LA MÚSICA, PORTAL INTERDIMENSIONAL

 

Son les 9 del vespre. Acaba de marxar l’últim client. El tercer aquesta tarda. La seva lluita per alliberar-se de l’addicció al tabac és també la meva. Aquest client té dificultats especials relacionades amb un alt nivell d’estrès, i m’hi aboco intensament tot acompanyant-lo en el seu trànsit alliberador. Tinc la sensació que m’ha xuclat tota l’energia psíquica i em sento esgotat. M’assec al sofà i instintivament poso al lector de cd el concert per a violí n.3 de Mozart. Deixo que la música s’endinsi vers el meu interior no solament per l’oïda sinó també  pels porus de la pell, pels ossos, per les meves cèl·lules i la meva psique. Als pocs minuts sento que es desplega dins meu un nou horitzó, ampli i lluminós, que em fa respirar profundament des del ventre, des de l’abdomen. Una sensació de llibertat i benestar m’embolcalla, sento la música de Mozart arreu del meu cos i de la meva ment, és més, la sento com si fos meva, com si fos una part de mi plena d’energia que emergís de sobte a la superfície amb la potència d’una balena a l’oceà i s’emportés aquesta altra part cansada i debilitada. Han passat deu minuts i em sento recuperat, guarit del meu cansament, segur de mi mateix i amb tot el cabal d’energia recuperat.

El poder de la música ha estat reconegut i practicat des de fa milers d’anys. Utilitzat com a via per accedir a estats expandits de la consciència, com una forma d’entrar en contacte amb les esferes divines en els antics temples de l’Índia i Grècia, i també per la seva capacitat de sanar tant els mals de l’ànima com els del cos (si és que encara hi ha algú que pensa que son diferents). La música per la seva pròpia naturalesa és la més misteriosa de les arts. Per més que la sentim, que la gaudim, que la coneguem sempre hi ha quelcom del seu secret que se’ns escapa, que es fa fonedís quan sembla que l’anem a assolir. Quan hom està immers en l’experiència de l’audició musical les ales del cor es despleguen i s’eleven cap a regnes de llibertat i de llum. Des d’allà sentim la música com una vibració, un aroma, i tal vegada també com una remembrança de dimensions i vivències oblidades.

Walter Pater, professor universitari, assagista i crític d’art,  afirma que “tot art aspira constantment a tenir la condició de música”. Raoul Dufy, Paul Klee i Kandinsky confessaren la seva fascinació per la música, i pintors com Marc Chagall i Jackson Pollock escoltaven habitualment música per treballar. El mateix Chagall deia que el seu estil canviava quan escoltava Mozart.

A finals dels anys seixanta del segle passat en un monestir de benedictins del sud de França es va desfermà entre els monjos una estranya malaltia que els tenia postrats als seus llits sense que cap dels metges consultats pogués esclarir l’origen d’aquesta estranya malura que havia agafat l’aire d’una veritable epidèmia. En aquesta situació es demanà ajuda al cèlebre metge Alfred Tomatis, creador del sistema terapèutic en l’àrea de l’audició i el so que porta el seu nom. Després d’examinar-los i estudiar la seva norma de vida va descobrir la causa dels seus mals. Resulta que arran de les reformes del Concili Vaticà II, algunes de les quals foren fruit tant de la bona fe i la voluntat de popularitzar els ritus litúrgics com de la ignorància del poder i la naturalesa oculta de la música, l’abat va decretar que els monjos deixessin de cantar els cants gregorians que com era costum cantaven diverses vegades al dia i dediquessin aquests temps a tasques “més profitoses”. Tomatis va suggerir de seguida que tornessin a cantar gregorià, i amb aquesta simple mesura els setanta monjos malalts quedaren totalment restablerts en poques setmanes.

Per més que la cultura i els valors materialistes en els que estem immersos ens vulguin fer creure que res no hi ha més enllà dels consumisme i l’hedonisme, el cert és que tots els grans músics i també molts poetes i altres artistes ens han donat fe reiteradament de la realitat d’altres dimensions que han viscut com un estat de consciència ampliat, més subtil, d’alta freqüència, des d’on han esdevingut un receptacle, un calze on s’han destil·lat les grans obres que després han donat al món.

La música, com qualsevol expressió de la genuïna bellesa és la forma mitjançant la qual allò diví es revela davant nostre. I la bellesa, juntament amb l’amor i el coneixement formen el triangle màgic de la plenitud de l’esperit, des d’on es fa realitat el veritable sentit de la vida humana.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 9 de maig del 2004

OH, QUINA COINCIDÈNCIA!

Tal com acostumo a fer cada any en aquestes dates estava fent neteja de la paperassa amuntegada al llarg dels últims mesos. Entre retalls de diari, documents baixats d'Internet, fotocòpies, notes personals, etc. arriba un moment que sento la necessitat de fer esbandida i posar al dia tot allò que en un moment donat he anat guardant per un motiu o un altre. A més vaig aprofitar aquesta vegada per desempallegar-me d'unes caixes de papers i documents antics amuntegades al garatge. Aquestes neteges cícliques tenen damunt meu un efecte terapèutic i tonificador. Desprendre'm de tot allò que he anat acumulant i que en el moment present ha deixat de ser útil és com una alenada d'aire fresc que em fa sentir realment bé.

En una de les carpetes van aparèixer uns papers amb unes notes que m'havia passat fa més de deu anys un amic que se'n va anar a viure fora de Girona, era un esquema sobre un llibre que pensava escriure i sobre el qual m'havia demanat l'opinió. Tot i que havíem sigut molt amics feia anys que no teníem contacte i no sabia res d'ell. Ara aquelles notes em portaven records de vivències i ideals compartits i em preguntava què seria d'ell al cap de tants anys. Li vaig desitjar sort i felicitat en el meu pensament. Instintivament vaig agafar aquelles notes i en comptes de llançar-les me les vaig endur cap al despatx.

