DESERTAR DE LA VIDA

L’existència humana és un do preciós, un bé inestimable, un regal suprem. Siguin quines siguin les nostres creences aquesta és una estimació que fàcilment podem compartir tots els humans. Podem veure l’existència humana com un desplegament progressiu que va des del naixement i estat de fusió del nadó amb la mare fins, tot travessant les etapes de la infantesa, l’adolescència, la joventut i la maduresa, arribar a la plena expressió de les nostres potencialitats humanes.

Per tal que aquest desplegament sigui possible i puguem percebre la nostra vida com un estat de plenitud i realització caldrà anar fent conscient dins nostre el sentit de la nostra vida personal, doncs aquest serà el far que anirà il·luminant el nostre camí. Una persona que manté de forma diàfana i clara el sentit de la vida en la seva consciència podrà afrontar amb serenitat i valor els desafiaments i les dificultats de la vida i arribarà a bon port, o sia al sentiment que està realitzant moment a moment allò que li pertoca, malgrat les dificultats que hagi d’afrontar per mor d’aquest compromís de fidelitat amb ell mateix.

Hi ha un moment clau en l’existència de cadascú on el sentit de la vida és revelat i es fa present en la consciència. Aquest moment és l’adolescència, aquesta etapa tan especial i de vegades tan confusa que culmina amb el plena cohesió del conjunt de la persona, del seu cos físic amb la seva psique, un trànsit complex i a voltes laberíntic però que no obstant va desgranant a cada tombant del camí les claus del que ha de ser la vida present. Aquestes claus que aniran configurant el projecte de vida de la persona es presenten fonamentalment en forma d’ideals, d’impulsos positius, de projectes de futur. Podríem dir que l’ànima va destil·lant en la consciència el projecte que cal fer realitat, una crida cap a la plenitud a través de les experiències que en el transcórrer del temps ens faran més savis, amorosos i complets, en definitiva humans més evolucionats, atansant-nos a través d’una vida, o tal volta de moltes, a l’arquetip de perfecció i unió que han proclamat els homes savis i il·luminats.

No sempre, però, les coses son tan clares com les presentem. Distorsions en l’etapa infantil provocades per la manca d’un entorn acollidor, o de no haver rebut l’amor necessari de la mare, i després del pare, acaben bloquejant el normal desenvolupament, fent que la infantesa no es conclogui de forma sana i satisfactòria. Com a conseqüència l’adolescència serà més conflictiva, amb més temors, confusió o agressivitat del que seria normal. En aquest estat el procés esmentat més amunt queda òbviament compromès i l’adolescent tindrà més dificultats per definir el proper pas a donar en el camí de la vida.

Sigui no obstant que el sentit de la vida es desplegui de forma progressiva i natural o per contra a batzegades i amb distorsió, finalment en la major part de les persones es va fent evident: una vocació professional, uns valors que mouen la vida, uns anhels que malden per expressar-se i els empeny a accions, associacions i relacions específiques, etc.

En passar els anys, però, hem vist com moltes persones conegudes han anat abandonant aquells valors i aquella visió que inspirà els seus primers passos en l’edat adulta i anaven caient de mica en mica en un estat d’alienació psicològica i de pobresa espiritual, esdevenint finalment una caricatura, una trista ombra del potencial que estaven cridats a ser. Quin fou el motiu? Manca de valor? Desídia? L’egoisme tan propi de la naturalesa humana? El deixar-se atrapar pel materialisme i el consumisme? Possiblement una mica de tot. Perquè encarnar el sentit de la vida en el dia a dia implica compromís, valor, de vegades sofriment, però sense això tampoc no hi ha creixement. I si renunciem al creixement com a persones i desertem de la vida morim interiorment, ens perdem, i la nostra vida s’omple de confusió, cinisme i depressió.

Comprometre’s amb el sentit de la pròpia vida és esdevenir fidels a allò més profund i autèntic de nosaltres mateixos, reconeixent que cap plaer ni possessió d’aquest món ens podrà aportar felicitat i benestar si va en contra d’allò que ens demanda la nostra ànima perquè no hi ha pitjor deserció que vendre’ns per un plat de llenties.

Publicat al Diari de Girona el 6 de febrer del 2005

EL CAMÍ DE LA LLIBERTAT

L’evolució humana a més de ser un camí cap al coneixement en el seu sentit més genèric, és també de forma significativa un camí vers la llibertat, o més ben dit un camí de llibertat, doncs des dels seus inicis com a tal ha gaudit d’un grau de llibertat que en el transcurs del procés evolutiu ha anat desenvolupant i desplegant. Com més autoconsciència ha anat assolint més alta ha estat la seva exigència de llibertat, i la història ens il·lustra de quantes lluites i quants sofriments han calgut perquè nosaltres, homes i dones del segle XXI, gaudíssim d’un grau de llibertat política i social com no s’havia vist mai, i com la llibertat s’ha convertit en un bé essencial. Llibertat política, llibertat personal, llibertat de pensament, consciència i religió, llibertat d’expressió i opinió, llibertat sexual, llibertat de moviment, etc. tot com a expressió de la dignitat que ens reconeixem per la nostra condició humana.

En les societats avançades d’Occident, amb un alt grau de sofisticació organitzativa en els àmbits polític i social, la llibertat és una realitat objectiva fora de discussió. Una llibertat abrigallada d’una llarga llista de drets i deures que ens permet viure en una societat relativament harmoniosa i equilibrada, vista en el seu conjunt. Fins i tot de vegades sembla que patim d’un excés de llibertat en el sentit que en haver-la assolit en un grau tan elevat perdem la perspectiva, el sentit de respecte i solidaritat, i així ens despengem d’aquest delicat equilibri entre drets i deures, com hem vist fa poc en les ofensives caricatures de Muhammad.

