FINS QUE EL DIVORCI ENS SEPARI

Segons que llegeixo avui a la premsa (dimarts passat per al lector) cada tres minuts i mig es produeix una ruptura familiar a l’Estat espanyol, unes quatre-centes cada dia. En els primers sis mesos d’enguany més de setanta mil matrimonis han decidit trencar el seu vincle afectiu i separar-se. Si es manté la mitjana, cent quaranta mil parelles que en el seu dia es varen enamorar, s’estimaren i decidiren fundar una família se separaran segurament enemistats i amb poques ganes de tornar-se a veure.

Aparentment és un fracàs, cent quaranta mil fracassos en un any arreu de l’Estat, un bon percentatge, per cert, a Catalunya. Segons aquest informe hi ha dos grups que sobresurten, o sia que més se separen, els que fa menys de cinc anys que estan casats, i els que en fa més de vint, dada que ens marca dos grups ben diferenciats.

Del primer grup seria interessant saber quants se separen amb un any o menys de casats, perquè aquesta sí que es podria considerar que ha estat una unió fallida, tot i que en una visió més profunda caldria obviar aquest concepte, ja que no hi ha experiència fallida si se’n treu la corresponent lliçó o si ho voleu dir amb altres paraules, si se’n treu la saviesa que porta implícita tota experiència humana.

Probablement trobaríem alguns factors comuns com a causa d’aquestes ruptures primerenques, factors propis de la cultura urbana actual com ara l’extrem individualisme en el que s’educa les noves generacions. Aquest individualisme punyent, solitari i neuròtic en tant que factor disgregador del jo –puix que impossibilita la realització del jo grupal– fa a les persones rígides i inflexibles i les aboca inevitablement a una lluita d’egos que com un corc va destruint per dintre l’amor, la comunicació i el desig d’intimitat.

Les ànimes se separen i deixen d’estimar-se, possiblement abans d’hora i sense haver culminat en el si de la parella l’etapa existencial que els calia viure en comú. Mirat globalment no podem deixar de percebre una immaduresa psicològica que els fa molt vulnerables enfront dels conflictes que inevitablement ha d’afrontar qualsevol parella i que formen part del procés de creixement i de consolidació de la pròpia parella com a tal i de cada integrant en tant que persona. També en l’estat d’immaduresa psicològica hi ha una tendència a associar diferència amb conflicte, o sia transformar qualsevol diferència de criteri en un conflicte que dificulta la relació i allunya els integrants de la parella. La seqüència seria aquesta: diferència=conflicte, conflicte=separació. O sia que les diferències normals i lògiques entre persones adultes són per a les persones immadures motiu de separació.

L’altre grup que esmenta l’estudi és el de les parelles que se separen després de vint anys o més de vida en comú. Aquesta és una situació completament diferent a la del primer grup. Solen ser parelles que han culminat un llarg procés personal, afectiu, social i familiar. Tal vegada amb fills ja crescuts la relació de parella entra en un estat d’atonia que els fa replantejar la seva relació. Encara que la crisi sembli que sorgeix de sobte, en realitat s’ha estat covant durant molt de temps. És molt important per a aquestes parelles entendre la clau psicològica del moment que estant vivint, ja que els permetrà encarar la separació d’una forma menys traumàtica, sense retrets ni ressentiments que no tenen base ni fonament.

L’experiència vital i existencial d’una vida humana actual equival a diverses vides de les de fa uns segles. La corba gràfica del seu creixement psicològic, de les habilitats adquirides, de la intensitat de les experiències viscudes s’enlaira en picat si ho comparem amb el que era una vida humana de fa tan sols dos o tres segles, o d'un segle en zones rurals. Això fa que és molt fàcil que una parella que en un moment concret de la seva vida percebi amb intensitat una comunió d’interessos vitals i espirituals, al cap d’uns anys se n’adonin que s’han distanciat de tal manera que la seva unió ha perdut el sentit i la força seminal que hi va haver en el seu inici.

Podríem dir, per fer-ho més entenedor, que una vida humana de fa un segle o dos equival tan sols a una etapa de la vida d’avui dia, i en la vida d’una persona actualment es comencen i s’acaben diferents etapes, dins del procés de canvi continu que comporta la vida. Comprenent que això és així també es comprèn amb més facilitat que els integrants d’una parella, en el seu procés de creixement personal en el transcurs del temps, en un moment donat s’adonin que ja no compateixen valors essencials que havien estat el fonament de la seva unió, ja que cada u s’ha anat endinsant i transitant per camins diferents i progressivament allunyats. Quin retret es poden fer els components d’una parella en veure que s’han anat distanciant justament per ésser fidels al que sentien dins seu? Si s’entén bé això i poden renunciar a l’egoisme se separaran com a bons amics celebrant mútuament tot allò que s’han aportat mútuament en la seva vida en comú.

Separar-se i estimar-se. Aquesta és la clau d’aquelles parelles que havent culminat una etapa important de la seva vida en comú senten que necessiten encetar nous camins i tal vegada noves relacions no com a conseqüència de cap fracàs sinó com una demanda del seu interior, o com un nou repte en la seva vida.