Mentre, s'havia fet de nit i em disposava a sopar. Com sol passar segons el Principi de Peter (ja sabeu, si us cau a terra la torrada amb mantega s'esclafarà sempre per la part de la mantega!) quan anava a fer la primera queixalada al pa amb tomata sona el telèfon. Ostres! qui serà ara! -Oh Jaume, quina alegria tan gran, tants anys sense saber res de tu, i quina coincidència, justament aquesta tarda fent neteja he trobat aquell esquema del teu llibre... etc.

Coincidències d'aquesta mena gairebé tothom en pot explicar. Unes son aparentment banals, sense més transcendència i no van més enllà de la categoria d'anècdota, per bé que possiblement succeeixin amb la finalitat de cridar la nostra atenció cap al fenomen en si. D'altres, però, son plenes de significat i actuen com a signes reveladors i estan marcats per un sentit personal important. Potser estem buscant una resposta existencial o espiritual de primera magnitud i en una conversa que no té res a veure amb el tema amb un desconegut trobem la resposta que buscàvem. O potser la  trobem inesperadament obrint una revista a l'atzar mentre esmorzem a la cafeteria. En l'època actual va ser el psicòleg Carl G. Jung qui es va interessar per aquest fenomen i el va investigar, donant-li el nom de sincronicitat. Segons ell la sincronicitat és "una coincidència significativa de dos o més esdeveniments en la que està implicat quelcom més que la probabilitat de l'atzar". O sia que la connexió entre els successos implicats no son el resultat del principi de causa i efecte sinó de quelcom més, un factor que Jung anomenà un principi de connexió acausal. S'esdevé de sobte una connexió intel·ligent i plena de significat del món intern i el món extern, de l'invisible i el tangible, de la ment i l'univers físic. Aquesta aparició conjunta en el moment correcte només pot succeir sense la intervenció conscient de l'ego. Jung va utilitzar aquestes coincidències misterioses dels seus clients i pacients per posar-los en contacte amb un nivell més profund de la seva psique, del seu inconscient i dotar així de més significat i plenitud les seves vides.

És clar que com tantes vegades passa quan parlem de temes de psicologia i espiritualitat els episodis de sincronicitat ja eren reconeguts i valorats a la literatura sagrada dels Vedes, a l'Índia, 700 anys aC. Segons l'endocrinòleg i conegut escriptor indi resident als Estats Units Deepak Chopra a la literatura vedanta hi ha descrites dues senyals que permeten saber quan  una persona es troba espiritualment ben orientada. L'una, la sensació que les preocupacions estan desapareixent. Hom no se sent abatut per la vida. Les coses poden anar-li malament, però aquesta circumstància ja no el pertorba. L'altra, en cada àrea de la vida comença a notar un gran nombre de fets i esdeveniments sincronístics. Les coincidències curulles de significat sovintegen cada vegada més, com una mà invisible que va indicant el camí.

Als lectors més inquiets els agradaria saber de quina manera la física quàntica ha vingut a aportar llum en un tema tan misteriós com aquest, però malauradament no ens queda espai per endinsar-nos-hi i haurem de deixar-ho per un proper article. Però sí que voldria subratllar abans d'acabar que les coincidències significatives esdevenen en la mesura que ens obrim a les dimensions inconscients i no racionals de la nostra psique i, sense temor, deixem que flueixi vers la nostra consciència l'extraordinari cabal d'energia que en forma de símbols, arquetips, imatges i vivències oníriques plenes de llum i saviesa hi ha dipositada com una mena de cofre dels tresors. Quan ens decidim a obrir el cofre, o sia a prendre consciència que les coincidències i les casualitats com a tals no existeixen i no son fruit de l’atzar, aquestes esdevenen el que realment son: una guia interior, una veu subtil que ens marca dia a dia la sendera correcta de la nostra existència.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 30 de juliol del 2003

ATRAPATS EN LES EMOCIONS

Conèixer la forma de treballar de la nostra ment, de quina manera es generen els nostres pensaments i les nostres emocions, i com acaben afectant la nostra visió de la realitat i el nostre benestar psicològic ens permet per un costat tenir una visió més objectiva de la realitat, i per altre dissenyar estratègies que ens portin a relacionar-nos satisfactòriament amb nosaltres mateixos i amb els altres, a comprendre i acceptar més les circumstàncies de la nostra vida personal, i a “explicar-nos” a nosaltres mateixos allò que sentim, vivim o experimentem de forma que evitem quedar atrapats bé en processos morbosos d’autocommiseració i victimisme, bé en reaccions automàtiques i volcàniques que no fan altra cosa que omplir la nostra vida d’aflicció i desassossec.

La cultura occidental ha separat tradicionalment els pensament i les emocions, però els contorns d’aquests dos aspectes de la ment humana s’han anat desdibuixant a mesura que tant la psicologia com les neurociències han fet evident que es tracta més aviat d’un continuum, de dos aspectes d’una mateixa realitat –la pròpia ment- que no solament interactuen i s’alimenten mútuament, sinó que son actors necessàriament solidaris un de l’altre per a la seva vivència i expressió.

Les emocions positives, com ara l’amor (per bé que l’amor és més que una emoció), l’alegria, el goig, l’amistat, el gaudi, la gratitud, el perdó, la compassió i l’altruisme ens aporten serenitat i equanimitat davant les circumstàncies de la vida, i un sentit de connexió interna que ens permet percebre un ordre implícit que dóna sentit tant a la nostra vida com a tot el que existeix.

