coneixem com amor: afecte, amistat, tendresa, carinyo, solidaritat, voluntat al bé, etc.

De fet, l’amor, en tant que energia és arreu, en tota cosa viva. Des d’un punt de vista filosòfic podríem veure l’amor com l’energia que estructura i cohesiona tota forma de vida. És la força primordial que permet a tot ser viu expressar les potencialitats que li son pròpies, doncs també en el món animal com més el coneixem més hi trobem expressions admirables i fins ara desconegudes d’amor. En nosaltres l’amor és el que ens fa definitivament humans, el que ens atansa als altres i ens fa viure en plenitud la nostra naturalesa més veritable, doncs tinguem en compte que l’amor és justament el contrari de l’egoisme, un dels trets de l’ego primitiu i no integrat en la totalitat de la persona.

Sabem que l’amor té moltes gradacions, des del pseudoamor del donar per rebre, que no és més que un pur mercantilisme d’egoisme compartit, fins a l’expressió més elevada de l’amor que és l’espontani altruisme de l’ànima que no demana res pel jo separat.

En la nostra societat i en la nostra cultura la vida de parella és el gresol on es poden manifestar tota la varietat expressiva de l’amor, l’amor de companys, d’amics, d’amants, de pares. També és el laboratori on a partir del que el sociòleg Francesco Alberoni anomena el big bang de l’enamorament es porta a terme una alquímia prodigiosa que capgira pautes i valors per tal de crear en la parella una nova realitat, el nosaltres, sorgida de l’amor.

Afortunadament el concepte tradicional de l’enamorament vist com una mena d’alienació en que els enamorats deixaven de ser ells no solament ha quedat definitivament enterrat sinó que sociòlegs i psicòlegs ens demostren justament el contrari, que és gràcies a aquest fantàstic desplegament vital que emergeixen ni que sigui com un tast, com un avenç,  les enormes potencialitats que hi ha dins la persona, com una crida a consolidar-les i a integrar-les en la seva experiència quotidiana.

Queda feliçment superat doncs el concepte d’Ortega y Gasset que considerava l’enamorament  com una estupidesa passatgera. O el concepte psicoanalític que veu l’enamorament com el producte d’un desig sexual frustrat, inhibit en la seva meta, mentre que la fusió entre els amants és vist com el producte d’una regressió als primers mesos de vida quan l’únic objecte és la mare. Fins i tot Erich Fromm, des de la seva reflexiva racionalitat, es malfiava força de l’enamorament.

La visió de la psicologia actual és una altra. L’enamorament és vist com la primera etapa d’un amor que pot esdevenir fecund i transformador. Com una força que desenvolupa la creativitat, la intel·ligència i el coratge d’una manera adulta. Com el triomf de la joia de viure en paraules del mateix Alberoni. Cert que la consolidació d’aquest projecte vital no és tan senzilla com alguns enamorats poden pensar des de la seva eufòria. A aquesta explosió inicial que és l’enamorament caldrà afegir-hi amb dosis adequades intel·ligència, voluntat, compromís i fidelitat. Només així l’alquímia de l’amor veritable transformarà en l’or de la plenitud les experiències de la nostra relació.

El psicoterapeuta John Welwood ens adverteix no obstant que per arribar a aquesta plenitud caldrà enfrontar-nos als nostres conflictes psicològics no resolts, conflictes provocats tot sovint arran d’experiències doloroses i limitadores en la nostra relació infantil amb els pares. Però aquest fet en comptes de veure’l com un inconvenient cal percebre’l com una valuosa oportunitat de creixement personal, com un procés, com una sendera que cal transitar per arribar a aquesta unió profunda, a aquesta aliança que esdevé sagrada quan ambdues parts s’adonen que la finalitat es ajudar-se a descobrir, acceptar i expressar les seves mútues potencialitats com a persones en una alegria que transcendeix qualsevol contingència.

Publicat al Diari de Girona el 24 de juny del 2007

CANTS DE L’ESPERIT

Et conec dintre meu

resseguint sendes de llum.

I la veu de l’aire és càlida de sol.

Trepitges arena d’alba

entre les fulles silents.