Publicat al Diari de Girona el 9 de novembre del 2008

DE L’EGO A L’ÀNIMA

En la psicologia actual, tant en la psicoteràpia com en la psicologia teòrica i fins i tot la filosòfica hi ha, igual que en altres àmbits del coneixement i de la ciència, els qui creuen que no existeix res més que la matèria, i els qui creuen que existeixen dimensions invisibles, aquelles que no solament son inabastables a l’aparell sensorial humà sinó que pertanyen a una categoria totalment diferent de la realitat, aquella que s’ha conegut històricament com el món espiritual. De fet el panorama actual és força més complex que aquest si tenim en compte que molts científics de la física quàntica donen per fet l’existència d’onze o més dimensions de la realitat, la majoria d’elles sense haver-se demostrat de forma objectiva, potser perquè a mesura que ens endinsem en la matèria aquesta perd la qualitat de tal per entrar en un món d’energies cada vegada més subtils i misterioses.

Així, per a la psicologia materialista la consciència no és més que un subproducte del cervell, una simple fusió de neurones, no res més que reaccions bioquímiques, i per tant tota idea d’una ànima és pura fantasia. Freud, el pare de la psicologia moderna pensava d’aquesta forma, i la psicoanàlisi en tant que teràpia busca l’assoliment d’un ego integrat lliure dels estat neuròtics que tant fan patir l’home i la dona actual. Però més enllà de l’estructura del jo no acceptava pas que hi hagués res més. Posteriorment Jung va trencar aquest esquema i va ampliar el mapa de la consciència humana reconeixent i rescatant la naturalesa lluminosa que rau en l’inconscient humà, obrint la porta al concepte de supraconscient, concepte que ampliaren més tard els psicòlegs de la psicologia humanista i transpersonal.

Si podem doncs contemplar la visió del ser humà tot incloent-hi el supraconscient com un camp ampliat de la consciència, allà on rau la nostra essència, la nostra part lluminosa, sàvia, bella i bondadosa ens serà més fàcil comprendre la naturalesa del jo, de l’ego, i situar-lo adequadament dins l’estructura global de la persona.

L’ego, com sabem, és el sentiment de si mateix identificat amb la condició  d’individu separat dels altres, aquella part de la ment amb la qual la persona s’identifica quan diu “jo”. En realitat la persona s’identifica  amb una imatge, una representació de si mateix. També podem entendre l’ego com a sinònim del conjunt de la personalitat, incloent el cos, les emocions i el conjunt de la vida psíquica. Per a les persones de tendència materialista o que no s’han endinsat mai en la recerca de la seva realitat més profunda, l’ego esdevé la seva única identitat.

L’ego es comença a construir en els primers anys de la vida, i és el que ens permet desenvolupar-nos en la vida quotidiana. Conté el conjunt d’habilitats que ens fan capaços i autònoms en el món. Malgrat tot, els grans savis de la humanitat, filòsofs i mestres espirituals ens prevenen amb insistència que no quedem atrapats per l’ego i la seva dinàmica egocèntrica, puix que això representaria la nostra mort psicològica i espiritual.

Actualment, tot i la gran alienació que la nostra cultura materialista sotmet als individus, moltes persones han experimentat que l’ego no és la seva última identitat, sinó més aviat el personatge, la màscara. I també l’instrument. Però quan en comptes d’un instrument del nostre ser real es constitueix en una finalitat en ell mateix, en l’alfa i l’omega de la nostra vida, esdevé aleshores aquella  consciència reduïda, petita i temorenca que se sent separada dels altres, i crea interessos individuals egoistes que entren en conflicte amb els interessos dels altres, generant enveja, odi i agressivitat.

I quan l’ego té l’hegemonia de la consciència esdevé una força dominada pel desig d’estímuls de tot tipus. Però el cas és que mai se’n té suficient d’allò que realment hom no necessita, i l’ego organitza tot un reguitzell de necessitats neuròtiques insaciables. Ens fa egocèntrics, orgullosos i arrogants, però alhora també fràgils i dividits.

Altrament quan una persona veu i utilitza el seu ego, la seva personalitat, no com una finalitat en ell mateix, sinó com  l'instrument d’una consciència superior, la consciència del ser intern, aleshores es transforma, s’expandeix, esclareix els seus laberints mentals i recupera el sentit i el propòsit de la vida. Doncs podríem dir que aquesta informació rau en la profunditat de l’ànima, del ser essencial, tan se val el nom que li donem.

Una persona alliberada de l’ego, doncs, és aquella que ha superat la confusió entre la seva identitat real i l’instrument d’aquesta identitat. Aleshores l’ego no solament deixa de ser un enemic que boicoteja el seu creixement psicològic i espiritual, sinó que, transformat per la força i la llum de l’ànima, esdevé el vehicle pel qual l’ànima es pot expressar i desplegar en plenitud en la vida de la persona.

Publicat al Diari de Girona el 23 de novembre del 2008

DÉU ÉS A LES MUNTANYES

Un dels factors que han configurat la civilització actual ha estat el flux constant de grans masses migratòries cap a les ciutats a la recerca de noves oportunitats laborals, educatives o de relació. El creixement de les ciutats ha esdevingut un factor clau en el canvi que ha caracteritzat la història humana en el darrer segle. I si a l'any mil nou-cents només un 14% de les persones del planeta vivien a les ciutats, actualment es calcula que un 50% de la humanitat viu en àrees urbanes.