També la floració d’aquesta bella flor que és la llibertat individual i col·lectiva ens ha fet adonar que aquesta no és suficient perquè la persona visqui una vida plena i feliç, doncs així com hi ha una llibertat externa n’hi ha també una d’interna que cal igualment conquerir. Una llibertat interior que no ens ve donada per se i que tot sovint és tan o més difícil d’assolir que la llibertat externa que he comentat. Quines son les característiques d’aquesta llibertat interior? Quins elements la composen? I què s’hi oposa?  Podríem dir que la llibertat interior és aquell estat psicològic que permet a la persona decidir i actuar amb ple poder personal d’acord als seus anhels i legítims interessos perquè ha desenvolupat els recursos físics, emocionals, mentals i espirituals que ho fan possible. És doncs una persona en primer lloc alliberada del temor, de les pors que bloquegen tants anhels i tants projectes, que marceixen abans de florir. Doncs la por és el gran paralitzant del creixement personal, el responsable de moltes frustracions, el carceller que impedeix l’exercici de la llibertat i de l’expressió de la seva genuïna voluntat i el desplegament de la seva creativitat. Bloqueja tota l’energia i impossibilita l’acció adequada a cada moment. La por al futur, a les malalties, a la pobresa, a la soledat, a la mort, o encara pitjor, aquestes pors sense nom, indefinibles, d’origen desconegut que tenallen i esclavitzen la persona fins a convertir-la en una ombra d’ella mateixa. Em ve a la memòria un antic proverbi xinès que diu: “La por truca a la porta, la fe obre, no hi ha ningú”.

La llibertat interior també pressuposa que la persona es mou i actua d’acord a una escala de valors ben establerta, per bé que flexible i oberta, que el salvaguarda d’influències i circumstàncies externes que van contra el seu projecte vital i el seu sentit de la vida. També vol dir que ha passat d’una llibertat estàtica basada en les creences rebudes per la família i la cultura de naixement a una llibertat dinàmica basada en la recerca i els assoliments d’un coneixement i una comprensió creixents.

La llibertat interior és la que permet a la persona actuar, i no simplement reaccionar com un robot, doncs actua des dels seus propis valors, alliberat de pulsions internes i de circumstàncies externes. És conscient que factors temperamentals, innats o adquirits, traumes i complexes que tenen el seu origen en la infància actuen com a veritables torpedes en contra de la seva llibertat interior, i per això ha fet un treball feixuc per alliberar-se d’aquests condicionants, tot desprenent-se, com una ceba, de cada capa fins arribar al nucli real del seu ser, més enllà de l’ego condicionat.

En el camí de la llibertat interior també cal vèncer altres adversaris com l’egoisme, la covardia, la hipersensibilitat, l’afany de domini, la nostàlgia, etc. que distorsionen la consciència de la pròpia llibertat i n’impedeixen la que és la seva expressió més excelsa: la capacitat de donar i rebre amor.

Publicat al Diari de Girona el 19 de març del 2006

ONES BELLES I MISTERIOSES

La realitat és diversa, subjectiva i esmunyedissa. Té dimensiones que a primer cop d’ull poden semblar contraposades, perspectives diverses que modulen la nostra percepció i la nostra vivència. Per temperament, caràcter o cultura una persona veurà un aspecte de la realitat ben diferent a la d’una altra, i així la seva visió del món i de la realitat restarà condicionada a aquestes variables.

Això és el que passa també amb la música, hi ha una dimensió intel·lectual, tècnica, summament sofisticada. Escales, intervals, acords, melodia, harmonia, ritme, etc. Requereixen anys de dedicació, estudi i pràctica. Però també hi ha una altra dimensió del fet musical, la que vivim la majoria, purament emocional, de gaudi, de bellesa i de misteri, el que ens fan viure uns sons que en una seqüència ordenada, amb tons i timbres diversos, configuren aquest llenguatge en la frontera entre el tangible i l'intangible. L’essència de la música és immaterial, malgrat que la seva notació o escriptura sigui en un pentagrama dibuixat en un paper o ara en una pantalla d'ordinador, i malgrat que els nous sistemes d'emmagatzematge i reproducció li permeten tenir un suport físic.

L'acte d'escoltar música va més enllà del fet de deixar-nos captivar lúdicament pel ritme i la melodia, per convertir-se, idealment, en una experiència meditativa i transformadora, puix que més enllà de la seducció es fa present en la consciència de qui escolta, el misteri. El misteri d'una experiència inexhaurible que ens convida a oblidar-nos de tots els nostres conceptes i coneixements respecte de la música  i viure aquesta amb innocència i obertura. Obrir-nos al seu misteri i al seu poder, a voltes torbador, a voltes celestial, és reconèixer que la música davalla al nostre món des d'un nivell més enllà de la nostra realitat quotidiana.

Els grans creadors musicals sempre han alimentat l'esperança, més o menys manifestada, de transformar i elevar la naturalesa humana amb el seu art. Beethoven ho expressà amb eloqüència en aquestes paraules: “Aquell que comprengui la meva música s'alliberarà de totes les misèries en les que els altres s'arrosseguen; la música ha d'encendre el foc en l'esperit del ser humà”. I  també amb aquestes altres: “La música és l'únic accés incorpori vers un món superior, que els homes no son capaços de comprendre, malgrat estar envoltats per ell”. No cal dir que Beethoven considerava la música una revelació superior a tota saviesa i a tota filosofia.