Per contra les emocions destructives ens omplen d’aflicció i, si persisteixen, arriben a ser causa de malaltia. Les podríem definir com aquelles que fan mal o perjudiquen els altres o a nosaltres mateixos. El ressentiment, l’odi, la gelosia, l’enveja, l’orgull, la ira, la tristesa, el menyspreu, la cobdícia, totes elles restringeixen la nostra llibertat interna, puix que desfiguren la nostra visió de la realitat i obstaculitzen la nostra capacitat de judici de tal manera que ens aboquen a pensar, parlar i a actuar de forma equivocada. Això ho hem experimentat moltes vegades quan, a causa d’una pertorbació emocional, comencem a donar voltes obsessivament, com una nòria mental,  a un pensament fins al punt que sentim que ens posseeix i ens esclavitza sense que siguem capaços d’alliberar-nos-en. És com si el nostre judici i la nostra objectivitat fossin temporalment segrestats, sumint-nos en un estat d’autèntica penúria psicològica.

Hi ha alguna manera, algun sistema per evitar el sofriment de les emocions destructives? Perquè el cert és que les emocions ens “assalten” de tal manera que quan en prenem consciència ja és perquè ens hi sentim atrapats. I és inútil l’intent de reprimir-les, doncs semblen tenir vida pròpia i estar més enllà de la nostra voluntat. El budisme, que a Occident més que una religió ha esdevingut una filosofia i una psicologia, proposa dues tècniques per afrontar les emocions destructives. La primera és una estratègia i planteja que cada emoció destructiva té el seu antídot, que és cultivar l’emoció positiva contrària a la que volem combatre. Així quan ens descobrim odiant algú ens imposarem conscientment un sentiment d’amor i simpatia vers aquella persona, o quan sentim enveja d’algú transformarem al moment aquest sentiment per un de satisfacció pel seu benestar i felicitat, etc.

La segona solució que proposa la psicologia budista és més sofisticada i més compromesa. Ja no es tracta d’accions puntuals en el moment que es presenta l’emoció negativa, sinó d’una transformació completa de la ment i de la consciència. Com que en ella no poden haver-hi dos sentiments antagònics al mateix temps, es tracta de cultivar de forma permanent emocions positives i constructives, com l’amabilitat, la compassió i l’altruisme, de manera que com més impregnin la nostra consciència més improbable serà que es manifestin els seus contraris. Amb la pràctica, arriba un moment que les emocions positives impregnen de tal manera la ment que es converteixen en una segona naturalesa de forma que les emocions negatives com l’odi, la ira, o l’enveja simplement desapareixen del corrent mental, doncs la ment es torna lliure, transparent i cristal·lina, i resulta ja impossible fer mal voluntàriament a ningú. Els budistes aboquen molts esforços a aquesta transformació, i es serveixen d’elaborades tècniques de meditació i atenció permanent per assolir un estat que és fonamental per a ells, que és l’estat de compassió permanent, universal i indiscriminada, o sia una mena d’empatia amorosa pels demés, per les altres persones, independentment de la seva bondat o la seva maldat, i per tots els sers vius. Aquest estat representa, segons ells, l’alliberament definitiu de les emocions destructives i del sofriment que li és inherent.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 31 d’octubre del 2004

EL COLOR DEL CRISTALL

“En este mundo traidor nada es verdad ni es mentira; todo es según el color del cristal con que se mira”. No sabem si en el moment d’escriure aquests versos el poeta espanyol Ramón de Campoamor es pogué imaginar la fortuna que farien i de quina manera esdevindrien una forma genèrica i universal d’expressar la relativitat de la percepció i dels judicis que fem els humans respecte de tantes coses. No obstant això el color del cristall no es limita sols a la relativitat amb la que podem mesurar els esdeveniments externs sinó que també ens descobreix i ens mostra tota una gamma d’actituds que assumim davant la vida i que per bé o per mal l’acaben condicionant sigui per aportar-nos plenitud i felicitat, sigui per empobrir la nostra existència per mor de posar davant dels nostres ulls mentals cristalls amb colors equivocats que ens fan veure i viure la vida d’una forma esbiaixada.

Hi ha persones que veuen el món a través de cristalls de colors foscos i tristos i d’altres en canvi que s’equipen amb cristalls de colors vitals i alegres. En els últims anys una munió de llibres made in USA ens ofereixen, des de la més extrema banalitat, l’èxit i la felicitat a canvi d’una actitud positiva per part nostra. Una actitud mental positiva no obstant que segons aquests llibres no és altra cosa que forçar-nos a un condicionament mental per tal de veure-ho tot “positiu” per la via d’inhibir la percepció de tot allò que no encaixi amb els principis doctrinaris que solen transmetre aquesta mena de llibres, principis com ara l’individualisme, l’èxit material i econòmic com a finalitat primordial de la vida, i tots els valors que identifiquem amb el capitalisme més ranci i deshumanitzador.

Essent tant important pel nostre benestar psicològic, i fins i tot per la nostra salut, una actitud positiva davant la vida, hem de comprendre no obstant que ser positiu no vol pas dir forçar-nos a veure les coses d’una determinada manera sinó ben al contrari obrir-nos a la percepció total, a la realitat en tota la seva amplitud, i des d’aquí optar, des de la lucidesa i la llibertat, per l’opció personal més creativa i d’acord amb els nostres anhels i legítims interessos.

Habitualment percebem la vida i les nostres circumstàncies en funció del nostre estat d’ànim. Tal com és la nostra percepció interior serà l’exterior puix que no fem altra cosa que projectar en el món l’estat de la nostra psique i de la nostra vida anímica. Aquest mecanisme sol funcionar de forma automàtica i també de forma inconscient.

Una actitud positiva ben entesa vol dir alinear-se amb la força primigènia de la vida, que és sempre constructiva i creativa, i en un acte conscient i volitiu encarnar aquesta energia que s’expressa fonamentalment com una obertura a allò que ja som realment, o sia com una obertura a tot el nostre potencial interior.