La vida urbana ha generat i imposat nous valors en les relacions humanes, professionals i culturals. Les grans ciutats són els nous centres energètics del planeta, on es concentra el més creatiu i el més destructiu del món actual. Les possibilitats són aparentment infinites en tots els àmbits, però tot sovint això no és res més que un miratge que amaga darrera la seva aparença de benestar social fonamentat en l’individualisme extrem i la competència desmesurada, estrès, angoixa i pertorbacions psicològiques de tota mena. A Catalunya més de quatre-centes mil persones sofreixen ansietat, una patologia que està esdevenint una epidèmia en la nostra societat.

El contacte i la vivència del món natural és el gran equilibrador de la nostra vida física i emocional. La relació vital que establim amb la natura, de vegades amb el simple fet de passejar per boscos i muntanyes esdevé el gran harmonitzador de la nostra estructura psíquica, el sanador per excel·lència dels  mals generats per la vida urbana. El pensador budista Daisaku Ikeda diu que quan els sers humans tallen els seus vincles amb la naturalesa i l’univers també deixen marcir i morir els llaços recíprocs que els vinculen i uneixen amb els seus semblants. La conseqüència és que l’home acaba aïllant-se en la seva pròpia angoixa i solitud.

A mi un simple passeig pels camps i boscos que envolten la nostra ciutat em dóna un serè optimisme, una esperança irreductible en la vida, una alegria íntima i perdurable, una emoció positiva i tranquil·la. Els camps esdevenen com un mar encalmat que m'és repòs a la mirada i també una invitació a anar enllà, bosc endins. Recordo ara fa un parell d'anys que vàrem anar amb uns amics a veure uns roures centenaris, en un bosc més enllà d'Oix. Eren uns arbres venerables, de proporcions impressionants. Vaig seure a terra recolzant l'esquena en un d'ells i tal com faig altres vegades vaig obrir-me a una comunicació amb aquell ser vivent. Al cap de poca estona vaig sentir un calfred, com una energia elèctrica que m'anava amunt i avall de l'espinada i tot el bosc agafà un caràcter sagrat i s’il·luminà amb una llum especial, etèria i subtil. La percepció s’expandí i la consciència penetrà nivells no habituals de la realitat. Fou també l'evidència que la relació del ser humà amb la naturalesa pot ser de moltes formes diferents, però qualsevulla que sigui l'experiència subjectiva d'aquesta relació sempre ens aporta alegria, serenitat i equilibri físic i psicològic.

Som fills de l’Univers com ho son els arbres i les estrelles, i no obstant això vivim l’enorme contradicció de l’isolament i l’aïllament. No hi ha sentiment negatiu, temor, ira, desesperança o qualsevol altra dels que acoloreixen la nostra psique que no es calmi i es curi amb una relació sincera i profunda amb el món natural, perquè les seves energies són plenes de la llum i l’amor de la divinitat.

Publicat al Diari de Girona el 7 de desembre del 2001

PRENDRE POSSESSIÓ DEL REIALME

Tot sovint s’ha utilitzat la figura del guerrer mític que a través de mil batalles i aventures assoleix la conquesta del reialme que tenia predestinat com a metàfora per evocar i representar el recorregut psicològic que ha de fer la persona compromesa amb el seu creixement personal per tal d’assolir el reialme de la seva ànima, o dit d’una altra manera la plena possessió d’ell mateix, una forma de dir que ha desenvolupat i actualitzat plenament les seves potencialitats humanes, psicològiques i espirituals, assolint aquell estat de plenitud que ha rebut diferents noms en funció del context cultural en el que es produïa. Per a la psicologia junguiana és completar el procés d’individuació, que porta l’individu a ser plenament ell mateix, un ser plenament integrat que havent fet conscient els continguts del seu inconscient ha superat tots els obstacles i sanat els conflictes que l’impedien arribar a ser plenament ell mateix. En el context de la psicologia humanista es parla d’autorealització, concepte que per la seva claredat s’ha popularitzat i ha quedat com a expressió genèrica de l’estat de plenitud al qual tendeix tota persona i en realitat tot ser viu. En l’àmbit budista es parla d’arribar a la consciència de buda, o nirvana, un ser plenament despert, que ha assolit el coneixement de l’arrel del sofriment i havent superat tots els esclavatges i identificacions de l’ego, i alliberat de tots els desigs i conflictes emocionals s’ha alliberat plenament. En l’àmbit del zen s’utilitza la paraula satori, un estat de desvetllament i lucidesa espiritual que porta a la persona a la plena realització i llibertat interior. Totes les tradicions filosòfiques i espirituals del món, doncs, ens han deixat un esplèndid llegat tant de corpus teòric com de tècniques per arribar a aquest estat de plenitud i realització que tot individu anhela de forma conscient o inconscient.

Aquestes tradicions de saviesa i filosofies apunten clarament que el gran obstacle per arribar a aquest estat de plenitud i llibertat interior és l’ego, que com una mena de màscara sobreposada al nostre Ser real ens l’oculta a través d’un procés d’identificació mental fent-nos caure en l’engany de pensar que som la màscara, que la nostra identitat és aquesta interfície que anomenem ego, que essent el nostre mecanisme d’interacció amb el món, el nostre instrument per moure’ns i transitar per la vida acaba no obstant essent el nostre únic punt de referència ofuscant totalment la nostra identitat més profunda i real, l’ànima, l’atman, el si mateix, el buda interior, tant se val el nom que li donem.