Escoltant Bach o Mozart, Beethoven o Bruckner, Britten o qualsevol altre dels grans compositors hom se sent transportat tot sovint a aquestes regions de l'esperit on li és mostrat al ser humà la seva grandesa veritable, la seva dignitat irreductible, la seva bellesa infinita, la seva força i les seves possibilitats de creixement i experiència il·limitada en el procés evolutiu.

Si escoltant aquest grans músics universals hom no se sent impel·lit a una vida més autèntica, més profunda, més gran, aleshores és que no ha desenvolupat encara la sensibilitat que permet la penetració en el misteri que la música posa davant nostre. O potser que oposa resistència perquè tem ser trasbalsat pel seu poder transformador, o qui sap si potser tem el compromís que suposa el coneixement i la vivència de la seva grandesa interior.

És clar que la música com a llenguatge universal no està pas limitat a un àmbit geogràfic. A mi, personalment, a més dels grans compositors europeus hi ha dos tipus de música que em commouen profundament i em transporten inevitablement als regnes de bellesa i coneixement. L'un és el cant gregorià. La seva serena majestat rau justament en la seva senzillesa i el seu equilibri, però el misteri profund de la seva bellesa està més enllà de la capacitat de les paraules. L'altre música que em condueix a les profunditats de la meva ànima és la música hindú, les famoses ragas. Intent inútil seria igualment per a mi descriure la capacitat d'aquesta música per expandir la meva consciència enllà dels límits habituals.

Vostè quan escolta música, pensa en ones sinusoïdals, freqüències, vibracions que generen ones en l’aire que impacten en el seu timpà, o més aviat gaudeix de plaents emocions, i sent que la música és el testimoni en el nostre món de dimensions més grans i més àmplies on regnen de forma perenne la bellesa, la llum i l’harmonia?

Publicat al Diari de Girona el 5 de d'agost del 2007

RUMI, EL POETA DE L’AMOR

“Flairo la fragància de l’Estimat

i el meu cor s’extravia.

Veig un raig de llum en el Seu rostre

i la meva ànima queda embadalida.”

La globalització, la societat de la informació i els avenços en la tecnologia i la cultura han provocat que el món s’hagi anat fent petit a mesura que eixamplàvem la nostra consciència per tal de fer lloc a l’extraordinària diversitat del nostre món. En el jardí de la humanitat hi han anat sortint flors de tota mena i de tots colors, i la seva diversitat ens enriqueix i ens omple d’alegria. En la història humana sempre hi ha hagut sers excepcionals que foren universals enmig de les consciències encara tribals i primitives dels seus contemporanis. En realitat tots els savis i profetes que han il·luminat el camí de la humanitat ho han estat justament perquè s’han elevat fins aquest estadi sublim de la consciència que podríem anomenar el de l’amor universal. Ells sabien que l’amor està més enllà de les religions i de les idees filosòfiques, puix que és l’essència i la força mateixa de l’inici primordial.

Yalaluddín Rumí fou un d’aquest sers excepcionals. Fundador de l’orde del dervixos giròvags, creà aquesta dansa mística justament com a reflex de l’etern moviment dels cossos celestes, cercant en els seus continus giravolts una expansió de la consciència que porta als participants a experiències extàtiques i místiques d’unió divina que queden reflectides en l’exquisida harmonia i la misteriosa bellesa del seu ball. Nascut a Balj, avui Afganistan, el 1207 en el si d’una pietosa i culta família musulmana passà no obstant gran part de la seva vida a Konya, en el cor de l’Anatòlia turca, on també hi va morir. Persona erudita i rector d’universitat la seva vida es veié trasbalsada amb l’encontre d’un sufí errant de nom Shams de Tabrizi qui fou el seu iniciador espiritual i provocà en ell un exaltat amor difícilment comprensible per a un occidental.

Ha estat considerat per molts especialistes com el més gran poeta místic de la història de la humanitat. Possiblement ell i Joan de la Creu representen la més elevada expressió de la poesia espiritual. Però Rumi de qui s’ha dit que fou una flauta en la que la divinitat tocava la més exquisida melodia, fou també un mestre de la metàfora i un gran psicòleg. Aquestes seves paraules tot i ser escrites al segle tretzè son tan actuals i esclaridores de l’estat psicològic de l’home i la dona de la nostra societat urbana que poden ser un bon motiu per a la reflexió: “Què és en realitat la teva vida? No res més que una lluita per ser algú, no res més que una fugida del teu propi silenci”.

La seva poesia és vital, apassionada i enlluernadora. Tota ella crema en la flama ardent de l’amor diví, en la unitat permanent i joiosa amb l’Estimat. I és des d’aquesta unió que emana la seva universalitat: “Què puc fer?, Oh musulmans!, doncs no em reconec a mi mateix. No sóc cristià, ni jueu, ni parsi, ni musulmà. No sóc de l'est, ni de l'oest, ni de la terra, ni del mar (…). No tinc cos ni ànima, car pertanyo a l'ànima de l'Estimat. He rebutjat la dualitat, he vist que els dos móns són un de sol. Cerco Un, conec Un, veig Un, invoco Un. Embriac amb la copa de l'amor, els dos móns han desaparegut de la meva vida. No em resta sinó ballar i celebrar”.

Llegint aquestes paraules em venen a la memòria unes altres, també d’un sufí universal contemporani de Rumi, que va néixer i viure a prop nostre, em refereixo a Ibn Arabí, nascut a Múrcia el 1165, també gran filòsof, místic i erudit, qui va escriure: “El meu cor abraça totes les formes,/ conté un prat per a les gaseles/ i un monestir pels monjos cristians./ Hi ha un temple pels idòlatres/ i un santuari pels pelegrins;/ dins hi ha la Torà/  i el llibre de l’Alcorà./ Doncs jo segueixo la religió de l’Amor/ i vaig per qualsevol sendera/ per on em porti el Seu camell./ Aquesta és la veritable fe;/ aquesta és la veritable religió”.