Prendre consciència que la vida és del color del cristall a través del qual mirem és en realitat un reconeixement i una crida. Un reconeixement de que la vida humana és una experiència eminentment subjectiva. I una crida a prendre el timó de la nostra vida no tant cercant de transformar-nos en una persona diferent de la que som en virtut d’unes idees externes siguin de tipus cultural, religiós, econòmic o simplement publicitari tot anant darrera la pastanaga com un ase, sinó més aviat obrint-nos al nostre potencial personal i humà. I per trobar la font, la informació que necessitem, ens caldrà girar l’esguard vers el nostre interior, alliberant ni que sigui per uns instants la nostra ment de les fal·làcies i falsos valors del món actual enfocat en exclusiva als valors del materialisme i el consumisme que tant ens esclavitzen, i deixant que emergeixin en la nostra consciència els veritables valors del que ja som. Escoltant amb sensibilitat els nostres anhels més profunds i seguint amb coratge el camí que ens mostrin les nostres intuïcions puix que aquesta és l’única font d’informació que està alliberada dels filtres distorsionants de l’ego com ara la por, el ressentiment, la cobdícia, etc. Així farem el nostre camí, l’únic que ens pertoca seguir, i en aquest caminar és on hi trobarem la plenitud buscada, la felicitat desitjada que no és altra cosa que la consciència de creixement. I alliberats per sempre d’angoixes prefabricades, victimismes i limitacions que ho son simplement perquè els hem creat nosaltres mateixos posant davant dels nostres ulls interiors uns cristalls amb uns colors que no son els que ens pertoquen i que ens distorsionen la realitat del món i de la nostra vida.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 15 de febrer del 2004

EL RITME DE LA VIDA

“Tot  està sotmès a un flux i un reflux, tot puja i baixa; la oscil·lació pendular es manifesta en totes les coses...”, així comença a explicar la filosofia hermètica a El Kybalió aquest principi universal al qual estan sotmeses totes les coses i totes les formes de vida. Des del més gran al més petit, des de galàxies, sols, móns, animals, vegetals, àtoms i energies, arreu hi veiem com el ritme modela la naturalesa de totes les coses en una cadència única que li és pròpia i singular. La naturalesa té el seu ritme tant en l’oscil·lació dels cicles naturals com en les cadenes de muntanyes i les ones del mar. Però també les obres humanes s’expressen en un ritme específic, igual un edifici com una obra artística. Algú es pot imaginar una obra musical o un poema sense el seu ritme? El ritme, en aquests casos, es pot expressar de forma extravertida, contundent, o per contra delicat i subtil. La mirada poètica pot penetrar significats ocults i vincular subjectivament ritmes ben diversos, com en aquesta prosa poètica del meu llibre “Gotes del Gran Oceà”: “Em deixo portar per l’atracció del mar i m’hi atanso lentament i amb dignitat. Aleshores em penetra el ritme de les ones, i mica en mica sento un sincronisme ocult entre el batec de la vida del mar i el batec de la vida que és en mi. Oh! quina alegria dóna al meu cor anhelant aquesta circumstància! l’esperit del mar i l’esperit humà reconeixent-se fraternalment i oferint-se l’un a l’altre presents d’amistat. Jo li ofereixo el sentiment més noble, el mot més bell, com la més alta creació humana. Ell, posa suaument en la meva mà una petxina blanca i em diu: -acosta-la a cau d’orella i et diré el secret del nostre amor.” El poeta rus Aleksandr Blok diu que la força creativa del ritme “aixeca la paraula sobre la cresta de la ona musical”.

També la nostra vida personal es veu profundament afectada pel ritme. Podríem dir que tots nosaltres tenim un ritme intern que idealment hauríem d’obeir si volem que el millor de nosaltres mateixos s’expressi de forma natural i espontània. Connectar amb el nostre ritme intern és connectar amb la nostra essència, amb el batec silenciós de la nostra ànima, aquell batec intern que s’expressa en el món exterior en forma de pensaments i accions creatives i harmonioses. Connectar amb el nostre ritme intern és sentir com allò que dóna sentit a la nostra vida flueix i es materialitza de forma clara, suau, sòlidament però sense grandiloqüències.

La vida actual imposa tot sovint un ritme que violenta la nostra naturalesa interna, creant una tensió i un desequilibri que és causa de tota mena de malestars i malalties físiques i psicològiques. L’estrès, aquesta epidèmia del nostre temps, és una de les conseqüències més dramàtiques del violentament sistemàtic del nostre ritme natural. Avui se sap com l’estrès afecta negativament el nostre sistema immunològic. Fa pocs dies la metgessa i oncòloga Natàlia Eres s’expressava d’aquesta manera en una entrevista a La Vanguardia: “Avanços recents en algunes disciplines com la neuropsicoimmunologia, ens parlen de l’existència de fenòmens de sincronització entre diversos ritmes existents en el nostre cos, com el ritme cardíac, les nostres ones cerebrals, la nostra respiració...; i com aquest acoblament de ritmes repercuteix en el correcte funcionament de tot el nostre ser”. Sembla evident, doncs, que anar contra el nostre ritme intern és anar contra el nostre benestar i contra la nostra salut, distorsiona el correcte funcionament del nostre organisme i bloqueja la nostra creativitat i capacitats cognitives.