L’ego, la personalitat, que es comença a formar durant els primers anys de la vida, està profundament condicionat per les experiències infantils, la interacció amb la mare, i després amb el pare i l’entorn més proper, i també per la sensibilitat específica de l’infant. Tot plegat crea en la consciència del nen una percepció específica d’aquest món com un lloc acollidor, nutritiu i sustentador que fa néixer en ell una confiança bàsica en la vida, o contràriament si no es produeix una relació amorosa i harmoniosa amb la mare i els altres factors que he esmentat, l’infant comença a percebre amb inquietud que quelcom no va bé i en conseqüència comença a generar estratègies d’adaptació per tal de compensar aquestes carències fonamentals. Com podeu imaginar la gamma entre un extrem i l’altre és pràcticament infinita, però ara sabem que un infant que a causa d’un ambient familiar desestructurat, privat del nodriment amorós i emocional que li doni seguretat i confiança haurà de carregar al llarg de la seva vida amb tota una sèrie de conflictes i desequilibris que no faran sinó endurir la seva màscara, el seu ego, per tal de, segons la seva percepció distorsionada, sobreviure com millor pugui en aquesta vida. Com que virtualment ningú ha tingut els pares ideals tothom haurà de fer al llarg del seu procés de creixement el treball d’alliberar-se d’aquests conflictes que distorsionen la realitat, el sentit de la vida i la seva pròpia identitat, per tal de poder desplegar de forma natural, conscient però espontàniament, els tresors ocults que porta en la seva ànima i d’aquesta manera poder prendre possessió del seu propi reialme. Aleshores, quan entri victoriós en el seu palau mirarà enrere i s’adonarà que, paradoxalment, totes les batalles que ha hagut de guanyar, tots els sofriments que ha hagut de patir no han estat més que un somni que l’han portat finalment a despertar a la realitat  i a la plena possessió d’ell mateix.

Publicat al Diari de Girona el 23 de gener del 2005

AUTO-SATISFACCIÓ PERMANENT

Em preguntava l’altra dia un amable lector què en pensava de  la necessitat que senten moltes persones de complaure els seus desigs, incloent els més banals, de forma immediata i fins i tot compulsiva.

El que penso és que la constant i ben calculada pressió publicitària en una societat marcada fortament pels valors consumistes ha aconseguit no solament de crear-nos necessitats del tot artificials, sinó també imprimir en la consciència de molta gent la idea que el seu benestar i la seva felicitat depenen de la satisfacció d’aquelles fantasioses necessitats segons els patrons inoculats en la consciència per la publicitat i l’escala de valors de la nostra cultura.

Ben al contrari aquesta dinàmica acaba creant una mena d’angoixa en la persona, puix que lògicament és impossible de consumir i posseir tot allò que un desig incontrolat vol posseir i gaudir. Viure i treballar per consumir ha esdevingut un estàndard de vida per a moltes persones, però és de sentit comú que fonamentar el nostre benestar psicològic sobre aquesta premissa és abocar-nos a una vida plena de frustracions.

Per altra banda, una vida condicionada per aquests valors acaba essent una vida ben pobre, doncs aquells altres valors que sí ens poden aportar autenticitat, creixement personal, afectivitat, relacions creatives, etc., acaben essent distorsionats, sinó anul·lats, de tal forma que el cercle de la nostra existència, en comptes d’anar-se eixamplant i enriquint, es va reduint i esmicolant en una existència petita i esquinçada.

Tinguem en compte que viure pendent de l’auto-satisfacció acaba arrossegant a una mena d’egocentrisme que fa que totes les activitats i energies de la persona girin únicament al voltant de la pròpia i permanent satisfacció. Podem comprendre doncs que una persona que visqui segons aquest esquema li serà molt difícil establir relacions d’amistat i d’amor plenes i enriquidores, doncs sempre passarà per davant la satisfacció immediata de les seves necessitats més banals, sent incapaç de viure el veritable amor, aquell que es complau i troba la felicitat en satisfer les naturals necessitats i desigs de la persona estimada, de vegades fins i tot abans que les pròpies.

Aquesta incapacitat per estimar, per ser sensible a les necessitats de l’altre i per sentir la felicitat en aquesta entrega és actualment el principal motiu de trencament de moltes parelles atrapades en la voràgine de l’auto-satisfacció personal permanent.

Hi ha psicòlegs que plantegen com a mètode de creixement personal just el contrari, ajornar voluntàriament satisfaccions personals ben legítimes per tal de fer créixer en nosaltres valors més humans. No és pas cap mena de masoquisme camuflat sinó la capacitat de veure les coses des d’una altra perspectiva, i cultivar la capacitat de deslligar-nos, de sentir-nos més lliures enfront les demandes incessants de la nostra central interna de desigs.

Publicat al Diari de Girona el 24 de setembre del 1999

DESERTAR DE LA VIDA

L’existència humana és un do preciós, un bé inestimable, un regal suprem. Siguin quines siguin les nostres creences aquesta és una estimació que fàcilment podem compartir tots els humans. Podem veure l’existència humana com un desplegament progressiu que va des del naixement i estat de fusió del nadó amb la mare fins, tot travessant les etapes de la infantesa, l’adolescència, la joventut i la maduresa, arribar a la plena expressió de les nostres potencialitats humanes.