Enguany se celebra el 800 aniversari del seu naixement, motiu pel qual la UNESCO ha declarat el 2007 com “Any Internacional Rumi”.  També a la seu de la ONU a Nova York s’ha celebrat un acte commemoratiu en el que el Secretari general Ban Ki-moon  ha senyalat que el món actual necessita més que mai la propagació de les idees de Rumi on la pau, la fraternitat i el diàleg entre civilitzacions  estan fortament plasmades en la seva poesia.

“Hi ha un lloc on les paraules sorgeixen del silenci,

un lloc on brolla la remor suau del cor.

És un lloc on es canta ben alt la Teva bellesa,

un lloc on cada alè

esculpeix en la meva ànima la Teva figura”.

Publicat al Diari de Girona el 23 de desembre del 2007

PENSAMENT  I  SALUT

"La ment és la precursora de qualsevol acció. Amb els nostres pensaments creem el món".  Aquestes paraules atribuïdes al Buda varen ser dites fa dos mil cinc-cents anys i ha calgut arribar al segle vint perquè Occident en reconegués el seu valor i les integrés en el seu bagatge cultural, primer amb certa timidesa fins a atorgar-li finalment, en el camp de la psicologia i la medicina, la importància i el valor que realment tenen.

Qualsevol realització humana, des de la més senzilla a la més complexa, ha tingut el seu origen en un pensament; pensament verbal o visual, amb més o menys càrrega emocional, però sempre hi ha un pensament com a patró de les nostres accions i de les nostres creacions.

Els pensaments configuren la nostra realitat personal i dintre d'ella, la nostra salut. Justament fa uns dies la premsa reproduïa les declaracions dels neuroendocrinòleg anglès Dr. G.M. Besser dins del marc del 28è Congrés de la Societat Europea d'Investigació Clínica que s'ha celebrat a Toledo. Segons el Dr. Besser la ment pot controlar i detenir certes formes de càncer, de la mateixa manera que pot accelerar-ne el procés i portar a la mort. "Quan un pacient afronta la malaltia d'una forma positiva, el cervell produeix unes substàncies que d'alguna manera fan que aquesta situació adversa quedi controlada". Des de l'Hospital Sant Bartolomé de Londres el Dr. Besser estudia el mecanisme mitjançant el qual la ment humana controla la progressió del certs càncers, i en aquest procés la qualitat i orientació dels pensaments dels malats és sempre un factor determinant.

Indestriablement lligat als pensaments hi han les emocions que son les que acoloreixen els nostres pensaments i en contenen la càrrega energètica específica. Les alegries i els  sofriments del cor no son solament la vivència d'un estat íntim i subjectiu sinó que son també els indicadors de la fortalesa o debilitat del nostre sistema immunològic. Els metges i els psicòlegs en saben molt d'això i cada vegada és més acceptada la idea que gran part de les malalties son psicosomàtiques, o sia que tenen un origen psicològic.

Canviar els pensaments, sanar les emocions; heus aquí un enunciat simple però de llarg abast per a qui estigui disposat a assumir-lo en profunditat. La força del pensament positiu està àmpliament demostrada avui dia, puix que allò que pensem és allò que atraiem magnèticament en la nostra vida. Pensaments de l'estil de: "La vida és sofriment", "la gent és egoista", "sóc un desastre", "sempre m'equivoco", "no ho aconseguiré mai", alguns d'ells tan arrelats en el nostre subconscient, son tan devastadors que poden impossibilitar qualsevol expectativa de felicitat i plenitud de la persona que s'adhereixi i alimenti dins seu aquest verí letal.

Igualment preocupar-se per foteses, sentir-nos angoixats i temorencs, desesperats o desvalguts, ressentits i culpables, víctimes i impotents, quan esdevé una actitud permanent davant la vida acaba essent una autèntica catàstrofe pel sistema immunològic, una mena de SIDA psicològic que acaba per destruir les nostres defenses naturals.

Els pensaments i les emocions, no obstant,  tenen una qualitat inestimable: es poden canviar, podem decidir canviar aquells pensaments que ens perjudiquen, que ens condicionen negativament, que ens limiten en la nostra experiència humana. Podem transformar les nostres emocions més fosques i destructives, potser amb l'ajut d'un professional, i accedir d'aquesta manera a un sentiment de confiança en la vida, en el futur, en les persones, i accedir al coneixement que, com a creadors, creem moltes de les circumstàncies i situacions que ens porten a la plenitud i a la desgràcia.

La nostra salut, aleshores, ja no serà una realitat tan aleatòria i aliena a la nostra responsabilitat, i descobrirem que en aquest àmbit també som creadors i destructors. A partir d'aquesta descoberta un nou horitzó curull de possibilitats emergirà davant nostre i ens sentirem més amos de la nostra vida i del nostre futur.

Publicat al Diari de Girona a l’octubre del 1994

PLAER, ALEGRIA, FELICITAT

Dins l’àmbit de reflexió del pensament humà, els temes del plaer i el dolor, l’alegria i la tristesa, la felicitat i la malaurança, han estat objecte d’especulació filosòfica des de l’antiguitat. A l’antiga Grècia, per exemple, entenien la felicitat més aviat com a bona sort. Demòcrit va ser el primer pensador occidental que es va plantejar la manera com adquirir una vida prou feliç, apel·lant, com més tard recolliria Aristòtil en la seva Ètica a Nicòmac, a la virtut, la saviesa pràctica, o la prudència en la vivència dels plaers. Sant Agustí va plantejar la felicitat com a fi de la saviesa, com a possessió de la veritat absoluta, o sia de Déu. I encara en temps més actuals el filòsof alemany Schopenhauer, molt influït per la filosofia oriental, asseguraria que només apartar-nos del plaer i del dolor, el ser humà podria accedir a l’estat de  felicitat.