Abans, el ritme de la vida era més pausat, lliscava suaument en el corrent imparable del temps, i el seu flux i reflux s’allargassava plàcidament dins la nostra historia personal, fent que poguéssim assaborir amb plena consciència cada moment de la vida. Avui si volem gaudir de les coses bones de la vida actual sense pagar un preu excessiu en estrès i malalties de tota mena és necessari re-connectar amb el nostre ritme intern i acoblar-hi la nostra vida quotidiana. Ens sentirem menys alienats, més íntegres i autèntics, i mica en mica un nou sabor i un nou aroma, una agradable sensació de benestar anirà penetrant els nostres pensaments, els nostres sentiments i els nostres actes.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 20 de febrer del 2005

DE L’INTEL·LECTE A LA INTUÏCIÓ

Devia tenir uns vint-i-cinc anys, o sia la meitat dels que tinc ara, quan en una llibreria em va cridar poderosament l’atenció un llibre amb el mateix títol d’aquest article “Del intelecto a la intuición” de l’escriptora anglo-americana Alice Bailey. En aquell temps havia començat a fer exercicis d’introspecció i meditació el primer resultat dels qual fou la descoberta d’un món interior d’una riquesa i d’una profunditat corprenedores. Un nou horitzó, vastíssim i lluminós es desplegà de sobte en la meva consciència, la qual cosa aportà una plenitud extraordinària a la meva vida, plenitud que, sabia, no la trobaria pas enlloc més que en aqueslls moments d’intimitat amb la meva ànima.

Aquelles vivències, que foren l’inici d’una recerca que ha marcat tota la meva vida, aviat posaren en evidència, no obstant, que pertanyia a aquesta part de la humanitat, la occidental,  que no en té prou en viure experiències expansives i lluminoses sinó que també necessita comprendre-les racionalment i conceptualment. Per això en aquell moment aquell llibre vingué a calmar la meva ment assedegada de comprensió intel·lectual. Segurament que un hindú n’hagués tingut prou amb la pròpia experiència i la seva ment, menys ansiosa, hagués continuat la seva recerca únicament en l’aprofundiment de la seva vivència interior.

La meva pròpia experiència en la meditació em posà en contacte amb nivells no habituals de la consciència que em feren comprendre ben aviat que la ment tenia la capacitat natural d’anar molt més enllà del nivell racional. Alhora que anava desenvolupant aquesta nova habilitat i s’anava estabilitzant per mitjà de la pràctica també confrontava la realitat d’una cultura, la nostra, que si més no en els àmbits acadèmics negava o menystenia la realitat de les dimensions espirituals de la consciència humana, o com s’anomena ara en la nova psicologia, dels nivells transpersonals de la consciència.

Amb el temps vaig anar sabent, òbviament, algunes coses més. Per exemple, que cada sentit té una contrapart subtil que va més enllà de la realitat física i que per tant la ciència, segons els protocols d’investigació actuals, difícilment pot arribar a copsar. La visió etèrica, per exemple, que dóna la capacitat de percebre el camp energètic que envolta tots els sers vius, o l’extensió del tacte vers nivells més subtils que permet percebre l’estat d’equilibri o desequilibri  dels centres energètics  del cos humà coneguts, en una expressió que ens ve d’orient, com a xacres i que es corresponen amb les glàndules del sistema endocrí.

També val a dir, no obstant, que amb la nova visió de la realitat que està desplegant la física quàntica, s’ha de ser un cartesià molt obtús per pensar que tota la realitat existent és la que ens ofereix la limitadíssima percepció dels cinc sentits, que tal com han dit molts filòsofs i poetes més aviat cal veure’ls com cinc petites finestres en la presó del nostre cos.

Radiació gamma, raigs x, ultravioleta, infraroigs, ones de la radiodifusió, telefonia, energia elèctrica, ultrasons, infrasons, etc. estem envoltats per un mar d’energies que malgrat estar més enllà de la percepció dels sentits els estem utilitzant diàriament per mil usos diferents. La pràctica introspectiva i meditativa el que fa es dotar-nos d’una finesa i una subtilesa en la nostra percepció que ens permet anar una mica més enllà de la percepció habitual. A nivell mental ens permet traspassar el limitat àmbit de la ment mecànica i racional que tot i essent tant important per desenvolupar-nos en la vida no exhaureix les possibilitats ni representa la totalitat de la ment. La ment abstracta, filosòfica, intuïtiva i espiritual és el regal de la vida per a tots aquells qui saben abstreure’s per un temps del brogit del món i s’endinsen vers el seu interior seguint un anhel, un impuls que tard o d’hora els portarà justament a trobar-se amb el tresor de la intuïció.

Anhel i intuïció son dos pilars fonamentals del nostre creixement interior. Per l’anhel, que reconeixem com una crida interior, iniciem un moviment que ens porta a explorar nous territoris de la nostra consciència. Potser en l’inici d’aquest moviment no sabem encara què cerquem ni cap on ens adrecem. Però el propi moviment, la pròpia dinàmica de l’exploració interior va despertant i desenvolupant en nosaltres la capacitat de la intuïció, un nou instrument de percepció i coneixement que ens farà partícips de la grandesa del ser humà i de tot el creat.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 25 d’abril del 2004

MORIR, I TORNAR

Fa 25 anys que el psiquiatre nord-americà Raymond Moody va sacsejà moltes consciències amb el seu llibre sobre la vida després de la mort. En realitat no digué o no trobà res que no estes ja escrit des de feia segles o mil·lenis en alguns llibres sagrats de la humanitat o en les obres dels grans filòsofs. En l’obra de Plató per exemple trobem grans similituds amb les troballes del Dr. Moody. També les trobem en el Llibre Tibetà dels Morts, una mena de manual per passar a l’altra costat escrit per lames tibetans el segle vuitè A.C.  Més proper a nosaltres Emmanuel Swedenborg, el famós filòsof i místic suec que a partir del 1747 va començar a escriure sobre les seves anades i vingudes pels móns espirituals i corroborà fil per randa tot el que expliquen els qui retornen de la seva experiència de quasi-mort. En l’obra de Moody, no obstant hi ha una diferència cabdal per a la mentalitat actual: el seus llibres han estat el resultat d’una extensa investigació científica.