Per tal que aquest desplegament sigui possible i puguem percebre la nostra vida com un estat de plenitud i realització caldrà anar fent conscient dins nostre el sentit de la nostra vida personal, doncs aquest serà el far que anirà il·luminant el nostre camí. Una persona que manté de forma diàfana i clara el sentit de la vida en la seva consciència podrà afrontar amb serenitat i valor els desafiaments i les dificultats de la vida i arribarà a bon port, o sia al sentiment que està realitzant moment a moment allò que li pertoca, malgrat les dificultats que hagi d’afrontar per mor d’aquest compromís de fidelitat amb ell mateix.

Hi ha un moment clau en l’existència de cadascú on el sentit de la vida és revelat i es fa present en la consciència. Aquest moment és l’adolescència, aquesta etapa tan especial i de vegades tan confusa que culmina amb el plena cohesió del conjunt de la persona, del seu cos físic amb la seva psique, un trànsit complex i a voltes laberíntic però que no obstant va desgranant a cada tombant del camí les claus del que ha de ser la vida present. Aquestes claus que aniran configurant el projecte de vida de la persona es presenten fonamentalment en forma d’ideals, d’impulsos positius, de projectes de futur. Podríem dir que l’ànima va destil·lant en la consciència el projecte que cal fer realitat, una crida cap a la plenitud a través de les experiències que en el transcórrer del temps ens faran més savis, amorosos i complets, en definitiva humans més evolucionats, atansant-nos a través d’una vida, o tal volta de moltes, a l’arquetip de perfecció i unió que han proclamat els homes savis i il·luminats.

No sempre, però, les coses son tan clares com les presentem. Distorsions en l’etapa infantil provocades per la manca d’un entorn acollidor, o de no haver rebut l’amor necessari de la mare, i després del pare, acaben bloquejant el normal desenvolupament, fent que la infantesa no es conclogui de forma sana i satisfactòria. Com a conseqüència l’adolescència serà més conflictiva, amb més temors, confusió o agressivitat del que seria normal. En aquest estat el procés esmentat més amunt queda òbviament compromès i l’adolescent tindrà més dificultats per definir el proper pas a donar en el camí de la vida.

Sigui no obstant que el sentit de la vida es desplegui de forma progressiva i natural o per contra a batzegades i amb distorsió, finalment en la major part de les persones es va fent evident: una vocació professional, uns valors que mouen la vida, uns anhels que malden per expressar-se i els empeny a accions, associacions i relacions específiques, etc.

En passar els anys, però, hem vist com moltes persones conegudes han anat abandonant aquells valors i aquella visió que inspirà els seus primers passos en l’edat adulta i anaven caient de mica en mica en un estat d’alienació psicològica i de pobresa espiritual, esdevenint finalment una caricatura, una trista ombra del potencial que estaven cridats a ser. Quin fou el motiu? Manca de valor? Desídia? L’egoisme tan propi de la naturalesa humana? El deixar-se atrapar pel materialisme i el consumisme? Possiblement una mica de tot. Perquè encarnar el sentit de la vida en el dia a dia implica compromís, valor, de vegades sofriment, però sense això tampoc no hi ha creixement. I si renunciem al creixement com a persones i desertem de la vida morim interiorment, ens perdem, i la nostra vida s’omple de confusió, cinisme i depressió.

Comprometre’s amb el sentit de la pròpia vida és esdevenir fidels a allò més profund i autèntic de nosaltres mateixos, reconeixent que cap plaer ni possessió d’aquest món ens podrà aportar felicitat i benestar si va en contra d’allò que ens demanda la nostra ànima perquè no hi ha pitjor deserció que vendre’ns per un plat de llenties.

Publicat al Diari de Girona el 6 de febrer del 2005

EL CAMÍ DE LA LLIBERTAT

L’evolució humana a més de ser un camí cap al coneixement en el seu sentit més genèric, és també de forma significativa un camí vers la llibertat, o més ben dit un camí de llibertat, doncs des dels seus inicis com a tal ha gaudit d’un grau de llibertat que en el transcurs del procés evolutiu ha anat desenvolupant i desplegant. Com més autoconsciència ha anat assolint més alta ha estat la seva exigència de llibertat, i la història ens il·lustra de quantes lluites i quants sofriments han calgut perquè nosaltres, homes i dones del segle XXI, gaudíssim d’un grau de llibertat política i social com no s’havia vist mai, i com la llibertat s’ha convertit en un bé essencial. Llibertat política, llibertat personal, llibertat de pensament, consciència i religió, llibertat d’expressió i opinió, llibertat sexual, llibertat de moviment, etc. tot com a expressió de la dignitat que ens reconeixem per la nostra condició humana.

En les societats avançades d’Occident, amb un alt grau de sofisticació organitzativa en els àmbits polític i social, la llibertat és una realitat objectiva fora de discussió. Una llibertat abrigallada d’una llarga llista de drets i deures que ens permet viure en una societat relativament harmoniosa i equilibrada, vista en el seu conjunt. Fins i tot de vegades sembla que patim d’un excés de llibertat en el sentit que en haver-la assolit en un grau tan elevat perdem la perspectiva, el sentit de respecte i solidaritat, i així ens despengem d’aquest delicat equilibri entre drets i deures, com hem vist fa poc en les ofensives caricatures de Muhammad.