Molt diversos han estat, doncs, els punts de vista, especulacions i raonaments pel que fa al tema d’aquest article. I no podia ser d’altre manera donat que el plaer, l’alegria i la felicitat estan estretament lligats al nivell de consciència en tant que son vivències marcadament subjectives. Allò que fa feliç a una persona primitiva –i dic primitiva des del punt de vista de consciència evolucionada i no pas de situació geogràfica- no té res a veure amb allò que produeix felicitat a una persona que ha assolit un creixement psicològic i espiritual considerable.

Podem veure el plaer com l’esgraó més baix de la tríade plaer, alegria, felicitat. Es fa present en qualsevol activitat o relació altament satisfactòria, o com a resultat de satisfer impulsos primaris i biològics com ara el menjar o el sexe. Naturalment el plaer dura mentre son presents els factors que l’han produït i s’acaba quan aquests deixen d’actuar, o bé quan s’ha culminat l’acte en si. O sia que la concordança entre allò que hom desitja i allò que s’esdevé produeix un estat de plaer.

Dels tres aspectes que comentem el plaer és el més superficial, i per tant una vida dedicada per sobre de tot a la persecució del plaer, cosa ben habitual avui dia, és la vida més superficial que ens podem imaginar per a la persona. Per tant no és que negui la veracitat del principi freudià del plaer, sinó que penso que ja no ens és vàlid, no solament perquè ens aboca a una vida superficial i anodina, sinó perquè avui son tantes les possibilitats de plaer que hom queda fàcilment atrapat en una teranyina infinita d’estímuls que acaben per acaparar tota la vida emocional i sensorial. El no adonar-se d’aquest fet provoca una de les formes d’alienació més extremes dels nostres dies, i és causa finalment de tota mena de sofriment, frustracions i estats depressius.

Això no vol dir que el plaer sigui quelcom negatiu, sinó que el que és negatiu és el nostre enganxament a ell, que ens fa esclaus. Podríem dir que hi ha un plaer bo i un plaer dolent. El bo és aquell la vivència del qual ens produeix benestar i alegria, i el dolent el que ens deixa un sabor amarg, un estat de malestar. Menjar ens produeix plaer i és bo, però si n’abusem i ens empatxem ens provocarem nosaltres mateixos malestar. Igualment el sexe ens dóna plaer i és bo però si ens hi tornem addictes ens produirà malestar i fastigueig. I així molts altres aspectes de la vida.

L’alegria és un estat més profund i complet, doncs traspassa el nivell biològic. Podríem dir que és un estat de l’ànima en que la persona viu intensament un aspecte de la vida. Com estat intermedi entre el plaer i la felicitat és un estat subjectiu curull de goig. L’alegria conté en el seu si l’aspiració a la felicitat i en aquest sentit apunta cap a ella. No sempre està vinculada a fets o situacions externes, i quan la persona assoleix un cert grau d’integració tot sovint brolla en la consciència com un estat expansiu, sense causa ni objecte.

La felicitat neix de l’harmonia perfecte entre els aspecte físic, emocional-mental i espiritual. És l’expressió del ritme suau i omniabarcant que sorgeix de l’interior d’aquesta harmonia. Si l’alegria és el somriure de l’ànima, la felicitat és la presencia de l’ànima en la nostra consciència.

Encara hi ha un quart estat de la consciència, però aquest rau més enllà de les percepcions habituals de la psique: a Occident el coneixem com a benaurança, a Orient com a nirvana, la consciència suprema i transcendent. Qualitativament és radicalment diferent als tres estats esmentats, doncs pertany a una altra categoria de coses. Està reservat als convidats al banquet celestial. La benaurança-nirvana integra en el seu si, expandint-los a escala còsmica, els tres estats que hem comentat, afegint-t’hi la vivència de l’amor com a nucli i origen de la vida. Però aquí penetrem la dimensió del misteri primordial davant del qual només és possible el silenci.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 16 d’octubre del 2005

CONVIURE I ESTIMAR-SE

L’article publicat el diumenge 14 de setembre amb el títol “Separar-se, i estimar-se” ha resultat ser un dels escrits que més comunicacions ha generat, i han estat força els comentaris que he rebut bé per correu electrònic, bé personalment per expressar-me l’acord amb la forma com tractava el tema. M’arriba la notícia que fins i tot un lector va trobar l’article prou interessant com per fer-ne fotocòpies i repartir-les entre els amics i coneguts de la cafeteria on sol esmorzar. Sembla clar doncs que l’intent d’aportar elements clarificadors i positius ha estat útil per alguns dels lectors.

Aquesta resposta positiva m’ha motivat a reflexionar i a fer uns comentaris sobre la naturalesa de l’amor i de la convivència en l’àmbit de la parella, doncs és obvi que al costat de les parelles que per causes diverses es veuen abocades a la separació, també hi ha les que viuen en harmonia i han assolit de fer de la seva unió una matriu fecunda i sinèrgica tant per ells com per als fills, si n’hi han, a través del camí de la comunicació, el diàleg, la tolerància, el respecte mutu i la tendresa i la passió en els seus moments d’intimitat.