La veu incomparable de Maria Laffitte omple de llum la cambra on ara escric, com una alenada vivificant i acollidora fins esdevenir una màgica presència. Miro enfora cap a la balconada i el conjunt de plantes arrenglerades en els seus testos m’assemblen ara un petit i acollidor jardí. Malgrat estar submergides en la xafogosa quietud d’aquesta tarda d’estiu, la veu de Maria Laffita ho transforma tot en una lleugeresa d’àngels. El petit taronger japonès és ple de petites i oloroses flors blanques que contrasten amb el verd fosc de les seves fulles, i les malves, que tot i estant en test han assolit una alçada de dos metres i mig obren les seves últimes flors al capdamunt de la tija tot omplint-me de vitalitat i bellesa cada matí. En canvi les impatiens -l’alegria de la casa- mostren un esclat de color innocent i impertorbable, una exuberància sempre creixent, a condició, això sí, que no li falti el generós rec de cada capvespre.

No sé perquè però hi ha discos que tinc tendència a escoltar-los en certes condicions o estacions de l’any, i aquest que porta per títol Estimats poetes, cants de l’esperit, el tinc associat a les tranquil·les tardes d’estiu, quan l’esperit, alliberat  de les exigències professionals i amarat de la quietud de l’hora baixa pot enlairar-se lliurement tot cercant la bellesa que el nodreixi en aquests dies terribles en que un estat civilitzat pot matar criminalment centenars de civils innocents de l’altra banda de la frontera sense que la comunitat internacional es decideixi a fer res.

El sol que em desperta és com el teu bes

El vent, els núvols, les fulles que es gronxen

parlen de tu.

Els boscos, les flors, la remor de les ones d’espigues

cada dia són trossos del teu tresor.

Els poemes de Mercè Corretja enceten el recorregut poètic i musical d’aquest disc intimista editat per la discogràfica PICAP. Discos com aquest són un motiu d’esperança i no dubto a recomanar-lo a tothom. A més, és un disc ideal per escoltar relaxadament aquests dies de vacances. Un disc que ajuda a trobar-nos a nosaltres mateixos a través de la sensibilitat dels nostres poetes.

Pren amb les mans

càlides tiges de sol,

a l’hora blanca

en què res no és

i tot pot néixer;

Planta un somni al teu jardí,

i amb els ulls clucs

mossega les primeres fruites

de l’estiu.

A més dels fragments de Mercè Corretja que he transcrit hi trobareu en aquest cd poemes de Miquel Martí i Pol, Joan Maragall, Salvador Espriu, Mn. Cinto Verdaguer, J.V. Foix, Joan Oliver, Josep Carner i Salvat Papasseit. Són seixanta cinc minuts d’intensitat poètica i inspirada música a l’estil dels millors lieder dels compositors romàntics alemanys. La compositora i pianista Mercè Torrents penetra amb la seva música els replecs més profunds de l’ànima dels nostres poetes i assoleix una harmonia i una compenetració que ens aboca a les més altes emocions.

...Rosa boscana,

blanc gessamí,

feu d’eixa plana

vostre jardí.

Les cogullades

i el rossinyol,

vos fan albades

al sortir el sol...

Mn. Cinto ens evoca una època ja desapareguda, on la natura no solament ens era propera sinó que encara era la nostra llar, el nostre àmbit vital, d’on sorgien els nostres referents existencials, culturals i espirituals. Ara, si volem allunyar-nos de la roentor de l’asfalt necessitem el cotxe per fruir de la natura, o conformar-nos amb el parc Central o el parc del Migdia...

Aviat serà fosc.

Semblen més lentes

les hores, i, en silenci,

faig altre cop el vell recorregut

de mi a mi mateix...

Per pensar-te

no tanco els ulls, contemplo la bellesa

harmoniosa i dolça dels geranis.

Martí i Pol, tan planer, tan intimista, tan evocador, esdevé encara més serè en la veu neta i transparent de Maria Laffitte. Resulta paradoxal que es llegeixi tan poca poesia ara que la necessitem més que mai. Submergits com estem en l’alienació i la mediocritat dels valors consumistes, només la vivència poètica pot rescatar-nos vers móns de bellesa, de veritat i de sentit.

Estimats poetes, el disc que us estic comentant, ens ajuda a sortir d’aquest miratge sonàmbul. És una deu d’aigua fresca per a ànimes inconformistes assedegades de bellesa.

Publicat al Diari de Girona el 6 d’agost del 2006