També la floració d’aquesta bella flor que és la llibertat individual i col·lectiva ens ha fet adonar que aquesta no és suficient perquè la persona visqui una vida plena i feliç, doncs així com hi ha una llibertat externa n’hi ha també una d’interna que cal igualment conquerir. Una llibertat interior que no ens ve donada per se i que tot sovint és tan o més difícil d’assolir que la llibertat externa que he comentat. Quines son les característiques d’aquesta llibertat interior? Quins elements la composen? I què s’hi oposa?  Podríem dir que la llibertat interior és aquell estat psicològic que permet a la persona decidir i actuar amb ple poder personal d’acord als seus anhels i legítims interessos perquè ha desenvolupat els recursos físics, emocionals, mentals i espirituals que ho fan possible. És doncs una persona en primer lloc alliberada del temor, de les pors que bloquegen tants anhels i tants projectes, que marceixen abans de florir. Doncs la por és el gran paralitzant del creixement personal, el responsable de moltes frustracions, el carceller que impedeix l’exercici de la llibertat i de l’expressió de la seva genuïna voluntat i el desplegament de la seva creativitat. Bloqueja tota l’energia i impossibilita l’acció adequada a cada moment. La por al futur, a les malalties, a la pobresa, a la soledat, a la mort, o encara pitjor, aquestes pors sense nom, indefinibles, d’origen desconegut que tenallen i esclavitzen la persona fins a convertir-la en una ombra d’ella mateixa. Em ve a la memòria un antic proverbi xinès que diu: “La por truca a la porta, la fe obre, no hi ha ningú”.

La llibertat interior també pressuposa que la persona es mou i actua d’acord a una escala de valors ben establerta, per bé que flexible i oberta, que el salvaguarda d’influències i circumstàncies externes que van contra el seu projecte vital i el seu sentit de la vida. També vol dir que ha passat d’una llibertat estàtica basada en les creences rebudes per la família i la cultura de naixement a una llibertat dinàmica basada en la recerca i els assoliments d’un coneixement i una comprensió creixents.

La llibertat interior és la que permet a la persona actuar, i no simplement reaccionar com un robot, doncs actua des dels seus propis valors, alliberat de pulsions internes i de circumstàncies externes. És conscient que factors temperamentals, innats o adquirits, traumes i complexes que tenen el seu origen en la infància actuen com a veritables torpedes en contra de la seva llibertat interior, i per això ha fet un treball feixuc per alliberar-se d’aquests condicionants, tot desprenent-se, com una ceba, de cada capa fins arribar al nucli real del seu ser, més enllà de l’ego condicionat.

En el camí de la llibertat interior també cal vèncer altres adversaris com l’egoisme, la covardia, la hipersensibilitat, l’afany de domini, la nostàlgia, etc. que distorsionen la consciència de la pròpia llibertat i n’impedeixen la que és la seva expressió més excelsa: la capacitat de donar i rebre amor.

Publicat al Diari de Girona el 19 de març del 2006

ONES BELLES I MISTERIOSES

La realitat és diversa, subjectiva i esmunyedissa. Té dimensiones que a primer cop d’ull poden semblar contraposades, perspectives diverses que modulen la nostra percepció i la nostra vivència. Per temperament, caràcter o cultura una persona veurà un aspecte de la realitat ben diferent a la d’una altra, i així la seva visió del món i de la realitat restarà condicionada a aquestes variables.

Això és el que passa també amb la música, hi ha una dimensió intel·lectual, tècnica, summament sofisticada. Escales, intervals, acords, melodia, harmonia, ritme, etc. Requereixen anys de dedicació, estudi i pràctica. Però també hi ha una altra dimensió del fet musical, la que vivim la majoria, purament emocional, de gaudi, de bellesa i de misteri, el que ens fan viure uns sons que en una seqüència ordenada, amb tons i timbres diversos, configuren aquest llenguatge en la frontera entre el tangible i l'intangible. L’essència de la música és immaterial, malgrat que la seva notació o escriptura sigui en un pentagrama dibuixat en un paper o ara en una pantalla d'ordinador, i malgrat que els nous sistemes d'emmagatzematge i reproducció li permeten tenir un suport físic.

L'acte d'escoltar música va més enllà del fet de deixar-nos captivar lúdicament pel ritme i la melodia, per convertir-se, idealment, en una experiència meditativa i transformadora, puix que més enllà de la seducció es fa present en la consciència de qui escolta, el misteri. El misteri d'una experiència inexhaurible que ens convida a oblidar-nos de tots els nostres conceptes i coneixements respecte de la música  i viure aquesta amb innocència i obertura. Obrir-nos al seu misteri i al seu poder, a voltes torbador, a voltes celestial, és reconèixer que la música davalla al nostre món des d'un nivell més enllà de la nostra realitat quotidiana.

Els grans creadors musicals sempre han alimentat l'esperança, més o menys manifestada, de transformar i elevar la naturalesa humana amb el seu art. Beethoven ho expressà amb eloqüència en aquestes paraules: “Aquell que comprengui la meva música s'alliberarà de totes les misèries en les que els altres s'arrosseguen; la música ha d'encendre el foc en l'esperit del ser humà”. I  també amb aquestes altres: “La música és l'únic accés incorpori vers un món superior, que els homes no son capaços de comprendre, malgrat estar envoltats per ell”. No cal dir que Beethoven considerava la música una revelació superior a tota saviesa i a tota filosofia.