Dos pensaments poderosos em venen a la ment en reflexionar sobre la vida de parella: l’un és que l’amor veritable, aquest que esdevé un factor de maduresa personal i de felicitat plena i creativa cal aprendre’l, i aprendre’l en un procés continuat i a voltes difícil que en realitat dura tota la vida, i que no està pas exempt de tensions, errors i ensopegades, puix que com en tantes altres coses tampoc en l’amor no naixem pas ensenyats.

L’altra pensament és el convenciment que la vida en parella és la millor escola de creixement personal que la vida ens ofereix, doncs ella és el gresol on es poden manifestar i experimentar tota la gamma d’experiències que ens fan créixer veritablement en el sentit de donar-nos l’oportunitat de desenvolupar tots aquells trets que fan de nosaltres sers més complets, o sia més savis, més amorosos i més capaços.

Hi ha, al meu parer, un factor, una realitat determinant en el qual es fonamenten els dos pensaments que acabo d’expressar, i és que la parella, la nostra parella esdevé, per la pròpia dinàmica de la vida en comú el nostre mirall on s’hi reflecteix inevitablement el millor i el pitjor de nosaltres mateixos, les nostres llums i les nostres ombres, les nostres capacitats i les nostres carències, els nostres estats neuròtics i els nostres conflictes interns no solucionats.

Una vegada culminada la primera etapa de la relació anomenada d’amor-passió i una vegada s’han dissolt la fascinació, el miratge i les projeccions idealitzades, o sia la imatge distorsionada de la nostra parella, és quan tenim veritablement davant nostre la persona real amb la qual podem construir una relació que respongui als nostres anhels més íntims. L’amor és una força expansiva que ens porta al despertar, i justament és aquesta capacitat expansiva de l’amor la que ens enfronta amb les nostres velles pautes limitadores i conflictives. Aleshores el primer sofriment de l’amor compromès es fa present i en aquest despertar prenem consciència que només en la mesura que ens coneguem i ens sanem a nosaltres mateixos podrem conèixer i estimar veritablement l’altre. El descobriment és doble. Per un costat descobrim la realitat de la persona que hem escollit com a parella, i per l’altre ens descobrim a nosaltres mateixos d’una manera com mai hagués estat possible fora de la relació de parella.

Aquest és el context des d’on pot ser construït un amor intel·ligent, fecund i perdurable, un amor que involucri la totalitat de la persona. Un amor que es fonamenti en el compromís i la voluntat de recórrer junts el camí de la vida siguin quins siguin els obstacles que hagin d’enfrontar. És quan hom descobreix que l’amor més enllà de l’enamorament és també un voler estimar, un acte volitiu, i un obrir-se a dimensions desconegudes del sentiment, del compartir, del goig i del plaer d’una intimitat que no és limita ja a una simple genitalitat, sinó que abraça, en una experiència curulla de goig i transcendència, la totalitat del ser dels amants i les fa persones més completes i més capaces en l’amor en cada encontre i en cada experiència que comparteixen.

Companys, amics, amants. La batalla amb nosaltres mateixos pot ser dura, puix que l’amor és la més alta crida, i és fa impossible ignorar el mirall. Comunicació transparent, sentit de l’humor i voluntat de créixer i de compartir esdevenen imprescindibles. L’egoisme, la desídia, les reaccions impulsives i exagerades, el descontrol de les emocions negatives i destructives, la manca d’habilitat per gestionar els conflictes, el voler imposar a l’altre el nostre criteri, la necessitat imperiosa i neuròtica de tenir raó, la incapacitat per escoltar l’altre, etc. L’amor conscient no defuig ni ignora les dificultats sinó que les reconeix, les enfronta, les transforma i les integra, tot convertint d’aquesta manera l’amor de la parella en una experiència sagrada, si em permeteu l’expressió. Convertint també l’amor de parella en el gresol que comentava al principi, un gresol alquímic on la fusió de les energies de la parella converteix cada acte de la seva relació en or pur i refulgent.

Publicat al Dominical del Diari de Girona el 26 d’octubre del 2003

AMIGABLE  MENT

Cada dia que passa som més conscients de la importància de la ment, de la importància dels seus continguts i del seu estat en el benestar, la salut i el desplegament i expressió de les nostres habilitats i potencialitats. Podríem dir que la ment ha estat el gran descobriment de l’edat moderna. I allò que la cultura oriental, especialment la hindú i la xinesa ja sabien i plasmaren en una literatura tot sovint de caire sagrat, d’una forma poètica, bella i intuïtiva, ara Occident, gràcies als fundadors de la psicologia moderna com Freud i Jung a Europa i Williams James a Nord-Amèrica, ha formulat d’una manera científica i d’acord als patrons culturals i lingüístics del nostre temps.

La ment és la reina del cel i de l’infern. Ells, el cel i l’infern, son ben reals, però no son un lloc com ens explicaven puerilment les religions, sinó un estat de la ment, de la consciència. Un estat que vivim ara i aquí en funció dels continguts i la dinàmica de la nostra ment. L’infern dels estats d’angoixa i depressió i el cel dels estats de realització i plenitud personal, i també col·lectiva. Doncs també, tal com ens demostrà Jung, hi ha una ment col·lectiva que per bé que tot sovint rau en els nivells inconscients no per això deixa de condicionar-nos i afectar-nos, fins a expressar-se de vegades fatalment tal i com ha quedat demostrat en les greus psicopatologies col·lectives com ara la tragèdia del nazisme.