La investigació científica ha fet possible els grans avenços del segle vint en tots els camps de coneixement. Malgrat que és un camí tot just encetat les seves aportacions han estat extraordinàries en la física i en la medicina, en la carrera espacial i en les comunicacions, en la psicologia i les ciències humanes. La ciència, tots ho sabem, és el gran mite del nostre temps, i la seva influència i poder de convicció ha desplaçat altres poders mil·lenaris com ara la religió.

La investigació portada a terme per científics acadèmicament qualificats ha anat estenent la seva àrea d'acció fins els límits del que és susceptible de ser-hi aplicat el mètode científic. La curiositat humana, fonament de la nostra intel·ligència, i la necessitat de trobar respostes que calmessin el delit de coneixement sobre els grans temes com l'origen de la vida, o la mort, és el que ha impulsat a alguns científics a dissenyar programes d'investigació que podessin aportar una mica de llum a aquests grans misteris de l'existència.

La possibilitat de la vida després de la mort ha estat un dels camps que s'ha beneficiat del que diem. Després del Dr. Moody s’han publicat els resultats d’altres científics que no han fet sinó confirmar i ampliar les conclusions del llibre Vida després de la vida, amb la seva investigació sobre persones declarades clínicament mortes i que havien retornat a la vida.

Ara gairebé tots nosaltres coneixem el que expliquen els milers de persones que han passat pel que s'anomena una experiència propera a la mort: sentir-se fora del cos, un sobtat brunzit i el túnel vers el final del qual se senten empesos i on hi ha la llum... allà un ser lluminós, una mena de funcionari celestial pel que sembla, però cordial i amorós et repassa la llibreta, sense escanyar, i junts repasseu i feu balanç de la vida que s'acaba d'extingir. Igualment, moltes persones que han passat per aquesta experiència relaten com els van a rebre persones estimades, familiars o amics,  que han mort abans. És clar que tots els que ho expliquen és perquè han tornat, bé perquè el mecanisme, el cos, es podia recuperar, bé perquè a més a més aquest ser de llum els ha donat l'opció de continuar vers el misteri post-mortem o tornar a la vida quan la persona en qüestió tenia llaços magnètics molt forts aquí a la terra com ara fills per criar, etc.

De la narració d'aquests tipus d'experiència semblen derivar-se vàries realitats:

1er. Que hi ha una moral universal que regula els cicles d'existència. Per exemple hi ha documentats varis suïcidis d'adolescents que el ser de llum els va deixar anar una amorosa reprimenda i els va fer veure que la vida és un privilegi que cal aprofitar.

2on Que el més important d'aquesta vida, tal com sostenen la majoria de les religions, és l'amor, la compassió i la solidaritat vers tota forma vivent sense exclusió, i també el coneixement assolit. 

3er. Que la vida en aquest planeta és una mena d'escola per tal d'experimentar i assolir habilitat en l'expressió de l'amor.

4rt. Que el conjunt de les experiències de mort clínica semblen reforçar la hipòtesi del renaixement o reencarnació la qual forma part de les creences religioses de la meitat o més de la població mundial.

L'existència humana pot esdevenir ben banal si no integrem el misteri de la vida i de la mort en la nostra consciència i la nostra reflexió. Per això val la pena seguir els esforços d'aquests científics capdavanters que treballen per aportar una nova llum i una nova comprensió en la nostra vida.

Publicat al Diari de Girona el 4 de gener del 2003

EROS I TÀNATOS

La vida i la mort, però també l’ordre i el caos, la creació i la destrucció, les forces que aglutinen i les que destrueixen, l’amor i l’odi, o l’amor i la por, la bellesa i la lletjor, la pau i la guerra. Eros i Tànatos, pulsions primàries descrites per Freud com a components oposats que formen part de la naturalesa humana. Així en la seva coneguda obra El malestar en la cultura hi llegim: “Eros tradueix amb major claredat el nucli de la seva essència, llur propòsit de fondre varis sers en un de sol”. Però més endavant ens adverteix de l’existència de Tànatos, aquesta altra pulsió antagònica: “A més d’Eros hi hauria un instint de mort; els fenòmens vitals podrien ser explicats per la interacció i l’antagonisme d’ambdós”. Podríem resumir la visió freudiana d’aquests dos principis novament amb aquestes seves paraules: “L’home doncs no és pas una criatura tendre i necessitada d’amor, que tan sols gosaria defensar-se si fos atacat, sinó que pel contrari, és un ser entre quines disposicions instintives també cal incloure-hi una bona porció d’agressivitat”.

No fou pas Freud, no obstant, el primer en plantejar aquesta dramàtica dualitat en l’univers psíquic de l’ànima humana. El filòsof presocràtic Empèdocles, al segle V aC, ja plantejà que hi ha dos principis suprems a l’univers: l’Amor o Eros, i l’odi o Neikos. L’amor uneix i l’odi separa. Tot i essent principis oposats, estan no obstant vinculats en una circularitat cíclica i infinita.  Tres segles abans, el poeta grec Hesíode ens parla d’Eros com la força originària i creadora del món, “el més bell d’entre els déus immortals”.

Aquests dos principis ens poden ajudar a comprendre molts dels comportaments humans. Ampliant lliurement aquest concepte veiem com Eros i Tànatos interactuen i s’expressen constantment en la vida humana, tant a nivell personal com col·lectiu. A nivell personal veiem Tànatos en l’agressivitat, subjacent o manifesta, de les relacions interpersonals, en el treball, en la família, etc. Qualsevol relació de poder està dominada per aquest principi. També podem veure Tànatos, en tant que força disgregativa, alimentant la por a estimar i a ser estimat en les persones que temen estimar i comprometre’s en la vida afectiva. Una pulsió inconscient que els domina i els subjuga fa que es desconnectin dels seus sentiments i s’allunyin compulsivament de l’amor quan la vida els dóna el do més preuat. Eros, l’amor, la bellesa, la sexualitat, en tant que potència primordial paradoxalment els atemoreix en estar polaritzats per la força aïllacionista de Tànatos. Només un treball psicològic que els porti a identificar i desprendre’s d’aquests patrons limitadors que bloqueja el seu creixement i la seva plenitud personal els portarà a connectar feliçment amb la vivència de l’amor, l’alegria, la sensualitat i l’expansió vital d’Eros.