Escoltant Bach o Mozart, Beethoven o Bruckner, Britten o qualsevol altre dels grans compositors hom se sent transportat tot sovint a aquestes regions de l'esperit on li és mostrat al ser humà la seva grandesa veritable, la seva dignitat irreductible, la seva bellesa infinita, la seva força i les seves possibilitats de creixement i experiència il·limitada en el procés evolutiu.

Si escoltant aquest grans músics universals hom no se sent impel·lit a una vida més autèntica, més profunda, més gran, aleshores és que no ha desenvolupat encara la sensibilitat que permet la penetració en el misteri que la música posa davant nostre. O potser que oposa resistència perquè tem ser trasbalsat pel seu poder transformador, o qui sap si potser tem el compromís que suposa el coneixement i la vivència de la seva grandesa interior.

És clar que la música com a llenguatge universal no està pas limitat a un àmbit geogràfic. A mi, personalment, a més dels grans compositors europeus hi ha dos tipus de música que em commouen profundament i em transporten inevitablement als regnes de bellesa i coneixement. L'un és el cant gregorià. La seva serena majestat rau justament en la seva senzillesa i el seu equilibri, però el misteri profund de la seva bellesa està més enllà de la capacitat de les paraules. L'altre música que em condueix a les profunditats de la meva ànima és la música hindú, les famoses ragas. Intent inútil seria igualment per a mi descriure la capacitat d'aquesta música per expandir la meva consciència enllà dels límits habituals.

Vostè quan escolta música, pensa en ones sinusoïdals, freqüències, vibracions que generen ones en l’aire que impacten en el seu timpà, o més aviat gaudeix de plaents emocions, i sent que la música és el testimoni en el nostre món de dimensions més grans i més àmplies on regnen de forma perenne la bellesa, la llum i l’harmonia?

Publicat al Diari de Girona el 5 de d'agost del 2007

RUMI, EL POETA DE L’AMOR

“Flairo la fragància de l’Estimat

i el meu cor s’extravia.

Veig un raig de llum en el Seu rostre

i la meva ànima queda embadalida.”

La globalització, la societat de la informació i els avenços en la tecnologia i la cultura han provocat que el món s’hagi anat fent petit a mesura que eixamplàvem la nostra consciència per tal de fer lloc a l’extraordinària diversitat del nostre món. En el jardí de la humanitat hi han anat sortint flors de tota mena i de tots colors, i la seva diversitat ens enriqueix i ens omple d’alegria. En la història humana sempre hi ha hagut sers excepcionals que foren universals enmig de les consciències encara tribals i primitives dels seus contemporanis. En realitat tots els savis i profetes que han il·luminat el camí de la humanitat ho han estat justament perquè s’han elevat fins aquest estadi sublim de la consciència que podríem anomenar el de l’amor universal. Ells sabien que l’amor està més enllà de les religions i de les idees filosòfiques, puix que és l’essència i la força mateixa de l’inici primordial.

Yalaluddín Rumí fou un d’aquest sers excepcionals. Fundador de l’orde del dervixos giròvags, creà aquesta dansa mística justament com a reflex de l’etern moviment dels cossos celestes, cercant en els seus continus giravolts una expansió de la consciència que porta als participants a experiències extàtiques i místiques d’unió divina que queden reflectides en l’exquisida harmonia i la misteriosa bellesa del seu ball. Nascut a Balj, avui Afganistan, el 1207 en el si d’una pietosa i culta família musulmana passà no obstant gran part de la seva vida a Konya, en el cor de l’Anatòlia turca, on també hi va morir. Persona erudita i rector d’universitat la seva vida es veié trasbalsada amb l’encontre d’un sufí errant de nom Shams de Tabrizi qui fou el seu iniciador espiritual i provocà en ell un exaltat amor difícilment comprensible per a un occidental.

Ha estat considerat per molts especialistes com el més gran poeta místic de la història de la humanitat. Possiblement ell i Joan de la Creu representen la més elevada expressió de la poesia espiritual. Però Rumi de qui s’ha dit que fou una flauta en la que la divinitat tocava la més exquisida melodia, fou també un mestre de la metàfora i un gran psicòleg. Aquestes seves paraules tot i ser escrites al segle tretzè son tan actuals i esclaridores de l’estat psicològic de l’home i la dona de la nostra societat urbana que poden ser un bon motiu per a la reflexió: “Què és en realitat la teva vida? No res més que una lluita per ser algú, no res més que una fugida del teu propi silenci”.

La seva poesia és vital, apassionada i enlluernadora. Tota ella crema en la flama ardent de l’amor diví, en la unitat permanent i joiosa amb l’Estimat. I és des d’aquesta unió que emana la seva universalitat: “Què puc fer?, Oh musulmans!, doncs no em reconec a mi mateix. No sóc cristià, ni jueu, ni parsi, ni musulmà. No sóc de l'est, ni de l'oest, ni de la terra, ni del mar (…). No tinc cos ni ànima, car pertanyo a l'ànima de l'Estimat. He rebutjat la dualitat, he vist que els dos móns són un de sol. Cerco Un, conec Un, veig Un, invoco Un. Embriac amb la copa de l'amor, els dos móns han desaparegut de la meva vida. No em resta sinó ballar i celebrar”.