És clar que entre el cel i l’infern, entre la plenitud i el goig de la consciència autorealitzada i els estats extrems d’angoixa, tristesa i depressió, hi ha una gradació gairebé infinita de grisos, un purgatori existencial que és on sembla que estan instal·lades la majoria de les persones. Un purgatori que com una mena de balanceig entre moments de plenitud, o potser tan sols moments de plaer i satisfacció, i moments d’estrès i ansietat provocats per una dinàmica d’emocions o relacions destructives, o per un afany desmesurat per l’estatus o per qualsevol altra enganxament a valors que només ens aporten limitació i malestar, un purgatori que ens té atrapats en un moment de la història on paradoxalment tenim al nostre abast suficients coneixements per poder viure una vida plena d’harmonia i benestar material i psicològic.

El secret és a la ment. Aquest és el paradigma que hem d’integrar a les nostres vides si volem afrontar un procés de transformació vers una vida més plena i satisfactòria. El pare de la psicologia americana, el ja citat Williams James declarà a les acaballes del segle dinou: “El descobriment més important de la meva generació és que les persones poden canviar les seves vides canviant tan sols les seves actituds”.

Les actituds son la base i el fonament de les nostres accions, però acaben modelant igualment les nostres percepcions, el sentiment que tenim del món i de la nostra pròpia existència. Per això es parla tant avui de la importància d’una actitud positiva davant la vida. Si, tal com deia Buda, amb els nostres pensaments creem del món, ens adonem que la tasca més important que tenim davant nostre és fer-nos i ser els millors amics de nosaltres mateixos. Aquesta expressió, lluny de ser una frase feta, banal, veurem, si la meditem, que implica una profunda transformació. Alliberar-nos d’aquells continguts de la nostra ment que ens impedeixen una bona relació interior i assumir i integrar nous continguts que facin possible percebre la nostra ment com una bona amiga i aliada.

Els trets d’una veritable amistat son l’afecte, la confiança, el compromís i la lleialtat. Tots nosaltres ens hi sentim bé en la companyia d’un amic estimat. El diàleg hi és fructífer i els silencis plens de contingut i de bones vibracions. És bo preguntar-nos si tot això es compleix quan quedem a soles amb nosaltres mateixos, si son plaents i creatius els moments de solitud, si ens sentim còmodes mirant i sentint el que hi ha en el nostre interior. Si busquem una estona cada dia aquests moments d’intimitat interior, i si aquests moments ens aporten equilibri, harmonia, creativitat i autoacceptació. O si ben al contrari fugim de nosaltres com del diable i ens refugiem en distraccions, substàncies que alteren la consciència, o qualsevol tipus d’addiccions per tal d’evadir-nos del nostre infern particular.

Convertir la nostra ment en la nostra millor amiga i aliada demanda de nosaltres un procés de neteja, sanació i transformació, un procés de vegades feixuc i dolorós. Però per als valerosos disposats a afrontar aquesta alquímia interior el resultat és l’accés a una vida de plenitud, creativitat i amor. Perquè tal i com ens ho recordà Jesús: “El regne de Déu és dins vostre”.

Publicat al Dominical del Diari de Girona l’11 de desembre del 2005

perdonar per ser lliureS

És característic de la nostra cultura, dominada pel paradigma científic, oferir una nova visió sobre molts aspectes de la vida que fins fa uns anys estaven dominats o monopolitzats per la perspectiva religiosa de la vida. Si agafem els grans preceptes de les religions –els 10 Manaments per exemple en la tradició judeocristiana- hi podem reconèixer una ètica universal i una guia de vida moralment encomiable, però alhora també hi reconeixem, en molts d’aquests preceptes, un factor de salut i equilibri psicològic remarcable.

Un d’aquests principis que és precepte en totes les religions mundials i alhora factor de sanació que comencen a considerar i a integrar en la seva pràctica terapèutica alguns professionals de la salut mental és el perdó. Podríem definir el perdó com la decisió de renunciar a seguir mantenint en la nostra consciència el dolor i el ressentiment causat per un mal rebut d’una altra persona o fins i tot de nosaltres mateixos a través dels nostres errors. Aquest mal pot ser de naturalesa molt diversa, des de traumes infantils derivats de la interacció amb els pares, que inconscientment ens traspassen els seus propis traumes, mancances i limitacions, fins a les infidelitats i traïcions de parelles, amics o companys de treball.

Les petites ofenses son fàcils de perdonar, però de vegades perdonar esdevé un acte gairebé heroic com podria ser perdonar a un terrorista que ha assassinat un familiar, o perdonar a uns pares que t’han negat l’amor i la protecció en la infantesa. Però quan decidim perdonar un nou horitzó es desplega en la nostra vida. Un horitzó de més llibertat, més llum –o sia més comprensió- i més poder personal. Al desprendre’ns del nostre ressentiment la nostra consciència s’expandeix, respirem una nova llibertat i sentim que som més nosaltres, doncs mentre conservem el mal i el sofriment rebut en el nostre cor restem encadenats a la persona que el va causar i d’aquesta manera ens mantenim en un estat d’alienació, o sia que una part de la nostra vida no és viscuda realment per nosaltres sinó que cada vegada que el ressentiment s’expressa en nosaltres és la persona que ens va fer mal la que en realitat viu en nosaltres a través del nostre ressentiment.