Eros i Tànatos també els veiem en les nostres eleccions emocionals i intel·lectuals, en com nodrim el nostre cor i la nostra ment, la nostra sensibilitat i la nostra intel·ligència. Per exemple en quina música escollim per als nostres moments de gaudi, en quines pel·lícules deixem que ens commoguin, en quins llibres alimentaran la nostra ment. Tot sovint veiem Tànatos en plena i opulenta expressió quan anant pel carrer ens sentim eixordats per un cotxe finestres avall amb una música profundament violenta i disgregativa,  i a tot volum.

Un altre nivell, el col·lectiu, social i polític, ens porta a contemplar la història de la humanitat de forma encara més dramàtica pel que fa a l’alternança i dialèctica d’aquests dos principis. Eros es manifesta en la pròpia essència de l’evolució, i com a força unitiva i integradora la veiem cohesionant de forma consistent grups, cultures i nacions en unitats cada vegada més grans i mantenint cada assoliment en aquest sentit. En cap moment de la història humana com ara s’ha fet tan evident aquest principi cohesionador i solidari a nivell planetari. Però igualment mai com ara la lluita d’Eros i Tànatos ha esdevingut tan esfereïdora: La ciència, el gran paradigma de la nostra actual civilització és tant font de vida, progrés, salut i benestar, com font de destrucció, caos i mort. El vòrtex més tràgic del que diem és l’energia atòmica capaç d’aniquilar la vida sobre el planeta i alhora també capaç de generar múltiples aplicacions i tecnologies en el camp de la salut i el benestar.

De la mateixa manera que plantejàvem la sanació a nivell personal, també a nivell col·lectiu és urgent identificar i desemmascarar les pulsions tanàtiques de les nacions i potències que pertorben actualment de forma perillosa la pau de la humanitat. Cal sanar el cos de la humanitat tot alliberant-la de la por, i també de les ànsies de poder i de domini. Cal donar una oportunitat perquè Eros “el més bell d’entre els déus immortals” regni tant en els nostres cors com en el planeta per a la felicitat i l’harmonia de tots els sers vius.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 17 d’octubre del 2004

LES PREGUNTES QUE ENS FEM

Fa centenars de milers d’anys aquell primat espavilat encetava un procés que el portaria a diferenciar-se definitivament de les espècies afins, un procés que no sabem encara si fou provocat per intervenció d’una intel·ligència creadora que anomenem Déu o tal vegada per intervenció de sers extraplanetaris o extradimensionals que implementaren en aquelles privilegiades criatures noves capacitats mitjançant alguna mutació genètica que els ascendia a la categoria d’homínids, capacitats que requeririen no obstant per a la seva plena expressió milers o milions d’anys. Algunes d’aquestes capacitats ja les coneixem ara doncs les hem anat desenvolupant i formen part de l’actiu de la humanitat actual, d’altres son intuïdes i d’altres encara resten desconegudes però de ben segur aniran emergint en la consciència humana si som a temps de parar la barbàrie i el caos actuals promoguts pels poderosos del món, i assumir d’una vegada i plenament la nostra condició humana en camí vers aquest punt omega que descrivia Teilhard de Chardin. I ara mirant enrere contemplem el camí recorregut i ens adonem que un dels recursos que hem utilitzat en el camí evolutiu per arribar fins aquí ha estat la nostra capacitat per formular preguntes que fossin un estímul, un trampolí que ens fes anar més enllà en el camí del coneixement i en l’aplicació d’aquest coneixement.

Sigui quan l’home primitiu sortia de la cova en plena nit i contemplava extasiat i intrigat els milers de punts lluminosos que omplien el cel i es començà a fer preguntes sobre l’univers, o sigui quan els antics Rishis o savis de l’Índia començaren a exhortar el cultiu de la mirada vers l’interior d’un mateix com a camí de coneixement, el capbussament en la pròpia consciència com a forma de trobar les respostes als grans enigmes de la vida, o sigui quan el científic actual es planteja les més sofisticades hipòtesis dins l’àmbit de la física quàntica, és obvi que aquesta capacitat humana de fer-se preguntes ha estat un dels estímuls, un dels motors més poderosos en el seu camí evolutiu.

Els grans filòsofs ho han estat justament per la qualitat de les preguntes que es formularen. Més enllà d’ells hi trobem els profetes i grans savis que han donat respostes a algunes d’aquestes preguntes. Curiosament algunes respostes donades en un context tan distant com el profètic troben avui constatació en l’àmbit científic, encara que aquest fet ens passa tot sovint desapercebut. Quan per exemple Jesús diu: “el regne de Déu és dins vostre”, o sia la plenitud, la felicitat, l’amor, la saviesa, etc. ens està indicant tal i com ell mateix explicita en l’evangeli de Lluc que el regne de Déu no és un lloc, tal i com s’ha entestat en fer creure el dogma catòlic per tal de tenir ben atemorits i controlats als seus fidels, sinó un estat de consciència. És el mateix que ens diu la psicologia actual, el cel i l’infern son la plenitud i un sentit elevat de la vida, o la psicosis, la neurosis, l’esquizofrènia, la depressió, etc. sofriments que tant turmenten la humanitat actual. El budisme sosté que tota la realitat és creada per la ment i la consciència, la mateixa conclusió que ha arribat la física quàntica per la via de l’experimentació científica.