Llegint aquestes paraules em venen a la memòria unes altres, també d’un sufí universal contemporani de Rumi, que va néixer i viure a prop nostre, em refereixo a Ibn Arabí, nascut a Múrcia el 1165, també gran filòsof, místic i erudit, qui va escriure: “El meu cor abraça totes les formes,/ conté un prat per a les gaseles/ i un monestir pels monjos cristians./ Hi ha un temple pels idòlatres/ i un santuari pels pelegrins;/ dins hi ha la Torà/  i el llibre de l’Alcorà./ Doncs jo segueixo la religió de l’Amor/ i vaig per qualsevol sendera/ per on em porti el Seu camell./ Aquesta és la veritable fe;/ aquesta és la veritable religió”.

Enguany se celebra el 800 aniversari del seu naixement, motiu pel qual la UNESCO ha declarat el 2007 com “Any Internacional Rumi”.  També a la seu de la ONU a Nova York s’ha celebrat un acte commemoratiu en el que el Secretari general Ban Ki-moon  ha senyalat que el món actual necessita més que mai la propagació de les idees de Rumi on la pau, la fraternitat i el diàleg entre civilitzacions  estan fortament plasmades en la seva poesia.

“Hi ha un lloc on les paraules sorgeixen del silenci,

un lloc on brolla la remor suau del cor.

És un lloc on es canta ben alt la Teva bellesa,

un lloc on cada alè

esculpeix en la meva ànima la Teva figura”.

Publicat al Diari de Girona el 23 de desembre del 2007

PENSAMENT  I  SALUT

"La ment és la precursora de qualsevol acció. Amb els nostres pensaments creem el món".  Aquestes paraules atribuïdes al Buda varen ser dites fa dos mil cinc-cents anys i ha calgut arribar al segle vint perquè Occident en reconegués el seu valor i les integrés en el seu bagatge cultural, primer amb certa timidesa fins a atorgar-li finalment, en el camp de la psicologia i la medicina, la importància i el valor que realment tenen.

Qualsevol realització humana, des de la més senzilla a la més complexa, ha tingut el seu origen en un pensament; pensament verbal o visual, amb més o menys càrrega emocional, però sempre hi ha un pensament com a patró de les nostres accions i de les nostres creacions.

Els pensaments configuren la nostra realitat personal i dintre d'ella, la nostra salut. Justament fa uns dies la premsa reproduïa les declaracions dels neuroendocrinòleg anglès Dr. G.M. Besser dins del marc del 28è Congrés de la Societat Europea d'Investigació Clínica que s'ha celebrat a Toledo. Segons el Dr. Besser la ment pot controlar i detenir certes formes de càncer, de la mateixa manera que pot accelerar-ne el procés i portar a la mort. "Quan un pacient afronta la malaltia d'una forma positiva, el cervell produeix unes substàncies que d'alguna manera fan que aquesta situació adversa quedi controlada". Des de l'Hospital Sant Bartolomé de Londres el Dr. Besser estudia el mecanisme mitjançant el qual la ment humana controla la progressió del certs càncers, i en aquest procés la qualitat i orientació dels pensaments dels malats és sempre un factor determinant.

Indestriablement lligat als pensaments hi han les emocions que son les que acoloreixen els nostres pensaments i en contenen la càrrega energètica específica. Les alegries i els  sofriments del cor no son solament la vivència d'un estat íntim i subjectiu sinó que son també els indicadors de la fortalesa o debilitat del nostre sistema immunològic. Els metges i els psicòlegs en saben molt d'això i cada vegada és més acceptada la idea que gran part de les malalties son psicosomàtiques, o sia que tenen un origen psicològic.

Canviar els pensaments, sanar les emocions; heus aquí un enunciat simple però de llarg abast per a qui estigui disposat a assumir-lo en profunditat. La força del pensament positiu està àmpliament demostrada avui dia, puix que allò que pensem és allò que atraiem magnèticament en la nostra vida. Pensaments de l'estil de: "La vida és sofriment", "la gent és egoista", "sóc un desastre", "sempre m'equivoco", "no ho aconseguiré mai", alguns d'ells tan arrelats en el nostre subconscient, son tan devastadors que poden impossibilitar qualsevol expectativa de felicitat i plenitud de la persona que s'adhereixi i alimenti dins seu aquest verí letal.

Igualment preocupar-se per foteses, sentir-nos angoixats i temorencs, desesperats o desvalguts, ressentits i culpables, víctimes i impotents, quan esdevé una actitud permanent davant la vida acaba essent una autèntica catàstrofe pel sistema immunològic, una mena de SIDA psicològic que acaba per destruir les nostres defenses naturals.

Els pensaments i les emocions, no obstant,  tenen una qualitat inestimable: es poden canviar, podem decidir canviar aquells pensaments que ens perjudiquen, que ens condicionen negativament, que ens limiten en la nostra experiència humana. Podem transformar les nostres emocions més fosques i destructives, potser amb l'ajut d'un professional, i accedir d'aquesta manera a un sentiment de confiança en la vida, en el futur, en les persones, i accedir al coneixement que, com a creadors, creem moltes de les circumstàncies i situacions que ens porten a la plenitud i a la desgràcia.

La nostra salut, aleshores, ja no serà una realitat tan aleatòria i aliena a la nostra responsabilitat, i descobrirem que en aquest àmbit també som creadors i destructors. A partir d'aquesta descoberta un nou horitzó curull de possibilitats emergirà davant nostre i ens sentirem més amos de la nostra vida i del nostre futur.

Publicat al Diari de Girona a l’octubre del 1994