Les creences subjacents i a voltes inconscients que tenim sobre nosaltres mateixos i sobre la naturalesa humana cal buscar-les tot sovint en les nostres experiències infantils, en allò que el famós pediatre i psicoanalista anglès Donald Winnicott anomenava “entorn sustentador” i “confiança bàsica”, un entorn segur, càlid i acollidor que fa possible en l’infant una “continuïtat de ser”. Quan l’entorn esdevé emocionalment inestable o conflictiu l’infant se sent impel·lit a generar estratègies de supervivència que provoquen la pèrdua del contacte amb el seu nucli, amb la seva naturalesa essencial, quedant distorsionat o bloquejat el procés natural de creixement fins a fer-lo una criatura, i més endavant un adult, temorenca i amb una marcada tendència al ressentiment i al victimisme. Per això quan en la nostra vida adulta ens sentim estancats i bloquejats caldrà capbussar-nos dins nostre fins a desemmascarar els nostres traumes infantils per tal d’encarar-los i dissoldre’ls fins a recuperar aquella confiança bàsica en nosaltres mateixos i en el procés de la vida, podent evolucionar així vers allò que estem cridats a ser, la plena vivència i expressió de les nostres potencialitats i capacitats, dels nostres dons i talents. El perdó pot arribar a ser en aquest procés de sanació la pedra angular, l’instrument cabdal i insubstituïble.

El perdó també porta implícita la comprensió que la persona que ens ha causat el sofriment ho ha fet com a conseqüència de les seves pròpies limitacions, de la seva ignorància, i que possiblement també ho ha fet a causa d’un estat de pertorbació interior més que no pas per una clara voluntat de fer mal. Si podem mantenir la serenitat quan algú ens fa mal o ens ofèn , és possible que darrera la seva ofensa hi puguem descobrir el sofriment de la soledat, del desamor o del conflicte interior.

La religió ens exhorta a perdonar per tal de ser millors persones i viure un estat moral elevat. La psicologia ens mostra que perdonant sanem velles ferides i assolim una més gran llibertat interior i contacte amb el nostre jo més profund. Gràcies a aquest nou estat guanyem també confiança en nosaltres mateixos, coratge, alegria, serenitat i capacitat d’estimar i ser feliços.

Publicat al Dominical del Diari de Girona l’1 de febrer del 2004

INSPIRACIÓ I CREATIVITAT

La musa, o més ben dit les muses, divinitats gregues del cant i de la dansa, filles de Zeus, invocades pels poetes de Grècia i Roma, han arribat fins a nosaltres amb aquell alè romàntic i un xic nostàlgic de les coses més antigues. La cultura popular encara les té vives en el record i tots hem sentit més d’una vegada el comentari d’algun creador esperant o comentant el flux inspiratiu de les muses.

La inspiració sempre ha anat lligada a poetes i escriptors, a pintors i també molt especialment als compositors musicals. Quan parlem d’inspiració tots sabem de què parlem perquè d’una o altra manera hem gaudit en moments determinats d’aquell estat especial de consciència en la que tenim accés a una nova percepció de les coses, de la vida. És quan la sensibilitat s’acreix i s’obren portes insospitades, portals daurats que ens donen accés a una nova llum, a una plenitud insospitada, a una rauxa creativa que ens permet reflectir un bocí dels mons dels déus aquí a baix, a la terra. De vegades hom ho viu com una exaltació emocional que encén un foc nou dins la consciència, d’altres és com si caigués un vel dels ulls i mirant el de sempre veiéssim, no obstant, allò que mai no havíem vist. En realitat si quelcom defineix l’artista és justament això, que veu allò que la resta dels mortals no veu, i així a través de la seva obra ajuda als altres a accedir també a nous mons, a noves realitats i a noves percepcions.

La filosofia hermètica sosté que la inspiració és el resultat d’una especial integració psicològica i que només quan els aspectes físic, emocional i mental de la persona estan en harmonia, tècnicament en diu alineats, li és possible a la consciència mitjançant aquesta autoexpansió, accedir a nivells de creativitat inexhaurible, com si connectéssim amb la font de tota creativitat.

És clar que actualment alguns creadors més intel·lectuals rebutgen la vigència d’aquests conceptes segurament per les reminiscències místiques i religioses que contenen. No oblidem que, segons les diverses doctrines religioses, fou Déu qui inspirà els llibres sagrats de les religions que coneixem. No obstant aquestes persones que rebutgen el terme inspiració no els fa res parlar de creativitat puix que consideren un terme més actual. En realitat és fàcil veure que ens referim a la mateixa capacitat humana, o al mateix procés si ho contemplem de forma més dinàmica.

Potser sí que podríem considerar la inspiració com aquell primer esclat que converteix la consciència en receptora de quelcom nou, i després la creativitat com aquella habilitat per organitzar els propis recursos de pensament i d’acció, d’emoció i d’intuïció, d’iniciativa i agosarament, per tal de crear quelcom que estigui en ressonància amb la inspiració rebuda. La psicologia actual ha esmerçat molts esforços per esbrinar-ne els secrets, els mecanismes ocults que fan que una persona expressi aquesta riquesa creativa en diversos àmbits de la seva vida.

Paradoxalment la creativitat pot sorgir en moments d’integració com els que esmentàvem, moments exultants de plenitud, escassos i fugissers, o també en moments d’extrem sofriment i solitud. El que sembla clar és que difícilment sorgirà en la quotidianitat mediocre, en la normativa massificadora. La inspiració, o la creativitat, és el premi que els déus reserven per als agosarats, per als que no renuncien a la lucidesa, per als rebels que es mantenen fidels a ells mateixos.

Totes les tècniques que s’han desenvolupat actualment per potenciar la creativitat personal insisteixen en aquests aspectes. Descobrir i ser fidel a la pròpia singularitat, conrear una curiositat sempre renovada, i ser capaç de traspassar els límits dels valors convencionals, tot sovint mediocres i alienadors.

Tenint en compte tot això no és difícil imaginar que les persones inspirades i creatives seguiran sent, com fins ara, més aviat escasses.

Publicat al Diari de Girona el 13 d’abril del 2008