Quan Albert Einstein era un nen es preguntava: “Què passaria si muntés en la meva bicicleta a la velocitat de la llum i encengués el far? S’encendria? Quasi que es torna boig fent-se aquesta pregunta durant anys, però gràcies al seu atreviment i a la seva persistència arribà a la teoria de la relativitat, que canvià totalment la nostra percepció del que és la realitat.

Si fins l’època actual les grans preguntes filosòfiques i metafísiques clàssiques com ara don venim, què hi fem aquí, on anem, hi ha vida després de la mort, existeix Déu, etc. eren el fonament d’una vida compromesa amb el coneixement, ara estem indefugiblement obligats a afegir-hi  al nostre “catàleg“ preguntes de l’àmbit científic com ara quina és la naturalesa última de la matèria, de què està compost el cosmos, hi ha vida fora de la terra, la ment té poder sobre la matèria, estem tots els humans units en el nivell de l’inconscient col·lectiu, etc.

Fer-nos preguntes atrevides, provocadores, al llindar del límit establert per la cultura, explorant noves regions en la geografia de la nostra ment és una manera de convertir una vida gris i alienada en una existència estimulant, sàvia i divertida. Qüestionant les veritats rebudes, les suposicions assumides acríticament, l’automatisme dels nostres pensaments i els nostres actes eixamplarem la nostra consciència fins regions insospitades i ja no ens preguntarem mai més quin sentit té la nostra vida.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 7 de gener de 2007

ENTRE EL CEL I LA TERRA

La tardor, com una dama silenciosa va imposant lentament el seu domini arreu. Els capvespres son frescos i el cel es tenyeix d’un roig suau i acollidor a l’hora baixa, quan el sol es retira mandrosament. La nova estació te la força tranquil·la d’un procés que culmina. En la tardor hi ha serenor i plenitud. Queden enrere tant l’aclaparadora i extravertida xafogor de l’estiu com els esclats primaverals, quan la vida desperta alegre i impulsiva després de la quietud espectral de l’hivern quan el roser és com mort i les fulles caigudes es tornen fang.

Estic al despatx de casa escrivint aquestes ratlles a l’ordinador i miro la figura del Buda que tinc davant, ell em somriu amb un somriure íntim i una mica enigmàtic. En l’expressió del seu rostre roman el secret de la seva infinita pau. La columna de fum que s’enlaira cap amunt des de la barra d’encens dibuixa mentre puja sinuoses formes que acaben convertint-se en àngels de llum que dansen per a mi en aquesta cambra esdevinguda, gràcies a la seva presència, un paradís complet i rodó. Ja res no desitjo doncs sé que ho tinc tot. El temps llisca suau tot amollant-se al ritme tranquil d’aquest moment privilegiat. Miro enfora i hi veig el mateix paisatge que a dins doncs les bellíssimes fulles ocres i daurades que cauen silents dels arbres acaben dansant la mateixa dansa que els àngels que m’envolten.

Hi ha veritats que només poden ser revelades quan el fora i els dins esdevenen u. Torno a mirar la imatge del Buda, ell segueix impertorbable en la seva serenitat, però el seu somriure en canvi ha deixat de ser enigmàtic. Reposo la meva mirada en la seva i així sé que hi ha un lloc on totes les fatigues humanes troben consol, on totes les preguntes que angoixen la ment troben resposta, i on els grans ideals que sempre han inspirat els homes i les dones més avançats de la família humana com la Bellesa, el Coneixement i l’Amor (així, en majúscules) més enllà de ser un mite en el petit i encerclat àmbit  de la ment, son una realitat viva, encara més son la mateixa Vida que vibra en cada àtom de substància, i que ens conforma en la nostra realitat última i definitiva. No, no som simples productes de l’evolució biològica abocats a la decrepitud, la mort i el no-res. No, no som criatures llançades a la línia del temps cruel que com un tràgic forat negre acaba devorant tota forma de vida. Som una manifestació específica de la vida que sempre ha sigut i sempre serà, una part insubstituïble d’aquest cosmos que ens acull i del qual formem part.

El cel, com la felicitat, no cal buscar-lo, no cal perseguir-lo perquè ells son simplement el resultat d’una vida viscuda amb autenticitat, sentit i compromís. En una època com la nostra caracteritzada justament per la pèrdua progressiva del sentit de la vida, per l’augment alarmant dels índexs de depressió, i per la confusió generalitzada pel que fa a quins valors han de sustentar, motivar i il·luminar la pròpia vida, cal proclamar amb veu ben alta que no és en absolut necessari ni inevitable passar per aquest sofriment, que la major part del sofriment humà es conseqüència de la nostra ignorància i dels nostres errors, i també de la nostra negligència en no voler atendre les demandes de la nostra ànima de viure una vida en harmonia amb els valors elevats, eterns i perdurables que tots coneixem.

“L’ànima crida permanentment al seu reflex, la personalitat” transcrivia jo mateix en l’últim article d’ara fa quinze dies tot citant el mestre espiritual conegut com El Tibetà. L’ànima ens crida permanentment i cal  parar l’orella amb sensibilitat i obertura de cor i d’aquesta manera escoltar aquella veu que només parla en el silenci de la ment, aquella veu clara però subtil que pel sol fet d’escoltar-la ja ens omple d’alegria, ja guareix la major part de les ferides del nostre cor i ja ens dóna la capacitat de crear, de donar forma a allò que omplirà de sentit cada moment de la nostra vida.

El Buda que tinc al davant em segueix transmetent una serena alegria, i els àngels que omplen de llum la cambra on escric no solament segueixen dansant amb la seves presències subtils sinó que també omplen l’espai d’una música d’una bellesa indescriptible. M’inspiren una vida plena de bondat i harmonia, ells, gràcils germans experimentats en el camí de l’evolució.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 26 de novembre del 2006